dilluns, 8 de febrer de 2016

Daia Nova i Daia Vella (El Baix Segura)

DAIA NOVA
El topònim del lloc, de parla castellana, procedeix de l’àrab i significa “petita depressió tancada”. Va formar amb Deia Vella un sol municipi, del qual es va separar la primera meitat del segle XIX. Els seus senyors jurisdiccionals foren els marquesos de Dos Aigües i posteriorment, els Roca de Togores. El 1892 es va concedir el títol de comte de Daia Nova a l’enginyer forestal Vicent Dasí Puigmoltó, fill del sisè marqués de Dos Aigües. En febrer de 1974 va annexionar-se la partida de la Pobla de Rocamora, distant un quilòmetre del poble i unida a ell per un camí amb edificacions a ambdós costats.

La principal activitat econòmica és la producció de llegums i cítrics. El terreny del terme es va fer conreable amb la dessecació dels aiguamolls que a mitjans segle XVIII va ordenar el cardenal Belluga (1662-1743).
El patrimoni de Daia Nova es concreta en l’església de sant Miquel, on es conserva una remarcable talla barroca, i l’ermita de Nostra Senyora del Rosari de la Bodega.


La gastronomia popular ens ofereix olla amb pilotes, corder a la brasa i arròs amb conill.

* * * * * * * 

DAIA VELLA



La menudesa del terme dona lloc a poques excursions, tot i això esmentarem el paratge d’esbarjo El Marco , la Casa Cabeza i els paisatges d’horta de Las Arenas. Cal assenyalar, però, que en els moments inicials de la seua història el terme era molt més i arribava, fins i tot, a la costa.

El topònim del lloc, on es parla castellà, procedeix de l’àrab i significa “petita depressió tancada”. Malgrat haver-s’hi trobat restes grecs i romans, l’origen del poble és una alqueria musulmana. Després de la conquesta per Alfons X, el Savi (1221-1284), amb l’ajuda del seu sogre, Jaume I d’Aragó (1208-1276). fou donada a Fernán Pérez de Guzmán Després de diversos litigis el lloc retornà a la corona aragonesa, el qual rei alshores era Jaume II el Just (1267-1327), qui va donar el senyoriu, el 26 d’abril de 1296, a Guillem de Dufont. Durant el segle XIV, degut als continus plets entre Castella y Aragó passà per diverses mans: Jaume Masquefa, Gonzalo García, Pere Maza... A mitjans del segle XV entra en la comarca, des de terres murcianes, Pedro González de Guevara, el qual va plomar la població i se’n va dur un quantiós botí i, fins i tot, alguns dels habitants musulmans per a utilitzar-los com a mà d’obra en les seues possessions. En el XVI ensenyoriren el poble mossèn Lluís Masquefa i Salvador Boyl. Al llarg del XVII, entre l’expulsió morisca i la pesta de 1648, la població quedà molt minvada. Fins 1791 formava part del terme d’Oriola, del qual es va independitzar juntament amb Daia Nova, donant lloc a Las Dayas, la qual unió durà fins 1871 en què  Juan Nepomuceno Mariano Roca de Togores y Escorcia, Conde de Pinohermoso, propietari de Daia Vella, decidí tornar a independitzar-se, per a la qual cosa ordenà edificar de nova planta un poble sobre els fonaments de l’antic, que havia estat destruït pel terratrèmol de 1829. Posteriorment pertanguè als Roca de Tabares , els quals van vendre els terrenys del poble, el 1928, per 1.500.000 pessetes als germans García Palmer i García Castell que els parcel·laren i van vendre a xicotets propietaris.


L’única activitat econòmica és l'agricultura.

El casc urbà, que com ja hem comentat és de curta història, no depara gaires fites arquitectòniques; esmentarem, si de cas, la plaça del Lleó, amb escultura del XVIII i palmera de sis braços i l’església de nostra senyora de Monserrate.



Avís: Les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari