dilluns, 21 de novembre de 2016

Vilafranca (Els Ports)

www.pequehistoria.com
Les divisions comarcals més actuals l'adscriuen a la comarca de l'Alt Maestrat però la seua història de pertinença a Morella i la lluita compartida amb les demés aldees per la independència fan més escaient ubicar-la en la comarca dels Ports; per això se sol rebutjar l'afegit del Maestrat que li posen alguns. L’apel·latiu del Cid que figura en la toponímia oficial —Villafranca del Cid/Vilafranca––, no es referix al mercenari castellà Roderic Díaz de Vivar (aprox.1043-1099), sinó al cavaller Balasc d’Alagon (1190-1239), conquistador i primer senyor de Morella.


Al terme s'hi troben el Tossal dels Montllats (1.643 m) el Pinar del Coder (1.467 m), el Tossal del Mas d'Altava (1.426) el Mas de Tosca de Dalt (1.379 m) i l'Arriello (1.314 m). Cal anomenar el riu de les Truites que fa de frontera entre el País Valencià i l'Aragó; el Montelló i el dels Horts. Els paratges més recomanables són: la Gotera, on es pot practicar escalada, equitació i senderisme; el Mas de Tejero, el barranc de les Carbasses, els Assegadors, i les Coves del Forcall; les fonts del Llosar, del Regatxal, d'Horta, del Ginebre o de la Canaleta.

Vilafranca estava ja poblada fa 7.000 anys com ho demostra la troballa (en 2016) d’un interessant conjunt pictòric en la Covatina del Tossal Mas de la Rambla, que representa set arquers assetjant un ramat de senglars. Els investigadors remarquen que aquesta troballa abasta especial importància ja que és l’única vegada que en l’art rupestre llevantí (Patrimoni de la Humanitat), que sol representar cérvols, s’ha trobat la figura dels senglars. D’època ibera hi ha les deixalles arqueològiques en l'Ereta del Castell. També s'hi ha trobat un pont, monedes i camins romans. Després hi hagué un assentament moro que, conquistat pels cristians, va quedar, el 7 de febrer de 1239, en mans de Balasc d’Alagon, el qual va donar-li el nom de "Rivus Truitarum" o "Riu de les Truites", i va atorgar-li carta pobla. Passà dels Alagon als Angularia i tornà als Alagon, per a acabar incorporada al terme general de Morella. 30 anys més tard, el 27 de desembre de 1333, es va rebel·lar contra aquest domini i va iniciar una lluita que va llevar-li a perdre, en benefici de Mosquerola (Terol), part del terme i del patrimoni. Fou en 1358 quan aconseguiria la independència i la llicència per a construir les seues pròpies muralles, privilegi que perdria 11 anys després, quan Pere el Cerimoniós (1319-1387) va canviar de parer i va tornar-la a la jurisdicció de Morella. Les muralles jugaren un important paper en les lluites entre Joan II (1398-1479) i el príncep de Viana, així com en les Germanies. El 1691 aconseguí definitivament la independència, de mans del rei Carles II (1661-1700) que, a més a més, va donar-li el títol de vila reial. En la guerra de Successió va defensar la causa austriacista. A les primeries del segle XVIII, que fou una època d'esplendor (de la qual s'hi conserven nombrosos casals amb blasons) en què funcionaven a vila molts telers i fàbriques de sabó, la població era de 450 habitants
Malgrat ser bressol del Serrador, un dels més importants guerrillers carlistes, va recolzar la causa isabelina i va ser testimoni de diferents accions com ara l'ocupació de Cabrera, en 1834 o la batalla del Mas de la Carrasca, en 1875.Durant la Guerra Civil, Vilafranca, a l’igual que la resta de la comarca, va romandre lleial a la república. Hi hagué en col·lectivitzacions desenvolupades per la CNT a partir de terres aportades voluntàriament. En arribar les tropes franquistes i durant la primera part de la dictadura fou territori dels maquis. La dècada dels 50 suposà l’inici del declivi demogràfic, tot i que, la moderníssima planta de fabricació de mitges i mitjons, que és una de les més importants del continent, i on treballa la majoria de la població ha mantingut el nivell econòmic de la població. També és important la indústria fustera, amb una de les més grans serradores de les comarques septentrionals.


La casa de l'ajuntament (La Sala) és un edifici notable d'estil gòtic (segle XIII), amb portes de mig punt i finestrals geminats. Custòdia, en el Saló de Sessions, un retaule gòtic, de 1455, del pintor català Valentí Montoliu (1436-1469). Però el seu patrimoni va molt més lluny com veurem a continuació:

  • Església de Santa Maria Magdalena. Construïda entre 1.567 i 1.572, constitueix un dels millors exponents de l’estil renaixentista al País Valencià. Compta amb un interessant Museu Parroquial.
  • Ermita de Sant Miquel. Romànic de transició al gòtic. Nucli originari de La Pobla del Bellestar.
  • Santuari de la Mare de Déu del Llossar.
  • Ermites de Sant Roc i de Santa Bàrbara. Barroques, del XVIII.
  • Porta de Sant Roc, o Portalet. Únic vestigi de la muralla que roman en peu.
  • Pont Gòtic. Del XIII. Aixecat sobre un més antic, romà, a través del qual, conta la tradició, accedí Jaume I (1208-1276) al poble.
  • Plaça de bous. 1933.
  • Antic Hospital de la Caritat. Seu de diverses associacions.
  • La Llotja. Segle XIX. En ella es troba instal·lat el Museu de la Pedra en sec, en el qual es pot conèixer la rica tècnica de la pedra en sec que forma part del patrimoni de Vilafranca, de què encara es conserven nombroses “casetes de pastor” i altres edificis.
  • Torre Alfonso. Torre fortificada medieval que es troba molt modificada, habitada i en mal estat.
  • Torre de Benicàssim. Coetània de l'anterior i també en estat dolent.
  • Torre de Pobla del Bellestar. Com las anteriors té el seu origen en alqueries musulmanes. Tot i estar molt reformada la seua aparença és bona.
  • Torre de Mas de Roig. Cosina germana de les anteriors. Abandonada i molt deteriorada.
  • Torre del Mas de Tena. La millor conservada de totes.
  • Molts edificis de notable arquitectura i de diferents èpoques com ara El Modern, de primeries del XX, la Casa Brusca, la dels Penyarroja o les de Julio Montfort, Àlvaro Montfort i Enric Segura, com a exemples més rellevants del modernisme al municipi.
  • La casa de la Música inaugurada en 2003 com a seu de la Unió Musical de Vilafranca, amb motiu del seu 75è aniversari.
  • Ecomuseu. Passeig al voltant de l’etnografia vilafranquina.

I per acabar parlarem de la rica gastronomia local que presenta una cuina basada en els productes de la terra, forts com correspon a un poble de muntanya i de clima fred: embotits, matança, bolets, caça i altres carns, i postres tan coneguts com la collada, els pastissos de moniato i de carabassa, etc.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada