dimecres, 2 d’octubre de 2013

Moixent (La Costera)


El topònim pot fer relació a un bisbe visigot de Xàtiva, anomenat Muttu, que per derivació acabaria amb el mot àrab Muxan.

El terme és molt gran i en ell trobem molts paratges dignes d’esment com ara la Bastida de Les Alcusses, el Corral de Saus, El Bosquet ––presa hidràulica, construïda en 1770, voltada de pineda, que recull les aigües dels barrancs circumdants––, el Regolf, amb font de bona aigua; la Noguera de Ximo , agradable indret entre tolls; el Passadís Verd, camí de varis quilòmetres que travessa quasi tot el terme aprofitant l’antiga via del ferrocarril; el barranc de La Hoz, amb pintures rupestres, coves , tolls, etc; la cova de Patas, ideal per a iniciar-se en el món de l’espeleologia i senders per conèixer el terreny a peu o amb bici. El Cànyoles solca el terme i rep aigües de diversos barrancs: Finestrestes, Andarelles, Albardes, Baillo, Fosinos, Hoz i Bosquet; aquests dos últims molt prop ja del casc urbà. Les altures més importants són l’Escuder (855m) i el Picapins (830 m) en la Serra de la Solana, i el Matadors (834 m) i el Bassa Roja (828 m) en la Serra Grossa.



Hi ha importants jaciments prehistòrics, com ara els ibèrics Corral de Saus i la Bastida de les Alcusses (segle IV aC); en la muntanya del Castell, s’han trobat restes de ceràmiques bizantines i visigòtiques; dels moros hi ha algunes deixalles al Castellaret de Dalt, una làpida en les Alcusses i una necròpoli situada en l’Escalinata; de singular importància és el tresor romà trobat en la partida de Garamoixent que dóna fe del pas dels romans. Fou conquerida als musulmans per Alfons X (1221-1284) de Castella que incomplia així els acords de demarcació entre les corones aragonesa i castellana, però pel tractat d'Almizra passà a mans de Jaume I (1208-1276) el qual, el 9 d’abril de 1271, va donar Moixent a Berenguela Alfonso, després de la mort de la qual revertí de bell nou en la corona. En 1298 el rei Jaume II el Just (1267-1327) donà el castell de Moixent a Jasperio de Castellnou i el 29 de juny de 1301 concedí el mixt imperi sobre el castell a Gundisalvo Garcia, qui el 1303 va establir-hi carta pobla a 200 pobladors que havien de pagar la dècima, primícia, sopar, peites, terç delme i d’altres tributs. En 1393 és Pere de Liçana qui consta com amo del castell i del lloc; l’expulsió morisca deixà la població en la meitat. A principis del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa, oli, garrofes i verdures, a més tenia una fàbrica de vi, sis molins fariners i tradicional indústria cistellera. Entre 1850 i 1950 hi hagué una important explotació forestal que permeté a Moixent subministrar fusta, llenya i carbó a les comarques veïnes i, fins i tot, a la de l’Horta. A hores d’ara hi ha unes deu serradores que produeixen envasos de fusta i, últimament, han contribuït a fer-hi important la indústria del moble. Hi ha un celler, i bodegues, en la partida de les Alcusses, on s’elaboren vins de gran qualitat, que poc a poc van adquirint renom i una important quota de mercat. També hi ha prou activitat al voltant del vímet; l’agricultura i el sector serveis completen la oferta econòmica del poble.

Quant al patrimoni cal començar parlat de la Bastida de les Alcusses. Situada, a quasi 750 metres d’altitud, on es creuen la Via Augusta i el riu Vinalopó, fou una de les ciutats més destacades de la Contestània ibera i un important nucli estratègic i comercial.


Un gran mur d’uns vuit metres d’alçària i, en alguns llocs, tres d’amplària, perfectament conservat, envolta les distintes estàncies que conformaven el oppidum (poblat fortificat) que fou declarat, en 1931, Monument Històric. El bon estat en què es troba tot el recinte, en el qual no hi ha signes de destrucció, fa pensar en un abandonament forçat, potser alguna epidèmia) de la població.
Les excavacions que, des de 1928, venent succeint-s’hi han tret a la llum llenços de plom amb escriptura ibera, eines, útils agrícoles, ceràmica ibera i grega, etc. Però la joia del poblat és un una xicoteta figura (segurament un exvot) de bronze que representa un genet a cavall. Coneguda com el Guerrer de Moixent, està datada entre els segles V i IV aC. i es tracta, junt a la Dama d’Elx, de la troballa més important d’època ibera efectuada al País Valencià. Es pot veure en el Museu de Prehistòria de València.

Hi funciona com a aula didàctica una reproducció d’una casa ibera, perfectament equipada, que dóna una idea aproximada de com era la vida quotidiana llavors.



A més, a Moixent tenim:


  • Corral de Saus. Necròpoli del poblat contigu, Castellaret de Baix. S’hi han trobat tombes amb formes curioses com ara La Sirena o Les Dametes i importants aixovars funeraris alguns dels quals es poden observar en el Museu Municipal d’Arqueologia.
  • Castell de Moixent. Del segle XII, es troba en ruïnes però es conserven bona part dels llenços de la muralla i algunes de les seues torres.
  • Castell de Garamoixent . També musulmà. Poc documentat i en estat ruïnós .
  • Torre de Coloms. Coneguda rònegament com La Torre. Torre guaita que servia de recolzament al castell.
  • Barri de la Costera, amb carrers estrets i escalonats i places com la Xirrina o del Forn.
  • Església de sant Pere apòstol. 1880-1889. Estil neogòtic.
  • Font de Villapetorro . Centenària. D’aigües terapèutiques .
  • Ermita de les Santes Relíquies.
  • Calvari i ermita de la Verge de la Cova. Segle XIX, reconstruïda en 1955. Al costat hi ha les restes de l’aqüeducte d’un antic molí fariner.
  • Pont romà de la Cadena.
  • Pont Nou (1602)
  • Casa pairal del Marquès de la Romana.
  • Museu Arqueològic Municipal.



El gaspatxo manxec amb pebrella, la paella de carn de caça, la gachamiga , les farinetes i els bolets juntament amb dolços com els sequillos o els moixentins són els dinars més típics del poble. També s'hi produeix oli d'oliva i vins que, com hem dit abans, van abastant posicions capdavanteres entre els amants dels bons caldos.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada