 |
| Afegeix la llegenda |
Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha
l’alt de la Barcella
(1.210 m),
Les Talaies (1.045 m),
Penya la Blasca
(1.119 m)
i el Capollet de l’Àguila (959
m). Hi ha nombroses fonts: la del Sapo,
la del Cavaller, la del Teularet de Roc, la de la Coveta, la dels Brulls, etc
i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra
de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc
municipal de Villa
Rosario s’ha instal·lat l'Aula de Natura on s’estudia
i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està
solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d’ull de
Canals.
Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta,
mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) va conquestar el lloc i el castell de Berirehes (Benirches, segons altres
autors), d'origen musulmà. En 1248 el rei cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré
de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1361
apareix documentat ja com a Banyeres. En 1381 la vila i el
castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara,
per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió
pren partit pel Borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor, molts
atacs i setges dels partidaris de l’arxiduc. En agraïment pel seu comportament
Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal". A finals
del segle XIX va produir-s’hi una interessant fase de col·lectivització dels
mitjans de producció: els treballadors llogaren, aportant part del seu salari,
el Molí de l’Ombria que es dedicava a la producció de paper de fumar, indústria molt arrelada al poble. Precisament la famosa marca Blanco y Negro, que s’exportà arreu de l’estat
fins passada la meitat del segle XX, es produïa en el Molí del Sol, de Banyeres.
Es tracta
del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi
ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello
(1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les
moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria
entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia,
capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat,
trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les
Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del
Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en
1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o
la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera,
font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del
Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 ––
que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes.
La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de
2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar
jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.
Situat en el centre de la ciutat d’Alacant,
sobre la muntanya del Benacantil, el Castell de Santa Bàrbara, posseeix un alt
valor estratègic ja que des d’els seus 166 m. d’altitud, domina tota la badia
d’Alacant. El nom li ve donat per què fou pres per l’Infant Alfons de Castella,
futur Alfons X el Savi (1221-1284),
als àrabs el dia 4 de desembre de 1248, festivitat de santa Bàrbara. S’hi pot
accedir mitjançant un túnel excavat en la roca ––davant de la platja del
Postiguet–– de més de dos-cents metres de llargària que porta a dos ascensors
que pugen fins al cim. També es pot arribar a peu o amb cotxe.
