dilluns, 22 d’agost de 2016

Ontinyent (La Vall d'Albaida)


Ontinyent és la capital de la Vall d'Albaida. El seu ampli terme ocupa la part occidental de la vall i es troba envoltat per les serres de Benicadell i Grossa; malgrat els incendis i el desgavell urbanístic en forma de xalets i piscines particulars, que han arruïnat molts paratges, encara en queden molts que paga la pena conèixer com ara el Pou Clar, lloc de bany habitual dels ontinyentis; ací neix el riu Clariano, que en els seus primers metres conforma un seguit de pous coneguts amb diferents noms, com ara el Pou dels Esclaus, el Pou de la Reixa o el Pou Gelat, entre altres. Hi ha també les populars Finestres dels Moros; Gamellons, les fonts dels Gamellons, del Nano, de la Simeta i de la Dueña entre d'altres moltes; l'ermita de Sant Esteve, talaia des d'on divisar gran part de la comarca; la carrasca monumental de la Caseta Mora i la Murta, també monumental, de Torre Ferrero, a la que se li calcula una antiguitat de dos-cents anys. Especialment bonica és l'excursió que, a través d'un sender prou bé senyalitzat, uneix Ontinyent i Bocairent al llarg del Barranc dels Tarongers.



El testimoni de població més antic el trobem a l'Arenal de la Costa i es remunta al Neolític; del Bronze hi ha el Cabeço de Navarro com a més destacat; en època ibera pertanyia a la Contestània; dels romans trobem nuclis agrícoles aïllats, un jaciment en El Llombo i un cementeri en el bancal del Cel. Amb l'arribada dels àrabs el lloc adquireix el nom d'Untinyân i es configura l'actual Ontinyent; en el segle XI Ibn al Abbar (¿-1260) cita al poeta Al Untinyani com nascut aquí, la qual cosa constitueix la primera referència escrita de la ciutat; tanmateix, en aquella època la seua importància fou escassa. Els tractats de Cazola i Tudilén assenyalaven aquest territori com d'expansió aragonesa; nogensmenys, fou l'infant Alfons de Castella el primer a ocupar la població. El 1245 Jaume I (1208-1276) va conquerir-la definitivament i va atorgar-li un enorme terme municipal, que comprenia Agullent (fins a 1585) i Els Alforins, convertida en municipi en 1927. El 1248 es va disposar el repartiment de terres i cases de la ciutat i entre aquesta data i el 1250 es va repoblar el lloc amb cristians; des d'aleshores va formar part del Patrimoni Reial, i com a vila reial va gaudir de vot en Corts. Malgrat que no fou mai alienada de la Corona, fou separada d'ella en diverses ocasions, bé per a respondre a deutes, bé per a realitzar donacions que afavoreixen els interessos reials, així, Jaume I va donar-la temporalment a son fill, l'Infant Pere; Alfons III (1265-1291) la cedí, també temporalment, el 1286, al comte Jazbert de Castellnou; Jaume II (1267-1327) va recuperar la potestat el 1302 per a després donar-li l'usdefruit vitalici de la vila en concepte de dot a sa esposa Blanca, la qual possessió va continuar el fill d'ambdós, Raimon Berenguer; Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar-la el 1345 a Berenguer de Vilaragut i Sarrià i aquest va passar la baronia a son fill; el 1370 la vila passà a mans de la regina Leonor i aquesta va transmetre-la a son fill l'Infant Joan, el 1374; el 1383 el rei Pere el Cerimoniós va vendre la vila a la ciutat de València. Durant la Guerra de la Unió recolzà la causa de dita ciutat. Durant tota l'època medieval la demografia sempre fou a l'alça. El 1522, en el transcurs de les Germanies, el lloctinent comte de Melito ocupà la població, després de refugiar-s'hi els reialistes a la part alta de la ciutat i féu un gran nombre de presoners, els quals utilitzà com a ostatges per a alliberar son germà, el Marquès de Zenete, reclòs pels agermanats al castell de Xàtiva. 
El segle XVII començà amb problemes demogràfics ja que a la pesta de 1600 es va unir l'expulsió morisca; precisament Ontinyent tingué un paper destacat en la desfeta de la revolta que causaren els moriscs refugiats en la Mola de Corts. Fou també en aquest segle quan es perfilaren els principals trets de la indústria tèxtil, caracteritzada per la producció dispersa i semirural; la tradició tèxtil, nogensmenys, arranca del segle XIII i el seu floriment fou paral·lel a l'aprofitament de les aigües del Clariano. Els gremis adoptaren la seua forma definitiva cap el segle XVIII com a evolució de les ordenacions i confraries que ja hi existien des del 1577; durant el segle XVIII hi existia una gran diversitat d'artesanies: fusta, teixits de cànem, espart, lli, seda i llana. Els teixits de lli eren a mitjan centúria els que tenien un major nombre de telers en la ciutat, seguits pels de llana i després pels de seda; a finals de segle la situació havia canviat: crisi definitiva de la seda, supeditada fins aleshores al Col·legi de Torcedors de València, i auge de la llana i, particularment, dels draps que trobaven una millor eixida al mercat. D'aquesta manera, Ontinyent es va convertir al llarg del segle en un nucli llaner de gran rellevància; la indústria tèxtil tenia una oferta amplia de mà d'obra ––artesans i camperols es dedicaven al filat de la llana––; tot i això, aquesta mà d'obra no podia viure exclusivament de l'artesania i era necessari dedicar-se al treball de la terra, com a cultivadors de xicotetes extensions pròpies, en arrendament o com a jornalers ––el 1802 aquests representaven més del 40% de la població activa—; així, i a diferència del que va succeir a Alcoi, el treball agrícola fou predominant en tot el segle XVIII. L'agricultura es basava en conreus de regadiu al voltant de l'horta del Clariano ––blat, dacsa, llegums, fruites i seda–– i en produccions de secà ––oliveres, garrofers, cep i cereals––. El creixement de la indústria tèxtil en el XIX fou lent i no estigué exempt de períodes de decadència, com la que va sofrir en la dècada dels quaranta; el 1891 se substituïren els fusos manuals pels mecànics i entre aqueix any i 1902 s'hi introduïren els telers Jacquard i els mecànics. Fou també a principis del XX quan en la indústria paperera —el 1791 només hi existia un molí paperer–– s’introduïren les primeres màquines de paper continu. Entre 1918 i 1924 es van canalitzar capitals devers el sector tèxtil. Aquests anys coincidiren amb una tensa situació social: el 1920 tingué lloc un important motí contra els consums que va traduir-se en la mort de tres obrers per dispars de la guàrdia civil; en la Guerra Civil va funcionar una col·lectivitat de la CNT. A partir de la dècada dels quarantes Ontinyent es va convertir en un gran centre tèxtil i en un nucli comercial de primera categoria, la qual cosa comportà un espectacular creixement demogràfic (13.564 habitants en 1940, 31.926 en 2000). Tradicionalment ha tingut plets per qüestions de límits territorials amb Villena. En 1904 assolí el títol de ciutat.


A pesar que les crisis econòmiques de finals del segle passat i del que portem d’aquest han obligat al tancament de moltes fàbriques i a la reconversió d’altres el motor econòmic d'Ontinyent és el tèxtil, que ocupa més del 50% de la població i de què la ciutat és considerada la capital valenciana. Els seus productes s'exporten arreu del món.


La ciutat es fundà en el marge dret del Clariano però el fort creixement ha ocupat ambdós marges la qual cosa ha obligat a construir ponts com ara el pont Vell, de 1501, que és Monument Històric Artístic a l'igual que el barri de la Vila, el qual manté des del segle XI la flaire musulmana de la seua fundació i on trobem molts casalots del segle XVII amb balcons de ferro forjat, escuts nobiliaris i vestíbuls. La passejada, doncs, ens depararà la possibilitat de conèixer el patrimoni ontinyentí:

  • Palau dels Comtes de Torrefiel. Antiga Casa del Consell. Edificat en el XVIII, molt modificat posteriorment, sobre tot per una intervenció del segle passat. Actual Ajuntament.
  • Església de Sant Miquel. Segles XVI-XVIII. Amb un sòcol de taulellets de Manises del segle XVIII.
  • Església Arxiprestal de Santa Maria. Bastida els segles XIV-XVI sobre l'antiga mesquita, en estil gòtic, amb portalada plateresca i campanar de 68 m., que substitueix l'original, i una bona col·lecció artística amb pintures de Ribalta (1565-1628), Vicent López (1772-1850) i Segrelles (1885-1969), i escultures de Benlliure (1885-1937).
  • Porta de l'Àngel. Formava part de la muralla, de què romanen algunes restes.
  • Porta de Sant Roc. També formava part de les muralles.
  • Torre Barbacana. De planta circular. Actualment encastada en edificis més recents.
  • Torre del Pont. En un dels antics accessos a la ciutat, tingué una gran importància estratègica.
  • Almodí. Segle XVI. Ha servit també de presó. Actualment alberga dependències municipals.
  • Els Porxets. Única part que roman de l'original plaça, del XVI, que estava totalment porticada.
  • Palau de la Vila, o de la duquessa d'Almodòvar. Segle XIII. Gòtic valencià. En un estat de conservació prou dolent en espera de restauració.
  • Convent de la Puríssima Sang. Segles XVII-XVIII.
  • Almàssera. Excavada en la roca el segle XVIII.
  • Convent dels Pares Franciscans. Alberga diferents col·leccions de fauna espanyola, africana i americana, mostres d'art precolombí, monedes antigues, restes de l'Egipte dels faraons, etc.
  • Ermites de Morera, de Santa Anna, L'Ermiteta.
  • Hospital de Beneficència.
  • Museu Fester. Tot ell referent amb les festes de Moros i Cristians.
  • Museu Arqueològic d'Ontinyent i la Vall d'Albaida. En un edifici del XVII.
  • Torre dels Abellons. Abandonada i en estat molt precari.
  • Torre Ferrero. Ens els seus inicis la Torre Ferrero fou una alqueria àrab. Posteriorment, fa uns dos-cents anys, la finca va adquirir l'aspecte que encara avui dia es pot observar. És molt probable que la murta monumental fóra plantada fa dos-cents anys.

La cuina mediterrània mana en la gastronomia ontinyentina, on podem tastar plats d'arròs, en paella, amb bledes o al forn; llegums, verdures, carns i embotits de justa i reconeguda fama; els dolços, com a la resta del País Valencià, són una part important dels menjars locals: les coques de tot tipus: cristines, fogasses, de nou, els pastissets de moniato i carabassat, els carquinyols, el torró de gat, els rovells d'ou al fondant o les monjàvenes en són un bon exemple.

D’entre la gran quantitat de festes i tradicions ontinyentines (Cavalcada de Reis, Sant Antoni, la Candelària, Carnestoltes, Setmana Santa, el Corpus, Gegants i Cabets, La Fira, la Puríssima, l’Home dels nasos, etc.) destaquen els Moros i Cristians, que se celebren en agost i són una de les més antigues (1860) i espectaculars desfilades de Moros i Cristians del nostre territori.




El reportatge fotogràfic és, en la seua major part, obra d'Àngela González i Molina,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada