Oliva (La Safor)

Les platges hi assoleixen el protagonisme en quant a paratges, juntament amb el parc natural de la Marjal Pego-Oliva, ric en flora i fauna característica de la zona.

En el terme s'han trobat importants vestigis prehistòrics. Va formar part del regne musulmà de Dénia; després de l'ocupació cristiana, restà enquadrada en el terme del castell de Rebollet, i Jaume I (1208-1276) va donar-la a la família Carròs. El 1382 passà als Riusec i posteriorment als Centelles. En 1413 els termes d'Oliva i el Rebollet se separaren. El 1448 Alfons el Magnànim (1396-1458) va concedir a Oliva el títol de comtat en la persona de Francesc Gilabert de Centelles. A mitjan segle XVI es va produir la unió amb el ducat de Gandia gràcies a la boda entre Carles de Borja i Magdalena de Centelles. Lloc amb fort presència de població musulmana ––la qual cosa va produir diversos conflictes––, el 1527 comptava amb 300 veïns moriscs que vivien concentrats al raval, mentre que els cristians vells només sumaven 220 i habitaven la vila; sobre l'antiga mesquita musulmana s'erigí canònicament el 1534 l'església parroquial de Sant Roc com a rectoria de moriscs. 

El segle XVI Oliva es converteix en un dels centres neuràlgics de producció de sucre del Regne; les enormes rendes extretes d'aquest producte sustentaren l'esplendor del comtat en aqueix segle, personificat fonamentalment en la persona del comte Serafí de Centelles i Urrea, que fou un gran amant de les lletres i la cultura, i arribà a mantenir, fins i tot, correspondència amb el famós humanista valencià Lluís Vives (1492-1540); en Serafí va fer voltar de muralles tot el recinte urbà. 

El 1609 hi havia 350 focs de moriscs, els quals restaren deshabitats, llevat d'una quantitat indeterminada de xiquets que romangueren a Oliva i ocuparen amb certa rapidesa les cases abandonades; per això, Oliva continuà sent l'entitat humana major de la comarca, per damunt de Gandia; l'expulsió també disminuí la rendibilitat del conreu de la canya de sucre, que, àdhuc, encara es va seguir conreant fins mitjan segle XVIII; cap el 1625 ja s'havia iniciat una recuperació progressiva amb l'arribada de gran nombre d'immigrants procedent d'altres llocs de l'antic Regne; d'aquest any data la carta pobla atorgada pel duc de Gandia per a la repoblació de l'antiga moreria, amb la qual cosa Oliva arribava a finals del XVII a recuperar pràcticament la població anterior a l'expulsió. Durant la guerra de Successió va tomar part pel bàndol de l'Àustria, la qual cosa va provocar l'afonament de les muralles per ordre de Felip V. 

Entre les famílies simpatitzants de la causa foralista i que van sofrir les conseqüències de la repressió del borbó es trobaven Francesc Ferrando (1638-1723) i Antoni Salelles (1733-1816) que ingressaren en la Companyia de Jesús i foren destacats humanistes; l'il·lustrat Gregori Maians (1699-1781); son germà Joan Antoni (1718-1803) fou canonge i rector de la Universitat de València, o Gabriel Ciscar i Ciscar (1760-1823). A mitjan segle XVIII, amb la mort sense descendència de Lluís Ignasi de Borja, el succeïren en el senyoriu del comtat d'Oliva i del ducat de Gandia els Benavente, que emparentaren més endavant amb els futurs senyors d'ambdós: la casa d' Osuna. La divisió territorial del 1833 Oliva restà inclosa en la província d'Alacant però passa a la comarca de la Safor en 1847. 

La bona marxa de l'agricultura i el desenvolupament industrial i turístic de la dècada dels 70 va provocar un important accelerament demogràfic amb l'arribada d'una immigració que provenia sobre tot de les comarques centrals interiors i les del sud del país, d'Andalusia i de Castella.

La morera i la indústria de la seda s'imposarien com a eix econòmic fins mitjans del segle XX; amb el seu afonament es donaria pas a l'arròs, que va tenir cert auge, però que, a partir de la dècada dels seixanta es va convertir en un conreu residual; també tingué una relativa importància la producció de panses, en declivi des de finals del XIX; el taronger, en canvi, va adquirir prompte el caràcter de monocultiu, fins a convertir Oliva en un dels principals nuclis productors de cítrics.

Com que aquest és un poble tradicionalment agrícola, l'activitat industrial d'envergadura es remunta als anys 60, i està dedicada a la fabricació de productes ceràmics i materials per a la construcció, productes alimentaris. El sector turístic s'ha desenvolupat notablement des del 1960.

El poble manté la flaire dels àrabs amb carrers rosts i torts, que condueixen al Raval morisc, d'imprescindible visita. Al llarg de la passejada pel que fou antigament barri cristià hi ha els carrers dels Tamarit, Abadia, Sant Cristòfol, la Plaça Major, etc. Hi trobarem força palaus i cases pairals dels segles XVI-XIX. Del seu passat arquitectònic anem a parlar a continuació:

• Església de Santa Maria la Major. Bell exemplar de l'arquitectura valenciana del XVIII, començada en barroc i acabada en un estil més academicista, alberga un museu parroquial amb bones peces d'orfebreria
• Església de Sant Roc. Edificada sobre la mesquita en 1696 i restaurada en 1958, adossat a ella trobarem l'arc del Fossar, que era l'entrada al cementiri cristià.
• Convent de Nostra Senyora del Rebollet. Amb orígens en els segles XII-XIII, l'edifici és una típica construcció renaixentista. 
• Cripta de Santa María. Antic temple reconvertit en sala d'exposicions.
• L'Enginy. Antic molí de sucre. Actualment sala d'exposicions.
• Casa Abadia. Casa mudèjar actualment dedicada a tasques religioses.
• Nus d’una creu de pedra del segle XVIII. Recentment recuperat per l’ajuntament després de segles desaparegut, esdevé l’evidència més antiga coneguda dels emblemes de la ciutat
• Castell de Santa Anna. Musulmà, del segle XII. Només resten alguns llenços de la muralla i les deixalles d'una ermita fortificada.
• Torre de la Muralla. Únic record perfectament visible de la muralla del segle XV que fou derrocada després de la guerra de Successió.
• Torrassa del palau dels Centelles. Del palau, aixecat en el XVI i a hores d'ara desaparegut integrat en els edificis dels voltants, només roman aquesta torre que ha estat rehabilitada.
• Portalet de la Verge Maria. Entrada al recinte cristià. Conserva dos plafons ceràmics, u a cada banda de l'arc, dedicats a Sant Francesc i a la Mare de Déu.
• Portal del Fossar. Entrada al barri morisc.
• Portal-Ermita de Sant Vicent. Edificat en 1725 en el lloc on pressumptament predicà el sant.
• Teatre Olímpia. Possiblement, casa natalícia de Gregori Maians. Allotja la col·lecció museística de Vicente Parra.
• Casa Gregori Mayans. Segle XVIII, i l'antiga fonda, avui restaurades i utilitzades com a centre cultural que és sub-seu del MUVIM.
• Museu Arqueològic. Instal·lat en la casa pairal dels Pasqual, dels segle XV-XVIII.
• Museu Etnològic. Conjunt de cases senyorials que, amés, aalberguen la Biblioteca Central.
• Aula de Gramàtica Mayansiana. Segle XVIII. Recentment restaurat.
• Forn romà. Segle I.
• Ermita dels Sants Antonis (1723).
• Església de Sant Francesc Javier. 1954.
• Plaça d'Alonso. Amb la casa natalícia de Gabriel Ciscar.
• Plaça de l'Ajuntament, presidida per una gran estàtua de Gabriel Ciscar. 
• Gasolinera del Rebollet, d'estil organicista. Any 1962.
• Mercat municipal. Hi ha dos, u al passeg i un altre al costat de del convent del Rebollet.
• Fumerals industrials de rajolers. Segle XX.
• A l'ample del terme hi ha una bona representació de l'arquitectura rural de la comarca.

Els menjars olivers més característics són les pebreres farcides, els figatells, l'espardenyà, la gamba amb bleda, i les coques, sense oblidar-se'n de la imprescindible paella.

Quant a les festes, s'hi celebren tota mena d'elles de què destaquen les més tradicionals, Falles, Carnestoltes, Moros i Cristians i Setmana Santa.