divendres, 29 d’abril de 2016

Càlig (El Baix Maestrat)



El terme és travessat per la rambla de Cervera (o riu Sec), el qual, juntament amb les sèquies del Socors, del Regall i de la Rasa porten l’aigua necessària per a l’agricultura, base de l’economia local, fonamentalment de secà, però també quelcom d’horta i taronja. Les altures més significatives són el pujol de la Tossa (169 m), les Forques (185 m), la Somada (194 m) i el Mas d’en Vernet (204 m). També citarem els indrets més adients per als excursionistes com ara el paratge del Socors, el coll de les Forques, el llit del riu Sec i el barranc del Surral.

Existeixen troballes de diferents èpoques que certifiquen l’antiguitat del lloc: els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de la Tossa i la Picossa; els àrabs els llocs ––que apareixen en la primera carta de població–– de Beniguifir, Beniterei, Oleia i Alí. Històricament formava part del terme del castell de Cervera i després s’integrà en la batlia que es formà amb el terme de l’esmentat castell. El 12 de juliol 1234 Hug de Fullaquer, mestre de l’orde de l’Hospital, atorgà la primera carta pobla cristiana del terme ––aleshores de Càlig i Ali–– a en Pere de Balaguer i a en Bernat de Puig per poblar el lloc. Va continuar en propietat dels cavallers hospitalers fins 1319 en què passa a propietat de l’orde de Montesa, a la qual pertanyé fins el XIX. L’onze de gener de 1540 Francesc Llançol de Romaní, tretzè maestre de I'orde de Montesa, atorgà al poble la condició de vila, la qual cosa dugué la fundació d’Universitat o govern municipal i el dictamen de lleis a Furs de València. El 3 de novembre de 1649, durant la guerra dels Segadors, els francesos saquejaren i ocuparen la vila, monsieur Cassan, oficial de l’exèrcit francès, fou nomenat governador de la Torre i Càlig quedà baix el poder de França, sense govern municipal, a més a més es veuria obligada a pagar un fort tribut als ocupants. Després d’un segle XVIII de fort creixement hagué de patir, en 1837, un sagnant combat entre els combatents de les guerres carlines en què el general liberal Francesc Brotons va derrotar les tropes del rei Carles. En 1885 una epidèmia de còlera va assolar la població i va causar la mort de molts dels seus habitants. Una forta gelada ocorreguda en 1956 va obligar a emigrar molts veïns del poble amb la consegüent baixada demogràfica que no es va recuperar fins la dècada dels vuitanta.




Tot i el generalitzat problema a la nostra terra del desgavell urbanístic i el creixement sense trellat encara podem trobar-hi la flaire del poble antic en el traçat dels carrers, les portalades dels vells edificis i les restes de les muralles que formen part de les cases del casc antic. I a més a més:

Església parroquial de sant Llorenç. Aixecada en el segle XIV i ampliada entre 1622 i 1659. Estil renaixentista amb afegits posteriors. La guerra civil va deixar sense cap tipus d’ornamentació el temple que s’ha hagut de redecorar totalment.
La Torre. La primera documentació que hi ha sobre aquest edifici el data en 1625, però es considera que és molt més antic. Acull un centre cultural.
Ermita de la Mare de Déu del Socors. Edificada en el segle XVIII, en estil neoclàssic, sobre una anterior.
Convent de la Santíssima Trinitat. De les primeries del segle passat.
Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Segle XVIII.
Capella de sant Josep. De 1845.
Casal Municipal. També conegut com Centre Republicà per haver estat edificat amb aqueixa finalitat durant la Segona República.



La gastronomia local és rica tant en dolç: rotllos de Sant Blai, primetes de Sant Antoni, farinoses, mones de Pasqua, la prima de Santa Caterina i de Sant Nicolau i el massapà i el torró de fira el Socors, els pastissets amb ànima de carabassa o de moniato, rotllos d’aiguardent i de matafaluga, braços de gitano, crespells, carquinyols i les famoses magdalenes de Càlig; com en salat: olla barrejada, guixassos, brou de rata, sopes escaldades, arròs amb pilotes, faves ofegades, suquet de caragols, pa amb tomata i cansalada, cocs (de tomata i pimentó, de moniato, ràpid o benicarlando, etc.), coques (de sal i oli, seques, de viatge, etc.), sense oblidar els productes de la caça. També hi havia el costum dels vins del Maestrat, els xarops i els licors de fruites però dissortadament, com tants altres, s’està perdent.



Avís: Les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada