El terme és totalment pla i està voltat pel
Xúquer, la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent, i regat pels rius
Magre, Verd i Barxeta, i la Reial Sèquia de Carcaixent. Hi ha l’Hort de
Soriano, declarat en 2007 Paratge Natural Municipal, que combina espais
destinats a la conservació de la natura amb una zona d’oci que inclou la font
de la Parra i una casa senyorial dels anys trenta del segle XX. En l’apartat
dedicat al senderisme compta Carcaixent amb una bona de xarxa de camins
degudament senyalitzats. Tradicionalment gran part de la població ha viscut
disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els
carcaixentins: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent.
Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze,
com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època
iberoromana s'han trobat restes d'algunes viles. La fundació de l’actual nucli
urbà és incerta: uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana. De
període àrab hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí,
Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més, les quals, totes
plegades, acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de
Carcaixent. Després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a finals de
desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins. Apareix per
primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en
parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc.
En
l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. L'any 1348 la
Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren
cremades. El 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils. El
segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic
gràcies al conreu de la morera i al comerç de la seda. En 1521 era lloc
d’agermanats i hi hagué força enfrontaments. El 1547 la cúria va decidir que el
vicari residís ja a Carcaixent. El 1544 ja existien diversos beneficis en
l'església; el 1576 es va segregar d’Alzira i es va constituir en universitat
amb plena capacitat de govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació
d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi
d'Alzira.
El 1577 el municipi va sol·licitar les cises en el pa, el vi i la
carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició
construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. El 1589,
Felip II (1527-1598) l’atorga el títol de Vila Reial amb dret a vot a les Corts
Valencianes, però a base de costosos donatius a la Corona. En l'últim terç del
segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30%
dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular
excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que
va suposar l'aixecament de la vila. En les Corts valencianes de 1626 l'església
demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i
el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als
molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. En les de 1645 va
sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1627 ja posseïa un
sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus
problemes que tingueren els llauradors entre el 1600 i el 1650, la vila decidí
construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i
del barranc de Barxeta.
A l’inici del XVIII Carcaixent era el centre comarcal
de la seda. En la guerra de Successió va recolzar al Borbó Felip V (1683-1746),
el qual, en 1708 i 1738, atorgà sengles diplomes pels que fou concedida la
jurisdicció civil i criminal, alta i baixa. En 1781 mossèn Monzó i els seus
amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que
fou la base la transformació moderna de la localitat.
A principis del segle XIX
existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda.
El 1813, en el context de la guerra del Francès, tingué lloc al terme un
important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda
de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita. A partir del 1848
començà l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran
Bretanya. El 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a
Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril
de via estreta de la península; després de tres anys d’obres, el 8 de febrer de
1864 s’inaugurava el tramvia ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava
d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera. El 1911 i, durant
un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica,
l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1916 obtingué el
títol de Ciutat.
Des del segle XIX el monocultiu de la taronja
és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la
transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.
Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases
modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal
destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el
Passeig. De la resta del patrimoni carcaixentí parlarem tot seguit:
- Ermita de sant Roc de Termils. Temple del segle XIII d’estil pregòtic i portada romànica. Recentment restaurat, està declarat Monument Artístic Nacional.
- Església de sant Bartomeu de Cogullada. Segle XVI-XVII. Una recent restauració ha fet malbé la decoració primitiva. Conserva objectes de culte interessants procedents d’altres esglésies destruïdes en la Guerra Civil. Conserva una de les campanes més antigues del País (1528).
- Església de l’Assumpció de nostra Senyora. De 1434, gòtica, ampliada i reformada en diferents ocasions. Alberga pintures de Segrelles (1885-1969)
- Magatzem de La Ribera. Modernista. Conegut com ‘la Catedral de la Taronja’, fou bastit en 1903 sota la direcció del mestre d’obres carcaixentí Josep Ríos Chinesta (1855-1935).
- Casa Consistorial. Neoclàssic, de 1847.
- Palau de la marquesa de Montortal, construït en 1780, reformat en 1854 i restaurat en 1993. També conegut com palau de la Marqueseta en referència a Maria Antònia Talens Mezquida (1783-1858), heroïna local que plantà cara a les tropes franceses en la Guerra de la Independència.
- Mercat. Anys trenta del segle passat.
- La Torre de Carcaixent, o cova de Les Meravelles. Torre de planta quadrangular que es conserva en bon estat dins d’una propietat privada.
- Monestir del Corpus Christi. Convent dominic de 1654 del que només roman l’església, convertida en auditori.
- Monument a l’arabista carcaixentí Julià Ribera Tarragó (1858-1934)
- Convent d’Aigües Vives, segles XVI-XVII. Desamortitzat per Mendizábal, actualment és un establiment hostaler.
- Convent de Sant Francesc. Edificat en 1602 amb l’autorització del patriarca Joan de Ribera (1532-1611).
- Església de Sant Antoni de Pàdua.
- Església de Sant Francesc de Paula.
- Conservatori Mestre Vert. En l’antic hospital municipal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada