dimecres, 8 de febrer de 2017

Xixona (L'Alacantí)

El terme, solcat pel riu Rambla de la Torre, afluent del Montnegre, i limitat per la Penya Migjorn (1.226 m), la serra de la Carrasqueta (1.131m), i la serra de Montagut, és força muntanyós; hi ha el port de la Carrasqueta (1.024 m) al llarg del qual es pot fruir de bells paratges com ara el Cabeço del Corb, els pous de la neu, la Font de Vivens, La Sarja o el Barranc de la Llibrería.

Els primers indicis de poblament s’hi remunten a l'Edat del Bronze. Els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de Santa Bàrbara i La Solaneta de Nutxes. Els romans la batejaren amb el mot Saxum “penya”. En època visigota se la coneixia com Xexona i d'aqueixa època es conserven restes als jaciments de l'Altet, Mas dels Constantins i Cotelles. Els musulmans l'anomenaren Saxona i, entre finals del XII i començaments del XIII, aixecaren el castell, embrió de l'actual població. El primer esment documental del lloc va ser en l'any 1244 quan es va signar el tractat d'Almizra entre les corones castellana i aragonesa, en què s'establia Xixona com a límit de conquesta del regne valencià; fet que realitza Jaume I (1208-1276) el 1258. El 28 d'abril de 1268 se li va concedir el títol de Vila Reial amb vot en Corts; posteriorment, en temps de Jaume II (1267-1327) i en virtut de l'acord del 1296, sota l'arbitratge del rei Dionís de Portugal (1261-1325), l'infant Joan de Castella i el bisbe Ximén de Saragossa, s’amplià la jurisdicció valenciana amb l’establiment de la frontera més al sud. En 1304 s'aplica aquest acord que deixà la vila com a cap d'una governació denominada dellá Xixona. En 1337 va participar en les Corts de València convocades per Pere IV (1319-1387), el qual rei va fortificar el castell en 1338 en previsió de possibles revoltes musulmanes; el castell fou pres per les hostes castellanes de Pere el Cruel (1334-1369) l'any 1364, i fou recuperat per a la Corona aragonesa per Pere IV el Cerimoniós al front d'un exèrcit composat per naturals de Penàguila, Alcoi i Cocentaina.

En el segle XV Xixona continuà expandint-se mitjançant la compra dels llocs d'Ibi i La Torre de les Maçanes, les quals romangueren sota jurisdicció xixonenca des de 1420 a 1629 i des de 1472 a 1794, respectivament. Va mantenir una actitud proborbònica en la guerra de Successió oferint una forta resistència a les tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740), que assetjaren la vila i l'obligaren a la rendició el 1706; fins i tot, la gent que va aconseguir de fugir a les muntanyes, ajudades per la població de Villena, organitzaren una contraofensiva que es va culminar l'any 1707 amb la conquesta de la plaça; això els aportà la concessió d'alguns privilegis per part de Felip V (1683-1746), que es van substanciar en la propietat municipal del castell, així com el títol de ciutat i l'afegiment de la flor de lis a l'escut. Aqueix mateix any es va crear la Governació de Xixona, que era una demarcació administrativa, la qual no desaparegué fins la divisió provincial de 1833 i que comprenia la foia de Xixona, la de Castalla, la vall de Biar, el terme d'Alforí (Vall d'Albaida) i, separades per la Governació d'Alacant, els termes d'Elx i de les Salines d'Elda.

Quan Cavanilles (1745-1804) hi arribà va lloar el gust pels jardins però va criticar la negligència en el conreu del secà amb els ametlers i les garroferes mig mortes. Des d'aleshores l'economia xixonenca ha sofert una transformació radical: de ser un poble llaurador que malvivia del conreu del secà, olivers, ametlers, raïm, etc., ha passat a la producció dels excel·lents torrons que donen renom universal i riquesa al poble. Quant a l'origen dels torrons hi ha qui defensa l'herència àrab, com ara Francisco Martínez Morcillo, cuiner major de Felip II (1527-1598), qui diu que en el segle XVI ja eren coneguts fins i tot a l'Extrem Orient i a les taules més privilegiades d'Europa, nogensmenys, Cavanilles, tan minuciós en les seues “Observacions” no els esmenta en cap moment. El que és cert és que la indústria del torró i la del gelat han situat Xixona entre les poblacions de més alt nivell de renda per càpita del País Valencià.

La ciutat se situa als 1.453 m d'altitud arrecerada al pujol del Castell, aixecat al segle XII pels moros i restaurat en diverses ocasions, actualment només la denominada Torre Grossa es manté dempeus, la resta del patrimoni xixonenc consisteix en:
  • Església Arxiprestal de Nostra Senyora de l’Assumpció. Segle XVIII-XIX
  • Església de Santa Maria, o La Vella.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Ermita de Sant Antoni.
  • Ermita de Sant Sebastià.
  • Ermita del Raval.
  • Convent Franciscà de Lloret.
  • Museu d'escultura Octavio Vicent.
  • Museu del Torró. Amb els atifells propis de l'artesania del torró i del gelat.
  • Casa Monerris Planelles.
  • Casa Rovira.
  • Font i abeurador del carrer de Vall.
  • Torre Blai.
  • Forn del Raval.
  • Pou del Sordo.

És una de les moltes ciutats valencianes que celebren Moros i Cristians.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada