diumenge, 17 de desembre de 2017

Suera (La Plana Baixa)


Situat als estreps septentrionals de la serra d'Espadà el terme està regat pel barranc de Castro i poblat de sureres, pins i alzines. Hi ha abundants brolladors de què destaquen les fonts del Monte, de Castro, Bocamina, Ullals, Avellaner i del Riu. Orogràficament hi sobreïxen els cims de La Serra, La Talaia, El Tossal o El Casalet. Per fer més atractiva la passejada s'han dissenyat diverses rutes que permeten conèixer el terme i visitar els despoblats de Castro i de Sueras Alta a peu o amb bici. Cal esmentar les oliveres centenàries de l'Algepsar (500 anys) i de la Campana (200 anys).


Suera Alta (aldea) i Suera Baixa (municipi) tenen el seu origen en diversos poblats àrabs pertanyents al castell de Mauz o Maus –adscrit políticament a l'alcaid d’Eslida–– i unificats després de l'ocupació cristiana, que s'hi denominaren Shukayra pel seu emplaçament sobre un cingle esquerp. En 1260 el rei conqueridor va donar la vall, amb atorgament de franquícies, a Pere, fill de la seua esposa Teresa Gil. Després el senyoriu pertanyeria als ducs de Medinaceli. Fou testimoni de diversos enfrontaments i revoltes a causa del decret d'expulsió dels moriscs que deixà despoblat el lloc fins 1611 en què arribaren nous pobladors, malgrat la qual cosa l'auge demogràfic s'ajornaria fins el segle següent. El XIX i les primeries del XX mantingueren la tendència alcista, però ja entrat el segle XX començaria la regressió demogràfica.


La seua activitat agrícola va millorar en el XIX per l'extracció d'aigua del subsòl per a reg, però a hores d'ara l'agricultura és pràcticament anecdòtica ja que els seus veïns s'estimen més anar a diari a treballar als nuclis industrials de La Plana que conrear el camp, cosa que fan com a distracció de temps lliure.



Com a edificis més rellevants citarem:
  • Castell de Mauz. Segle XII. En ruïna absoluta, només pot endevinar-se la seua fesomia.
  • Església de l'Assumpció. Segle XVIII. Conserva frescs d'Oliet (1775-1849) i un mural ceràmic.
  • Calvari i Ermita del Crist de la Clemència. Potser originària del segle XVIII, va ser reconstruïda en 1861. Actualment manté un bon estat de conservació
  • Ajuntament. Casa pairal rehabilitada per servir de Casa Consistorial.
  • Casa Abadia.

D'entre els dinars típics destaquen l'olla de poble, xulles de bé torrades, paella d'interior i, de dolç, bunyols i orelletes.





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada