A banda del Castellet, xicoteta muntanya on es
conserven les restes d'un castell musulmà que podria ser l'origen de la
població, hi ha la Font Amarga, paratge natural amb un brollador d'aigua salada
amb presumptes beneficis per a la pell.
Hi podem trobar restes d’un poblat de l’edat del
Bronze i les restes d'una vila romana amb tres forns de terrissa, d'època
republicana, segles I i II. El nom del poble, però, procedeix d'una vella torre
musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana.
A penes reconquistat el Qaxtilyun musulmà per Jaume I (1208-1276) el lloc passà a dependre de la ciutat de
Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua
denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva. Participà activament
en la guerra de la Unió contra Pere I de
Castella (1334-1369).
El 1358 Pere
IV (1319-1387) ordenà acabar d'esfondrar la torre del Castellet per tal
d'evitar que caigués en mans castellanes. Durant la revolta de les Germanies,
en què també va intervenir, hi havia 90 cases. El 3 d'octubre de 1587, per
privilegi de Felip II (1527-1598),
es converteix en vila reial independent, culminava d'aquesta manera un llarg
procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit.
El
26 d'agost de 1591 el mateix monarca signà el privilegi per a la construcció de
la Reial Sèquia d'Escalona (o de Castelló) , que rega les terres del terme i
que es va construir en temps del seu fill Felip
III (1578-1621). En eixa època ja hi havia vora els mil habitants i
l'expulsió morisca de 1609 no va afectar la població ja que des del moment de
la conquesta fou repoblada amb cristians vells (en 1486 la seua població morisca
no passava de les 10 persones). Durant la guerra de Successió va sofrir un
saqueig a mans dels borbònics manats pel comte de Mahoní, i en acabar la
contesa, i donat que Castelló havia abraçat la causa d'Àustria, es va revocar
temporalment el seu caràcter de vila independent i les seues autoritats
passaren a dependre de les de Carcaixent des del 1708 al 1735.
En el segle
XVIII les febres tercianes causaren estralls en la població, que malvivia,
segons Cavanilles (1745-1804), de
l'arròs i de la seda, fins deixar-la en 1461 ànimes. El XIX la vila va viure la
invasió dels dragons francesos del mariscal Suchet (1770-1826). Altres fites de la història castellonera son el
saqueig dels carlins en 1836 i en 1873, la desamortització del convent dominic
de sant Vicent Ferrer, i especialment sagnant fou la guerra de 1936-1939 que hi
deixà setanta morts entre ambdós bàndols.
El cultiu de la morera fou substituït
progressivament durant els segle XVIII per l’arrossar, i este, al seu torn, va
ser substituït pel taronger durant el segle XIX i el segle XX. L'economia actual
es basa en el conreu de la taronja. La indústria també es fonamenta en la
transformació agrícola (fruites, arròs, oli), el moble i les construccions metàl·liques.
A banda de les escasses ruïnes del castell el
patrimoni de Castelló de la Ribera presenta:
- L'església de l'Assumpció de nostra Senyora, dels segles XV-XVI.
- Ermita de santa Bàrbara. 1772. Aixecada sobre una anterior assolada pel terratrèmol de 1748.
- Ermita de la Sang de Crist.
- Ermita de Santa Anna. Segle XV. Molt restaurada, ha perdut la majoria dels seus elements originals en gòtic català.
- Col·legi Sant Domènec. Modernista. Obra de Joaquín María Arnau Miramón (1849-1906). Compta amb 365 finestres, una per cada dia de l'any.
- Mercat. 1928.
- Estació de Castelló de la Ribera
- La fàbrica de paper "El Canyar" fou fundada l'any 1879 pels germans Moroder. Ha estat la indústria més important que hi ha hagut a Castelló en tots els temps. Conserva una xemeneia industrial i les cases de la Fàbrica, exemple primitiu de vivendes socials. Va tancar a principis de 1984.
- Teatre Ideal. Sala de teatre i cinema inaugurada el 14 d’agost de 1914.
- Cinema Califòrnia. Espai a l’aire lliure, amb zones de llotges, destinat a la projecció de pel·lícules. També s’hi han celebrat concerts de la Societat Musical Lira Castellonera i d’altres cites i espectacles musicals. Actualment, el seu estat de deteriorament ha obligat a escometre diferents intervencions de conservació per tal de recuperar aquest espai cultural per a gaudi de la ciutadania
- Cases de llauradors. Cases típiques de llauradors dels segles XVIII, XIX i XX. Al Pedró cal destacar la casa de Domingo Mascarós, convertida pel seu propietari actual en un museu d’etnografia
- Edifici modernista de la comunitat de regants de la Serreta Utxera, fundada l’any 1906. Dins es conserven els tres motors alemanys de carbó que pujaven l’aigua 50 metres més amunt.
- Casa dels motors de la Sociedad Civil de Altos Riegos, fundada l’any 1929.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada