dimecres, 27 de juliol de 2016

Tavernes de la Valldigna (La Safor)


La ciutat és coneguda a la subcomarca de la Valldigna com la Vall. A banda de bones platges hi ha el Mondúver (841m), l'Alt de les Creus (580m), l'Ombria, muntanya que alberga el Clot de la Font, el paratge de San Llorenç —amb l'ermita homònima—, el Mirador de la Valldigna, —fantàstica perspectiva de la Vall i diverses rutes senderistes—, i, sobre tot, la Cova de Bolomor en la qual s’ha trobat, en 2007, un crani humà de 130.000 anys d’antiguitat. La qual cosa la converteix en l’indret amb aquest tipus de troballes més antic del País.


Fou fundada pels àrabs, els quals la denominaren Gebalcobra. Precisament, de l’època islàmica, s’ha descobert recentment un cementiri dels segles XI i XII. Després de la conquesta romangué enclavada en la jurisdicció del monestir de la Valldigna, nom donat per Jaume II (1267-1327) que substituïa a l'antic del monestir musulmà d'Alfandec;. La història vallera estigué des d'aleshores lligada a la del monestir. L'església parroquial de Sant Pere fou sufragània de la del Ràfol d'Alfandec fins el 1535, en què es va erigir en parròquia. Fou lloc de moriscs ––els quals comptaven amb 400 focs el 1609–– que hagué de ser repoblat el mateix any 1609 per l'abat del monestir de la Valldigna, qui va atorgar-li la carta de poblament; en 1646, però, comptava únicament amb 190 cases habitades. En 1794, nogensmenys, havia sobrepassat els 4.000 habitants. Al llarg del segle XIX arribà quasi a duplicar la seua població, raspallant els 8.000 habitants el 1900. El 1916 va rebre el títol de ciutat. Devers el 1920 comença a desenvolupar-se una certa economia industrial, basada en la comercialització de la fruita i la indústria de la fusta ––una de les més importants del País Valencià––, especialitzada en mobles escolars i metàl·lics, amb fusta procedent de Pamplona, Terol i Galícia, i ferro de Castelló. Des d'aleshores, la població ha anat en continu ascens, afavorida en part per la immigració procedent de les comarques de l'interior del País Valencià i de les províncies manxegues i andaluses. Va estar enclavada en l'itinerari de l'antic ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, avui desaparegut.

La seua economia ha estat tradicionalment agrària; antigament hi tingueren la seua importància les garroferes i també l'arròs. La dessecació de les marjals ha afectat els arrossers, que s'han convertit en terreny per a arbres fruiters i hortalisses; el taronger és el principal conreu i ocupa gairebé tota la Valldigna. Altres sectors importants actualment són el turisme i el comerç.



Acabarem la visita a La Vall parlant del seu patrimoni:


  • Calvari i ermita del Santíssim Crist. Segle XIX.
  • Torre de la Vall, o de L’Alfandec. Única que roman dempeus de les que formaven la xarxa defensiva costanera; edificada en temps de Felip II (1527-1598), ha estat recentment restaurada i declarada BIC.
  • Església de Sant Pere. Aixecada entre 1728 i 1730; en 1850 se li va afegir una cúpula.
  • Ermita de Sant Llorenç.
  • El Molí. Edifici del segle XVII restaurat i aprofitat com a sala d’exposicions.

Cal citar, com a fill il·lustre de la ciutat, l’escriptor Rafael Chirbes (1949-2015), que explicà com ningú la crisi econòmica i la corrupció política i al qual l’ajuntament ha homenatjat dedicant-li una cèntrica plaça.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a la web de l'Ajuntament. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada