dimarts, 10 de maig de 2016

Benetússer (L'Horta)


El topònim Benetússer té la seua arrel i explicació en el món àrab. És el 1240, quan apareix el poble ressenyat en el Llibre del Repartiment, com Benitúçem, forma composta de Beni- (plural d'Ibn: "fill de") i Túzem (topònim de l'actual Tunis).

El seu origen fou un raval àrab, com ho demostren unes prospeccions arqueològiques realitzades el 1982 en les quals aparegué material d'època musulmana, datat el segle X, el qual material ––segons es diu en una donació feta el 1270 de les cases cridades de Babot–– estava en aqueixa alqueria. Després de la conquesta fou repoblat per famílies de Catalunya, Aragó i Montpeller (França). El 27 d'abril del 1351 s'adjudicà el terme i la jurisdicció, la casa del senyor, el forn, la carnisseria i algunes terres a favor de mossèn Giner Rabassa. El 22 d'octubre del 1364 va cedir el rei a Pere Boïl el terç delme i el morabatí de Benetússer i d'altres pobles. Benetússer va secundar el rei en les guerres de la Unió. El doctor mossèn Giner Rabassa i Pérez de Espejo, senyor de Benetússer, fou compromissari a Casp el 1412. Aquesta família mantingué el senyoriu fins l'extinció dels mateixos. És difícil calibrar la participació del lloc en les Germanies, en allò que respecta al bàndol agermanat, ja que en les fonts apareix inclòs dintre del genèric del barri de Patraix, encara que sabem que va contribuir amb tres veïns als exèrcits senyorials. El 23 de juny del 1450 Giner Rabassa de Perellós disposà en testament que els seus hereus fundaren una capella en el castell de Benetússer, amb un altar dedicat a Santa Maria. A finals del segle XVI el senyor de Benetússer elevà les oportunes peticions a Roma per tal de desvincular el lloc de la parròquia d'Alfafar; la qual cosa li va ser concedida el 17 de juliol del 1574 amb la facultat d'erigir església i campanar. L'any 1884, la filla del marquesos de Dos Aigües i senyors de Benetússer, Sofia Dassí i Puigmoltó, maridà amb el comte de Berbedel, i el matrimoni heretà el palau de Benetússer amb les seues possessions i terres. Tanmateix, l'immoble seria enderrocat el 1934. El ferrocarril hi arribà en 1852.
La petitesa del terme i la conseqüent mancança de sòl conreable ha marcat una economia orientada al comerç i els serveis, afavorida per la seua proximitat a València i el fet de trobar-se en el camí reial de València a Madrid. En la indústria destaquen el moble i els entapissats; també algunes fàbriques de licor, molins d’oli, tèxtils i químiques. L’escassa agricultura es rega amb les aigües de la sèquia de Favara.


Del seu patrimoni:
  • Església de la Mare de Déu del Socors, del XVIII.
  • Església parroquial, en terme d’Alfafar. De 1748.
  • L’alqueria de Sòria, en terme de Massanassa. Típica casa de llaurador del XVIII.
  • La porta de Favara. Antiga porta d’entrada al jardí del palau.


La gastronomia, típica de L’Horta, es basa en els arrossos: paella, a banda, amb fesols i naps…i com poble riberenc de l’Albufera, l’all i pebre.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada