País Valencià, poble a poble.: Dénia (La Marina Alta)

El Montgó, amb la seua majestuositat (753 m), domina els 66,2 km² del terme municipal i presenta, en el seu Parc Natural, una variada mostra de plantes autòctones, animals, coves i senders. L'altre atractiu paisatgístic són les platges de Les Marines i de Les Rotes i la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni.

Foto: Maria González

Encara que amb indicis arqueològics del Diniu iber i evidències de l'Hemeroskopeion grec el seu origen com a poble és el Duanium romà; l'escriptor clàssic Estrabón (63 aC-21 aC) ja indica que en el segle I aC les tropes de Sertòrio (122 aC-72 aC) establiren a Dianium una base naval; durant l'Alt Imperi s'hi viu un període d'esplendor que li proporciona l'oportunitat de passar de “població estipendiària” a municipi. Amb els visigots ––636 a 693 dC–– Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo. Un moment important en l'expansió i puixança va portar-lo la Dàniyya musulmana, cap de la taifa creada en 1010 per l'amiri Alí Ibn Muyahid , el qual va annexionar-se les Balears i va convertir la taifa en un important centre marítim i comercial que, fins i tot, va encunyar moneda pròpia; en 1076, en ser destronat Muyahid pels Banu Hud de Saragossa, la taifa va perdre la seua independència; en 1091 s’hi va produir la Invasió almoràvit. La conquesta cristiana, culminada per Eiximén d'En Carrós en 1244, va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana. Repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda aleshores a l'albacar del castell, es va convertir en el centre del poder cristià d’un terme general poblat majoritàriament per musulmans. Jaume II (1267-1327) inicia l'etapa del domini senyorial al cedir la vila el 1298 a Ponç d’Empúries; posteriorment, baix la casa de Gandia, es convertí en comtat (1356).

Foto: Maria González

En temps d'Alfons el Magnànim (1396-1458) tornà a la Corona i, degut a l'absentisme del monarca, el lloctinent Joan de Navarra, en 1431, donà el lloc al castellà Dídac Gómez de Sandoval i Rojas amb el consegüent descontent de la població, que a la mort d'aquest en 1455 reclama la reincorporació al reialenc amb el recolzament de la ciutat de València. El comtat, però, es va mantenir en mans dels Sandóval i en 1487 el castell, la població i les terres circumdants foren distingides amb el títol de marquesat, denominació que encara conserven. L'arribada al poder fàctic del 5^è marquès de Dénia i duc de Lerma, Francesc Gómez de Sandoval i Rojas, favorit de Felip III (1578-1621) proporcionà a la vila importants prebendes –– fins i tot el rei va celebrar-hi el 8 d'agost de 1559 els festejos de les seues noces–– i el títol de ciutat; fou aquest mateix personatge qui va impulsar en 1609 l'expulsió dels moriscs, 25.000 dels quals embarcaren en el port de Dénia camí de l'exili, amb el consegüent despoblament i ruïna econòmica del marquesat. El fet de ser la primera ciutat en proclamar rei l'arxiduc Carles (1685-1740) també va portar-li nefastes conseqüències; no sols per la guerra, sinó per les posteriors represàlies del Borbó. El castell, seriosament danyat, s'afonà definitivament en la guerra del Francès. En 1804 es va produir la reincorporació a la Corona. El floriment del port en el XIX va dur a la independència administrativa del barri mariner entre 1837 i 1839. El comerç de la pansa féu sorgir una burgesia comercial i va atraure empreses estrangeres amb el consegüent augment de població ––va crear-s’hi el Cementiri dels Anglesos per donar sepultura aquells que vingueren a aquestes terres amb el reclam del comerç de la pansa–– que passà de 6.538 a 12.413 habitants entre 1860 i 1900. Dénia és cap de la comarca de La Marina Alta i distribueix els seus habitants en els nuclis de Dénia, Jesús Pobre, La Xara i La Pedrera.

Foto: Maria González

La crisi de la pansa, a principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica de la ciutat, però des dels anys seixanta el turisme es convertí en el principal sector econòmic de Dénia, provocant la desaparició de les indústries i l’agricultura, i una accelerada urbanització.

Foto: Maria González

La ciutat es troba en una badia o port natural al redós del Montgó i ens mostra barris antics com ara el de les Roques o el de Baix la Mar. Els carrers que baixen del castell ens recorden el passat àrab del lloc i la part baixa el modernisme que va dur el comerç de la pansa. Els museus i monuments més interessants són:

Museu Etnològic . Dedicat al segle XIX denier.
Museu del Joguet. Mostra de la indústria de la joguina de Dénia des de 1904 fins a 1960.
Jaciment de l'Almadrava. Vila marítima romana típica dels segles i a IV dC .
Convent de les Agustines. Segles XVI i XVII.
Església de l'Assumpció. Barroc valencià del XVIII.
Església de Sant Antoni. Segles XVI i XVII.
Nostra senyora de Loreto. Segle XVI.
Església de Jesús Pobre.
Església de Sant Mateu de la Xara.
Ermites de la Conquista.
Sant Joan. Monument Històric Artístic.
Santa Paula.
Santa Llúcia. Segle XV.
Ajuntament. Neoclàssic.
El Castell. Aixecat sobre l’anterior --obra dels moros-- per Alfons d’Aragó (1332-1412), i ampliat en el segle XVII pel duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (1553-1625. És propietat municipal des de 1952. Ha estat rehabilitat i actualment és visitable. Alberga el Museu Arqueològic , important testimoni de la història local.
Antigues Drassanes. Segle XVI, modificades en el XVIII.
Muralles. Es conserven alguns trams en bon estat.
Torre de l'Almadrava. O del Palmar. Torre guaita que ha sofert una discutible restauració.
Torre de Gerro. Cos troncocònic que per la seua forma li dóna nom. Segle XVII.
Torre de Carrals. Important conjunt d'edificacions defensives. Actualment de propietat particular.
Casa Fortificada. Declarada BIC .
Caseta del Pare Pere. Exemple d'arquitectura rural, del segle XVII.

Foto: Maria González

L'arròs, el peix i el marisc, especialment la mundialment famosa gamba de Dénia, en moltes presentacions: suquet, coques, espencat, allioli, llandeta , polp sec, gambes amb bledes, etc., la mistela i les panses són la base d'una excel·lent gastronomia.