Hi ha dos nuclis
de població: Énguera i Navalón. S'hi parla, com a la resta de la comarca, de la
qual és capital, una mena de dialecte de transició molt arcaic, però ja castellà.
Presenta un terme molt accidentat i esquerp
situat al redós del massís del Caroig, travessat per la serra d’Énguera i una sèrie
de barrancs que vessen als rius Escalona, Sellent i Canyoles. A la serra hi ha prou
fonts de què esmentarem la de Peñarroya, la de Benalí, la de Huesca,
la de les Arenes, la de la Rosa i el brolladors del Rio Grande on, amb un poc de
sort, podrem contemplar exemplars de cabra salvatge; també podrem fruir de la ruta
dels caserius que al llarg de la serra ens durà als despoblats musulmans que hi
romanen com ara Benalí, Navalón, El Puntal, Requena, Santich, Hoya Redonda o
Corral de Blay. El 20 de maig de 2005
el Govern Valencià va declarar Paratge Natural el conegut com Ombria de la
Plana amb important riquesa faunística i vegetal.
 |
| Àngela González i Molina. Treball propi |
En el pla de Jesús trobem el primer testimoni
de població en forma de peces de sílex datades en el Mesolític; en la cova de la
Carrasquilla i en els jaciments del Castillarejo i la Penya del Tossal hi
ha deixalles del Bronze; dels ibers hi ha el poblat del Cerro de Lucena amb
diversos atifells; les viles romanes de Faracuat i l'alt de Vistabella donen fe
d'aquella època. En el segle XII fou convertida en cap i donà nom a un iqlim
o comarca que abraçava Xàtiva, Alzira i Dénia; d'època àrab hi romanen caserius
i partides amb una explícita toponímia: Albalat, Benamil, Benacancil, Benali, etc.
Pere Núñez de Guzman va conquerir-la
per a l’Infant Alfons de Castella
(1221-1284); en virtut del tractat d'Almizra ––26 de març de 1244–– passà a
Jaume I d'Aragó (1208-1276), qui va cedir-la a l'orde
castellana de Santiago d'Uclés, la qual va repoblar amb aragonesos i va expulsar
els moros que no volgueren acatar el senyoriu. La demolició, en 1336, del castell
per tal d'evitar el seu ús en la guerra de la Unió va fer perdre el valor estratègic
del municipi. En 1569 Felip II (1527-1598)
va demanar permís per segregar la vila del mestrat i incorporar-la a la Corona,
cosa que va a aconseguir en 1575. Finalment, el 17 de desembre de 1584, es va vendre
la vila, per poder pagar els deutes de les guerres que mantenia a Europa, a Bernabé
de Borja. Posteriorment va pertànyer als comtes d'Anna. En 1606 s'hi van establir
les normes per a la fabricació de panys de llana, embrió d'una posterior industria
manufacturera.
 |
| Àngela González i Molina. Treball propi |
L'expulsió morisca no incidí, en un primer moment, en la demografia
enguerina, però quan es va sufocar la revolta en la Canal de Navarrés i es va consumar
l'expulsió en aqueixa comarca sí es va notar emigració cap a ella: El recolzament
a l'arxiduc va comportar les represàlies del Borbó en forma de persecucions i confiscació
de béns; en 1737, però, Felip V (1683-1746)
va confirmar els privilegis per a la fabricació de draps. En 1739 el vigent
senyor, comte de Puñoenrostro,
aconseguí Reial Cèdula que permetia els comerciants engueríns comerciar en tot el
país. Cavanilles (1745-1804) relata
que el terratrèmol de 1748 va activar l'economia local gràcies a les ajudes atorgades
per Ferran VI (1713-1759).
En 1772 entrà en el senyoriu de la comtessa d' Estepa, i d'aquest al del comte de Cervelló, el qual la conservaria fins l'extinció dels senyorius en
1837; moment en què el municipi disputà la propietat dels monts, cosa que es va
aconseguir després del triomf de la revolució democràtica del 1868 quan l'antic
propietari feudal acceptà repartir-los amb l'ajuntament. D’aqueixa manera s’hi possibilità
multiplicar la superfície cultivada: cereals, cep i olivera. Hi era freqüent la
simultaneïtat d'una dedicació agrària marginal amb el treball manufacturer tèxtil.
Així, al finalitzar el XVIII dues terceres parts de la població s'ocupava en la
manufactura. El 1850 començà a mecanitzar-se la producció; el 1865 s'hi va
introduir la força de vapor; el 1899 es consolidà a Énguera la fabricació estable,
que va rebre un impuls molt destacat en el curs de la guerra europea com a abastadora
dels contendents, però la manca de capital va fer que els empresaris engueríns hagueren
de recórrer als prestadors per finançar la modernització de la seua maquinària i
no van poder competir amb Bocairent o Alcoi en l'enlairament de la indústria tèxtil.
El 1873, poc després de constituir-s’hi una secció de la Internacional Socialista,
va conèixer la primera vaga general de teixidors i filadors. L'associacionisme republicà
facilità una Escuela de Artesanos i una Sociedad de Socorros Mutuos;
en contrapartida s'hi fundà un Círculo de Obreros Católicos. Va sofrir directament
els efectes de les guerres carlines el 1836 i el 1873. La guerra civil ocasionà
un elevat nombre de represaliats. Durant la postguerra s'accentuà la tendència migratòria
i s'assistí a una pèrdua gradual de pes econòmic fins arribar a la crisi de les
acaballes dels setanta, que va desmantellar la indústria.
L'agricultura de secà (olivera, garrofera
i fruiters) i de regadiu (hortalisses i taronja); la menuda indústria tèxtil de
caràcter familiar, la de d'elaboració, comercialització i distribució de l'oli d'oliva
local i el sector serveis, representat en les botigues de venda dels productes tèxtils
són els sectors dinamitzadors de l'economia local. En el sector artesanal cal destacar
la de l'espart i el fil de randa amb boixets que encara fan algunes dones a la porta
de ses cases.
 |
| Àngela González i Molina. Treball propi |
A banda de les nombroses manifestacions
d'arquitectura rural, molins, pous, almàsseres que podem trobar al municipi, Énguera
està recuperant els caus que els llauradors construïren per guarir–se, són construccions
del segles XVII i XVIII fets amb terra i pedra coneguts com a “cuco” i s'ha reconstruït
per preservar el patrimoni mediterrani i atraure el turisme a visitar la serra d'Énguera.
El patrimoni enguerí ens ofereix:
- Museu Arqueologic.
Inaugurat en març de 2008 on, entre altres coses, es pot observar la recreació d’una
cova del Paleolític, un abric del Neolític, una casa de l’Edat dels Metalls i una
terrisseria.
- Església arxiprestal
de Sant Miquel Arcàngel. Construïda en el XVII en estil herrerià. Compta amb un
campanar de 50 m que fou reconstruït i que conserva diverses obres d'art, com ara
la pica baptismal, de 1628, o la creu processional gòtica del XV.
- Ermita de
Sant Antoni de Pàdua. Segles XVIII-XIX.
- Nostra Senyora
de Betlem de Navalón .
- La Sagrada
Família. Formava part de l'antic convent de carmelites, fundat en 1649.
- Casa de Cultura
‘' Manuel Tolsà ''. També en antigues dependències del convent.
- Residència
“San Rafael''. Antic llatzeret fundat en 1886.
- Ajuntament,
neoclàssic del XIX.
- Castell, d'origen
musulmà. Enrunat en 1336 (segons altres fonts en 1365), el seu estat actual és de
ruïna i abandó absolut.
- Jaciments
arqueològics de diverses èpoques i importància:
- Cova dels
Morts o de les Meravelles.
- El Castillarejo.
- Poblat ibèric
del Cerro de Lucena.
- La Cova Santa.
A més de l'oli, de què ja hem parlat,
paga la pena tastar la mel d’Énguera i la seua cuina autòctona, que ens regala gaspatxo
enguerí, cassola d'arròs al forn de san Anton, gatxamiga, coques de chiriguelas, i de tomaca i pebrot; per als
postres al pa beneït i els rolletes d'anis.
Cal esmentar en l’apartat de fills il·lustres
el pintor José Santiago Garnelo i Alda
(1866-1944) que va viatjar i exposar arreu d’Europa i també a Chicago. Va ser
reconegut amb importants premis i condecoracions i va ser director del Museu
del Prado, a Madrid, i també for director de l’Acadèmia Espanyola de Roma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada