dilluns, 25 d’abril de 2016

Bellreguard (La Safor)


El terme s’ubica en el centre al·luvial de la Llacuna, entre la Gallinera, el Serpis i el Mediterrani, a 22 m d’altitud. Hi ha dos nuclis de població: Bellreguard i Platja de Bellreguard.

Els musulmans fundaren, i anomenaren Sotaia, un poble que, en 1485, va ser adquirit per Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja (1432-1503), futur Alexandre VI. En aquest acte actuava com a representant del duc l’escriptor Joan Rois de Corella (1433-1497). En aquesta època apareix per primera vegada el mot Bellreguard. Des d'aleshores fins el segle XIX va formar part del ducat de Gandia. El 1534 va ser elevada a parròquia dependent de la de Gandia fins que en 1574 assoleix la independència. Entre 1565 i 1572 la població morisca ascendia a 81 focs. La seua expulsió, en 1609, va provocar un greu descens demogràfic, ja que, malgrat la repoblació amb catalans i mallorquins, a mitjan segle XVII la població era només de 52 llars. Titulars del senyoriu van ser els Borja, els ducs de Benavente, a partir del 1747 i, per últim, la casa Osuna. La lluita contra el domini senyorial fou constant durant el segle XVIII; en 1853 els veïns seguien tenint plets pendents amb la casa d'Osuna sobre reconeixement dels drets de propietat.

L’activitat econòmica principal sempre ha sigut l´agricultura. Durant els segles XVI i XVII era un gran centre sucrer pel cultiu del canyamel i el seu trepig; en els segles XVIII i XIX es va substituir pel cultiu de la morera i la vinya, fins que al segle XX es va establir el cultiu del taronger. A hores d’ara més de la meitat del regadiu, majoritari al municipi, està dedicat al conreu de la taronja. La indústria gira en torn a la manipulació de la taronja ––fàbriques d'envasaments, magatzems––, tot i que encara existeixen algunes fàbriques de mobles i licors ––aiguardents––. A partir dels anys seixanta, el turisme ha potenciat el creixement del sector terciari.



Del seu patrimoni sols cal ressenyar la necròpoli àrab descoberta en 1984. També hi ha l’església de sant Miquel, aixecada sobre l’anterior en els anys cinquanta del segle passat.

Pel que fa a la gastronomia destaquem el figatell, l’arròs al forn, l’arròs amb crosta, la paella, els pebres farcits, polps farcits d’arròs, les coques de pebre amb tomaca i tonyina, les de ceba amb pèsols i ou dur amb llonganissa. Però si el que volem són dolços, la llarga tradició sucrera de la comarca ens ofereix la nomenada corona de Glòria, els rotllets d’ou, la coca cristina, la coca farcida, la confitura de moniato o carabassa.

La darrera setmana de setembre s’hi celebren les festes populars on la comparsa del tio de la porra balla el Ball de la Forca, únic ball de bastons que es coneix a La Safor. També cal citar les Carnestoltes i els Moros i Cristians.

L’any 2016 es va nomenar fill predilecte del poble l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller (1947-2007), considerat el naturalista més rellevant del País Valencià des de Cavanilles (1745-1804). La seua obra inclou un ample grup de matèries al voltant del medi ambient natural, des de l’excursionisme pels camins, paratges i paisatges de les Comarques Centrals Valencianes (2002) fins a la descripció del territori, la història i la cultura popular de Bellreguard. Hi destaquen, sobretot, els llibres dedicats a l’etnobotànica, amb quatre obres de referència sobre les terres valencianes: “Herbes medicinals al País Valencià”, “Herbari breu de la Safor” (1991), “Flora pintoresca del País Valencià” (1999) i els tres volums del seu conegut “Costumari botànic” (2000-2004).




Avís: Les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada