diumenge, 19 de novembre de 2017

Onda (La Plana Baixa)


Compta amb un dels termes més grans de les comarques septentrionals valencianes, travessat pel riu Millars i on, a banda dels que propicia el Millars, podem trobar paratges com ara el riu Sonella, el Monti, altura més important de la serra Espadà (500 m) amb pi negre, alzines i oliveres centenàries; el pantà de Sitjar, ideal per a la contemplació d'aus o la passejada a peu o amb cavall, o l'Assut. L’embassament de Benitanfús o la font del Canyar. Actualment la població es distribueix entre el poble i els nuclis de Baixador de Betxí, Artesa, Bovalar, Convent del Carme, Pla de la Marquesa, Miralcamp, Mont Blanc, Pantà del Sitjar, Rajolar de Matilda, Rambla, Riu Sonella, El Salvador, El Tis, El Tossalet, Baronia, Beniparrell, Pedrissetes, La Pica, Ratils, Sala, Sant Xils, Sant Francesc, Sitjar de Baix i Trencaes. També han segut alqueries del terme Tales, Berita, Espartera, Graillera, Sonella i Trutxelles.



Els orígens d'Onda són probablement ibers ja que s'hi han trobat poblats d'aquests datats sobre el VI aC. Sota dominació grega rebé la denominació de Sepelacon, la qual derivaria en Sepelaci amb l'arribada dels romans. En 1090 fou conquistada pel Cid (apr. 1043-1099) però tornà a mans musulmanes, sota les quals fou una de les poques ciutats que existien en l'època; d'aquí era fill el darrer rei moro de València, Zayyan.


La definitiva ocupació cristiana degué ser el 1242, però la població musulmana es mantingué fins el 1248 quan fou expulsada per la rebel·lió general. El rei va atorgar carta pobla juntament amb l'alqueria de Tales, donant àmplies franquícies i retenint els monopolis. Va romandre en el Patrimoni Reial fins el 1280, any en què fou canviada a l'orde de l'Hospital, la qual va retenir el seu senyoriu fins el 1319. Aquest any fou traspassada en senyoriu a l'orde de Montesa. En 1343 Pere lV el Cerimoniós (1319-1387) vengué la jurisdicció criminal a l'esmentada orde i provocà, amb aqueixa mida, un llarg període de conflictes entre els veïns i la senyoria que conclou en 1393 amb la compra de la jurisdicció criminal per part d'aquells per tornar-se-la al rei Joan I. Un nou intent d’instaurar el senyoriu es va produir quan Ferran el Catòlic (1452-1516) va atorgar el lloc a Alfons d'Aragó, duc de Villahermosa; la qual cosa va provocar una molt forta resistència dels veïns, que sols acabà quan morí el duc i va tornar la població al rei. Durant les Germanies recolzà, juntament amb Borriana, el rei i durant la rebel·lió morisca de la serra d'Espadà participà molt activament en contra d'aquests que, en ser expulsats definitivament deixaren deserts momentàniament els llogarets de Tales i Artesa.


Durant l'època moderna Onda fou considerada vila de reialenc, tot i que l'orde de Montesa va mantenir drets emfitèutics i de monopolis. Optà per Felip V, el Socarrat (1683-1746) durant la guerra de Successió. En aquest segle i el següent s'hi sovintejaren els plets pels drets de les aigües de reg. En el decurs de la guerra d'Independència fou pressa pels francesos en 1811, alliberada i tornada a ocupar en 1812. Entre 1836 i 1840 fou tambévtestimoni de les guerres carlines, sobre tot amb motiu de la batalla d'Onda, en la que foren derrotats tres batallons carlins. El 1890 fou inaugurat el tren amb Vila-real.



Població tradicionalment agrícola i terrissera, basa la seua riquesa en el taronger i la ceràmica, de què és nucli molt important.

El casc antic és típicament àrab, conserva els carrers costeruts, cases velles i portals com el de Sant Pere, tot ell està considerat com conjunt historicoartístic i depara un ric patrimoni del qual parlarem tot seguit:
  • Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Aixecada en 1727 sobre l'original de 1427 --cremada el 18 de desembre de 1467-- que al seu torn havia estat edificat sobre la mesquita. Malgrat haver sofert danys en la Guerra Civil conserva una bona decoració interior i importants pintures de diferents èpoques i autors, entre elles un Joan de Joanes (1507-1579).
  • Església de la Sang, o de Santa Margarida. Construïda pels templers en el segle XII. Amb retaule gòtic del XIV i sostre mudèjar.
  • Plaça claustrada de l'Almodí, o de la Font de Dins. Els porxos són del segle XV i ha sofert restauracions que li donen el seu aspecte actual en els dos segles passats. Vertader centre neuràlgic de l'Onda medieval, fou mercat, hi havia l'escorxador, la presó (que encara s'hi conserva) i un pou a hores d'ara tapat.
  • Castell d'Onda. Conegut també com el de les Tres-centes Torres, per que es deia que en tenia tantes com dies té l'any. Construït pels moros en el segle X, possiblement sobre fonaments romans, apareix citat en “El Cantar del Mío Cid”. Ha tingut gran importància com a fortalesa en els diferents conflictes guerrers que s'hi han esdevingut. Es troba en fase de restauració, necessària per ser un dels més importants castells del País. Compta amb Museu on es poden observar algunes de les algepseries dels edificis musulmans.
  • Muralles. Ja degué haver-n'hi en època romana però no es conserven més que alguns llenços i portals, com l'esmentat de Sant Pere, de traça renaixentista.
  • Convent del Carme. Segle XIV. Exclaustrat en el segle 1835, incendiat en 1836 i restaurat en 1879. Allotja el Museu de Ciències Naturals, amb important mostra vegetal, mineral, fòssil, anatòmica i malacològica.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Als afores de la ciutat, és una talaia des d'on albirar tot el terme municipal. Fou cremada el 20 d'agost de 1836 considerada cau dels carlistes.
  • Convent de Santa Caterina i Capella del Calvari. Conjunt del segle XVIII a què s'arriba per un Calvari que forma una de les més típiques estampes onderes.
  • Capella de Sant Josep. Segle XVIII.
  • Capella de Sant Vicent Ferrer. Edificada en el lloc exacte on va predicar el dominic en 1412.
  • Taulells devocionals ceràmics, dels segles XVIII al XX, en moltes façanes i carrers.
  • Font del Sabater. Amb làpida sepulcral amb caràcters llatins que podrien indicar procedència romana.
  • Ermitori de Sant Salvador. Segle XVIII. Amb hostatgeria i zona d'esbarjo.
  • Cases i palaus gòtics arreu de la població.
  • Escaletes dels Gats. Un dels racons més típics d'Onda.
  • Torre de la Talaia. Torrassa circular d'origen romà i que els àrabs feren servir en serveis de vigilància de què es conserva la part inferior.
  • Pont medieval de Sonella. Segle XVI.
  • Molí de la Reixa. Declarat BIC.
  • Calçada romana. Té una amplària d'entre dos i tres metres i una longitud propera als dos kilòmetres.
  • Jaciment arqueològic del Torrelló. Xicotet poblat ibèric emmurallat.
  • Museu del Taulell Manolo Safont. Important mostra taulellera des del gòtic fins a l'actualitat; també mostra també la part més etnològica de la producció ceràmica amb premses, màquines i eines.
  • Col·lecció Museogràfica Municipal de Paleontologia i Mineralogia.



La gastronomia ondera és rica en tradicions populars, així és típica la paella amb pilotes del dia de Nadal, l'olla de col i cards de Divendres Sant o els tords fregits amb rovellons per l'octubre. Però en allò que la relació és aclaparadora és en la gran quantitat de dolços: ametllats de clara i rovell, reganyaes, bunyols d'aiguardent o anís, bunyols de figa, pastissos de moniato i molts més.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada