Bocairent (La Vall d'Albaida)

Gran part del seu ampli terme és muntanyosa. Podem trobar-hi altituds que oscil·len entre els 730 m. de l'alt del Sant Crist i els 956 d'alt de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 de la Torreta de Mariola. Hi ha gran nombre de fonts, tant al nucli urbà com al terme, en bells paratges: la de Mariola, la de Santa Bàrbara, la de la Coveta i la de Ballester; també hi naixen dos rius: el Clariano i el Vinalopó.

Però el tret més característic del seu paisatge el trobem en la serra de Mariola i la seua gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals. La fauna, típicament mediterrània, està molt bé representada: àguiles, peti-rojos, orenetes i merles entre d’altres pel que toca a les aus; quant a mamífers: gat salvatge, geneta, porc senglar, rat-penat, rabosots, llebres i conills. Un entorn tan exuberant no pot menys que oferir tota mena d’atractius per a ciclistes, escaladors o senderistes que hi troben un vertader paradís.

Al terme hi ha molts jaciments prehistòrics que indiquen població ja des del Paleolític Mitjà; per citar-ne alguns esmentarem les coves del Vinalopó, Santa Bàrbara, l’Illa, l’Emparedada, la d’En Gomar, la Piscina o el jaciment dels Dotze. Del Bronze cap esmentar, entre d’altres, La Mola, La Mola Alta de Serrelles, el Barranc del Cinc, el barranc de la Frontera, el Tossal de Mariola, el Mas de Menente... Dels ibers es conserva la figura del Lleó (Museu Sant Pius V, València) trobat a la Lloma de Galbis, un dels jaciments més importants junt als de Sant Antoni del Porquet, Cabeço de Mariola i Cabeço de Sant Antoni.

Els romans van ser els fundadors de la vila i els que la batejaren amb el nom de Bucarius. D’aquella època resta una vil·la amb paviment de l’època i poca cosa més. Els musulmans la denominaren Bekirén (pinya o rusc); durant la seua estada, Bocairent romangué integrada en la taifa de Dénia. En 1179, pel tractat de Cazola, restà adscrita al Regne d’Aragó. En escrits de 1240 de Jaume I(1208-1276)  l’esmenta com a Bochairent, Bocairen i Bocayrent. En 1245 arribà la conquesta cristiana. En 1248 una revolta morisca ocupà el castell. La primera carta pobla és de 1255, atorgada per Ximén Pérez d’Arenós.

A principis del segle XIV Jaume II (1267-1327) atorgà Bocairent i Castalla a Jaspert, vescomte de Castellnou. En 1338 fou recuperada per a la Corona, regida aleshores per Pere IV, el Ceromoniós (1319-1387), el qual va crear la baronia d’Ontinyent, que integrava a més a més Bocairent i Biar, i va donar-li-la a Berenguer de Vilaragut i Sarrià. En 1370, el propi Pere IV atorgà a Bocairent el privilegi d'imposar cises i d'exportar vi i oli a Castella i al Regne de Múrcia i el 13 de març d’aqueix any va incorporar Bocairent a la Corona com a Vila Reial i amb vot Corts, amb l’afegit d’Alfafara.

En 1381, la Universitat de Bocairent va adquirir el castell de Banyeres. En la primera guerra de les Germanies la població recolzà Carles I (1500-1558), per la qual cosa aquest els va recompensar amb l'autorització per a la celebració de fira anual, fixada per al període de l'1 al 15 de setembre, així com la realització de mercat setmanal els dimarts. El 1587 ja funcionava la Real Fábrica de Paños, la qual gaudia de privilegis reials dictats en una pragmàtica de Felip II (1527-1598). En la guerra de Successió prengué partir per l’arxiduc. Durant les guerres d’Independència i carlines fou testimoni d’importants enfrontaments.

L'activitat econòmica està basada íntegrament en la indústria, que té com a producció més destacada i tradicional la fabricació de mantes.

Altre apartat que fa de Bocairent una vila de les més emblemàtiques del País Valencià és el seu patrimoni monumental, començant pel barri medieval amb la calçada escusada, que hi serveix d’accés; els seus atzucacs, els costeruts carrers amb escalinates per facilitar el trànsit, l’aljub, el carreró de l’Emboç de tan sols un metre d’amplària i seguint per:

• Església de Nostra Senyora de l’Assumpció. Construïda en 1516 sobre un antic castell àrab, reuneix les principals característiques de l'art valencià, des del gòtic fins el segle XIX. Alberga un important Museu Parroquial amb obres de Sorolla (1863-1923), Cellini (1500-1571), Segrelles (1885-1969) i Joan de Joanes (1507-1579).
• Covetes dels Moros. La teoria més possible diu que eren cellers dels moros, que van ser abandonades amb l'arribada de Jaume I. Durant segles han estat abandonades i sense usos concrets fins que recentment s'han habilitat para la visita.
• Covetes del Colomer. Centre d'interpretació de les Covetes dels Moros.
• Pouet de Sant Vicent.
• Plaça de Bous. La més antiga del País. Tallada en la roca en 1843.
• Portal de l’Arc de l’Aigua. Part d’un aqüeducte del segle XVI que serveix de marc per a les entrades de les filaes.
• Cases renaixentistes de la Plaça de l’Ajuntament.
• Portal del Porxe, víctima d’una restauració molt dolenta.
• Pont de Darrere la Vila. Segle XVIII.
• L'home de la Manta. Monument a la Flassada, a l’entrada de la vila pel Pont Nou.
• Residència del Sagrat Cort de Jesús. Edifici modernista rehabilitat per a allotjar una redidencia de la tercera edat.
• Museu Arqueològic Municipal. Amb bona mostra de les troballes fetes al terme.
• Museu de la Festa. Monogràfic sobre les festes de Moros i Cristians.
• Museu d'Evolució Paleontológica.
• Museu Fester.
• Museu Municipal "Antonio Ferri".
• Museu d'Oficis i Costums.
• Un xicotet llavaner.
• Ermites de Sant Joan, Mare de Déu d'Agost, Mare de Déu dels Desemparats, sant Antoni Abat, o del Porquet; de sant Jaume; de santa Bàrbara; de sant Tomàs de Villanueva; de sant Antoni de Pàdua i del sant Crist.
• Una bona col·lecció de caves unes urbanes com l’Engolada i la de sant Blai, que alberga el Museu de la Neu i d’altres arreu del municipi com: la de sant Miquel, l’Arquejada; la de l’Habitació i la del caveta del Voltor.
• Monestir Rupestre. Segle XVI. Es tracta d'un convent subterrani de monges de clausura, excavat en la roca.
• Torre de Mariola. Junt a la font homònima. De possible procedència àrab, encara que una llegenda local la relaciona amb els romans. Està totalment arruïnada.

La gastronomia és la típica d’aquestes contrades: pericana, mulladors, olletes, putxero amb pilota, cassola al forn, pimentons farcits i excel·lents embotits. Els productes de la terra: ametles, anous i mel són la base d’una exquisida rebosteria en què destaquen els pastissets de moniato i els de rovell d'ou, rotllos de Sant Blai, mantegades, carquinyols, etc. Però el producte més conegut de Bocairent és l’herbero, licor fet amb les mil i una herbes aromàtiques de la Mariola i del que existeixen tantes fórmules com "destil·ladors".

Per acabar direm que de l’1 al 5 de febrer es celebren, en honor a sant Blai, les que segons molts són les més cridaneres i boniques festes de Moros i Cristians del País Valencià.