El topònim Benetússer té la seua arrel i
explicació en el món àrab. És el 1240, quan apareix el poble ressenyat en el Llibre del Repartiment, com Benitúçem, forma composta de Beni- (plural d'Ibn:
"fill de") i Túzem (topònim de l'actual Tunis).
El seu origen fou un raval àrab, com ho
demostren unes prospeccions arqueològiques realitzades el 1982 en les quals aparegué
material d'època musulmana, datat el segle X, el qual material ––segons es diu
en una donació feta el 1270 de les cases cridades de Babot–– estava en aqueixa
alqueria. Després de la conquesta fou repoblat per famílies de Catalunya, Aragó
i Montpeller (França). El 27 d'abril del 1351 s'adjudicà el terme i la
jurisdicció, la casa del senyor, el forn, la carnisseria i algunes terres a
favor de mossèn Giner Rabassa.
El 22
d'octubre del 1364 va cedir el rei a Pere
Boïl el terç delme i el morabatí de Benetússer i d'altres pobles.
Benetússer va secundar el rei en les guerres de la Unió. El doctor mossèn Giner Rabassa i Pérez de Espejo,
senyor de Benetússer, fou compromissari a Casp el 1412. Aquesta família
mantingué el senyoriu fins l'extinció dels mateixos. És difícil calibrar la
participació del lloc en les Germanies, en allò que respecta al bàndol
agermanat, ja que en les fonts apareix inclòs dintre del genèric del barri de
Patraix, encara que sabem que va contribuir amb tres veïns als exèrcits
senyorials.
El 23 de juny del 1450 Giner
Rabassa de Perellós disposà en testament que els seus hereus fundaren una
capella en el castell de Benetússer, amb un altar dedicat a Santa Maria. A
finals del segle XVI el senyor de Benetússer elevà les oportunes peticions a
Roma per tal de desvincular el lloc de la parròquia d'Alfafar; la qual cosa li
va ser concedida el 17 de juliol del 1574 amb la facultat d'erigir església i
campanar. L'any 1884, la filla del marquesos de Dos Aigües i senyors de
Benetússer, Sofia Dassí i Puigmoltó,
maridà amb el comte de Berbedel, i el matrimoni heretà el palau de Benetússer
amb les seues possessions i terres. Tanmateix, l'immoble seria enderrocat el
1934. El ferrocarril hi arribà en 1852.
La petitesa del terme i la conseqüent mancança de sòl conreable ha
marcat una economia orientada al comerç i els serveis, afavorida per la seua
proximitat a València i el fet de trobar-se en el camí reial de València a
Madrid. En la indústria destaquen el moble i els entapissats; també algunes
fàbriques de licor, molins d’oli, tèxtils i químiques. L’escassa agricultura es
rega amb les aigües de la sèquia de Favara.
Del seu patrimoni:
- Església de la Mare de Déu del Socors, del XVIII.
- Església parroquial, en terme d’Alfafar. De 1748.
- La porta de Favara. Antiga porta d’entrada al jardí del palau.
- El Molí de Favara. Molí fariner de fundació musulmana que aprofitava les aigües de la séquia de Favara. A principis del segle XIX es va reconvertir en molí arrosser. Té la singularitat d’estar situat sobre la sèquia mare
i no sobre un braç secundari com era el costum. A hores d'ara alberga el Museu de l'Arròs.
- L’alqueria de Sòria, en terme de Massanassa. Típica
casa de llaurador del XVIII.
La gastronomia, típica de L’Horta, es basa en els arrossos: paella, a
banda, amb fesols i naps…i com poble riberenc de l’Albufera, l’all i pebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada