Meliana (L'Horta)

El terme encara compta amb una horta feraç que estén una allargassada catifa verda fins a la mar.

Llevat d’una destral de pedra de datació indeterminada no hi ha evidència de població abans dels musulmans, que hi establiren un alqueria anomenada Miliana. L'any 1238, el rei Jaume I (1208-1276) donà terres a Pere Almenar, Bertran Belloch, Guillem Damià i altres homes de Barcelona; el poble es va mantenir sempre sota senyoriu de la Corona. El 1309 el rei va concedir als veïns del poble terrenys per a construir una església, actualment desapareguda.

El 1459 fou creada la vicaria perpetua del poble en desmembrar-se de la del municipi veí de Foios. En 1646, quasi mig segle després de l'expulsió dels moriscs, Meliana comptava amb 90 cases (uns 450 habitants). Segons el cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1787, tenia una població de 1.162 habitants; Cavanilles (1745-1804), l'any 1794, comptabilitza una població de 230 veïns; Sanchis Sivera, en 1922, aporta una xifra de 3.500. En el segle XIX el creixement va ser molt considerable. Entre 1834 i 1885 va sofrir diverses epidèmies de còlera. En 1862 s’hi inaugurà la fàbrica de llosetes ceràmiques de Nolla, la qual donà ocupació a vora 2.000 persones i exportà els seus productes arreu del món.

Borriana (La Plana Baixa)

El terme municipal està plenament dedicat al conreu de la taronja, la qual cosa fa que l’encant paisatgístic es limite a la desembocadura del riu Anna, conegut com el Clot de la Mare de Déu ——Paratge Natural Municipal des del 8 de febrer de 2002—— i els 15 km de platges de fina sorra que la voregen. Els borrianencs, que fan gala d’una activa participació ciutadana, que es reflexa en la gran quantitat d’associacions de tot tipus, lúdic, festiu, esportiu, cultural, religiós, etc, que hi ha, es reparteixen pels nuclis de població de Borriana, Alqueries Valencia, Alqueries Santa Bàrbara i Poblats Marítims.

Ibi (L'Alcoià)

Wikipedia. Treball propi de Javiertrad

El topònim, d’origen iber, significaria quelcom així com “lloc entre rius” i prové del xicotet poblat que hi hagué entre el riu de Les Caixes i la rambla Gavarnera, avui eixuts.

Enclavat en la subcomarca natural de la Foia de Castalla, el terme es troba voltat per les serres d’Onil, Biscoi, Maigmó, Cuartel, Penyaroia, Alguenya i Reconco. Els paratges més coneguts són el barranc dels Molins, Sant Pasqual, Torretes, Más del Cantó i, per a senderistes, el Camí dels Pous de Neu, el camí del Carrascal o el de Xixona; també paga la pena conèixer el Menetjador, poblat d’alzines, sureres, pins i sotabosc mediterrani.

Busot (L'Alacantí)

Se situa al peu d'un pujol dominat pel castell. El terme compta amb indrets de gran interès per a la pràctica del senderisme, com ara la Serra del Cabeço d'Or (1.206 m) en la qual trobem la cova del Canelobre que, amb els seus 80.000m² de superfície, és el més important atractiu turístic del municipi.

Lludient (L'Alt Millars)

El terme municipal presenta el típic paisatge d'interior amb paratges pintorescs com les fonts de la Valentina, els Majuelos i la Cuba. Els seus habitants, castellanoparlants, viuen molt dispersos entre el poble i els nuclis de població de Girava de Arriba, Girava de Abajo, Masia de Artijuela, Masia de Benachera, Masia de Cabezo Royo, Masia de Gasque, Masia de Reduela i Masia del Hostal. Hi ha les restes de Les Mores, aldea de Lludient que va restar despoblada en agost de 1965. Compta amb una bona xarxa de senders que menen cap a paratges com ara el Pozo Negro, amb cascada d'aigua, la font de la Valentina, la font de la Rulla.

Sedaví (L'Horta)

El terme és molt xicotet i totalment pla.

Referent al topònim del lloc hi ha la hipòtesi, errònia, que puga derivar de la producció de seda i vi; la hipòtesi més versemblant és que el seu topònim àrab, Beniçidavi, siga degut a la procedència d'una família de Xàtiva (d'ahí: cidaví) que va establir l'alqueria que passat el temps donaria lloc al poble. Amb aquesta denominació apareix en el Llibre de Repartiment de 1237 a 1252. El 1239, després de l'ocupació cristiana, va ser atorgada per Jaume I (1208-1276) a un cavaller de Lleida anomenat Octavià.

Benicàssim (La Plana Alta)

Benicàssim se situa al bell mig del pla que s'estén des de la base de la serra de les Palmes a la mar. Primitivament va estar emplaçat al peu de les agulles de Santa Àgueda, i fou traslladat al seu actual emplaçament en el segle XVIII. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l’excursió és gairebé obligatòria per què al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d’art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on es pot tastar el famós Licor Carmelità que els monjos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834.

Albuixec (L'Horta)

El 1238 Jaume I (1208-1276) la donà a fra Berenguer de Catellbisbal, bisbe electe de València. No obstant això, aquest dominic marxà a un convent de Barcelona, per la qual cosa se suposa que el lloc passà a formar part de la Corona. El 1636 va construir-s'hi una hostatgeria per als devots de la Verge d'Albuixec. A la primera meitat del XIX les terres de millor qualitat es destinaven al conreu de melons, blat, dacsa i fesols.

Benissa (La Marina Alta)

Un terme tan ample com el de Benissa dóna lloc a gran quantitat d’opcions d’oci i esbarjo. Així, si preferim la platja, al llarg de 4 km podem gaudir de Les Bassetes, La Fustera, Els Pinets, La Llobella, l´Advocat i el Baladrar; si optem per la muntanya hi ha les serres de Bèrnia, amb abundant representació de la flora i la fauna mediterrànies; la Solana, Mallà i Oltà que ofereixen múltiples activitats de senderisme i escalada. Per citar-ne alguna parlarem de la ruta de les Ermites on podem conèixer les de Santa Anna, de 1613; de Pinos, segle XIX; de Benimarco, 1884; de Pedramala, segle XIX; de Lleus, segle XIX i de Benimarraig, segle XIX.

Benigembla (La Marina Alta)

Enclavat a la Vall de Pop, a la vora del riu Gorgos --o de Xalò-- i al peu de la serra del Cavall Verd, l'orografia hi és molt esquerpa i depara força llocs dignes de visita arreu del terme, com ara la pujada a la Penya de l’Altar (890 m), al Cavall Verd, muntanya que sembla la cara d’una dona; el paratge del Llavador, els barrancs d'Alcaina i de Galistero, la ruta de la Penya Blanca denominada d'aquesta manera perquè està enclavada en un paratge on mai pega el sol o les fonts de l’Ullet, la dels Pasqualets la de Dalt, la del Mirabó, amb alguns brolladors naturals.

Montcada (L'Horta)

Al terme municipal hi ha els nuclis de població de Masies, Montcada i San Isidre de Benaixeve. La Sèquia Reial de Montcada, obra dels moros, és a dir: obra amb més de vuit-cents anys, rega les terres al marge esquerre del Túria des de Paterna fins a Puçol.

Sant Jordi (El Baix Maestrat)

El municipi alterna un paisatge de secà: olivera, garrofera, ametler amb el més modern dels cítrics en les zones de reguiu. Hi ha el paratge conegut com el Bovalar de Sant Jordi condicionat com a zona d’esbargiment.

Montaverner (La Vall d'Albaida)

Terme pla amb lleu pujada cap al sud banyat pels rius Albaida i Clariano que s'uneixen ací. Els paratges més interessants són: La Rambla, el Calvari, i la Font del Povil . Hi ha la Carrasqueta, espectacular arbre de 3,10 metres de diàmetre. Al llarg de la Ruta de les Fonts es poden visitar la dels Quatre Dolls, la del Molí (aquestes dues amb llavador), la de l’Angles, la del Povil, la de  Ca Blanc la de les Marxaletes i algunes més, ara en desús.