dijous, 21 de setembre de 2017

Pego (La Marina Alta)

Pego se situa en la vall homònima que constitueix una ampla planura voltada de muntanyam i solcada pels rius Racons i Bullent en què el principal accident geogràfic és el Marjal Pego-Oliva, declarat Parc Natural, que compta amb diverses espècies de flora i fauna autòctones.. Altres indrets a visitar són el Pouet de Cotes, les Covetes i el Castell d'Ambra. En les proximitats del parc Natural es troba la Font Salada, que és un brollador d’aigües termals amb propietats curatives per a la pell.

El terme pegolí està farcit de jaciments arqueològics des del Neolític en davant: Ambra, la Muntanyeta Verda, les muntanyes del Bullentó, la Cova de l'Ase, la Cova del Xical o Potastenc, la Cova Negra, el paratge del Pla, el Tossal Ras o el Tosssalet en són els més destacats. Els romans van ser els que començaren a concentrar-se al voltant de la Marjal deixant petjades importants a Sant Antoni, Benigànim, Tossalet de les Mondes, Bullenó i, més tardanament, uns enterraments a la partida de Gaià amb abundant ceràmica i objectes d’aixovar dels segles VI-VII i uns altres a la partida de Castelló de la mateixa època.

En 726 fou ocupada pels musulmans que fundaren ací un dels enclavaments de major pes de la taifa de Dénia. El 1244 la vila fou ocupada per les tropes de Jaume I (1208-1276) gràcies a un pacte subscrit amb Al-Azraq (1208-1276); amb la desfeta del cabdill mudèjar el 1258 Pego i el seu terme van ser entregats a l’Infant Pere qui no només s'ocupà de repoblar-la amb un destacat contingent de camperols catalans, sinó també promogué la seua configuració com a baronia el 1262 i, en 1279, sent ja Pere III (1240-1285), donar-li la primera Carta Pobla, per la qual se li donava al poble la justícia i els privilegis de l'ús i l'aprofitament de l'aigua i el dret a celebrar mercat. En 1286 s'atorgà la segona carta pobla, en millors condicions que la primera. En 1403 Martí I (1356-1410) proscriví el cultiu d l'arròs. Durant la primera meitat del segle XIV la vila passà a mans de diversos membres de la família reial. Posteriorment importants llinatges de la noblesa valenciana ostentaren el títol de la baronia: Cardona, Centelles, Borja, Benavent i, finalment Osuna.

Entre 1495 i 1699 tingueren lloc nombrosos plets amb els senyors per defensar els drets de pesca i tot allò que tenia a veure amb l'aigua. El decret d'expulsió dels moriscs va provocar a Pego un conat de rebel·lió, aleshores la vila pogué arribar a perdre prop de mil pobladors moriscs, sagnia de la qual tardà temps a recuperar-se, la qual cosa va ocórrer amb la repoblació amb colons arribats de les Illes Balears. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i fou ocupada durant molt de temps per les tropes borbòniques, que la utilitzaren com a base d'operacions, motiu pel qual li seria atorgat el títol de “Muy Noble Villa”.

La seua economia agrària, certament diversificada entre els conreus propis del secà, el cep i la morera, es va veure activada i condicionada durant el segle XVIII pel desenvolupament del conreu de l'arròs en els aiguamolls pantanosos travessats pel Rollet. En 1797 es dictà sentència contra el duc de Gandia negant-li el dret d'arrendar ni estanyar el dret de pesca. El paludisme fou, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, un important problema sanitari per a la ciutat, la qual població, malgrat tot, continuà creixent a un ritme notable. En 1805 s'ampliaren els vedats arrossers. Durant el segle XIX, la creixent introducció dels cítrics va contribuir poderosament a llaurar l'expansió econòmica de Pego, el qual règim de propietat de la terra permeté beneficiar -bé que en diferent mida- a una bona part dels agricultors. Des de començaments del segle XX el tradicional conreu de l'arròs, es troba en retrocés, mentre la taronja, la indústria del joguet i del tèxtil i, des dels anys seixanta, el turisme han modificat la fesomia de Pego i la seua zona d'influència.

Econòmicament el conreu de l'arròs continua essent una de les bases; també hi ha un polígon industrial, però el turisme ha abastat un protagonisme desmesurat, sobre tot amb l'especulació urbanística en torn a la Marjal.

El casc urbà conserva la flaire medieval en el seu traçat on podem observar restes de la muralla, aixecada en època àrab, fortificada després de la conquesta cristiana i destruïda en la guerra de Successió; i alguns portals com el de Sala. Altres edificis dignes d'esment són:
  • Església de l'Assumpció. Segle XVI, amb campanar del XVIII. Mostra interessants obres d'art, com ara el retaule gòtic d'Antoni Peris (1365-1422), una icona atribuïda a Jacomart (1411-1461) o una crist tallat per Damià Forment (1480-1540).
  • Capella de l'Ecce Homo. 1759. Barroca, també conserva importants obres d'art sacre, però per allò que destaca és pel seu agosarament arquitectònic amb una cúpula octogonal ornamentada amb teules blaves.
  • Ermita de Sant Antoni o Beniçuleima. Ermita de les denominades de conquesta, edificada sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Sebastià o Benumeia. També de les denominades de conquesta i també bastida sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Miquel. Segle XVI.
  • Ermita de Sant Josep. 1677. Restaurada en els segles XIX i XX.
  • Ermita de Sant Joaquim.
  • Castell d'Ambra. Important edificació islàmica de 1220 abandonada en 1280 després de la desfeta d'Al Azraq. Malgrat el seu estat de ruïna s'hi poden observar un parell de torrasses i part del recinte murat. 
  • Casa de la Cultura. Allotjada en un antic casalot senyorial, alberga els museus d'Art Contemporani i Etnològic, ambdòs de 1991.També hi podem visitar la Col·lecció Entomològica de Juan Torres Sala (1892-1974) provinent del Museu d’Història Natural de València.
  • Escultures de Jaume I, el Porc Senglar i Cervantes, totes elles de l'esculptor Miquel Costa a l'igual que la Font de les Nimfes.
  • Font dels Quatre “Xorros”. Segle XVIII.
  • Residència de Sant Joan de Déu
  • Convent de la Sagrada Família

En l'aspecte fester cal esmentar les Falles, la Setmana Santa, els Moros i Cristians o la baixada del riu Bullent, però sens dubte la celebració festiva més coneguda són les Carnestoltes, amb els seus afegits de la Crosta i la Pinyata, amb forta anomenada arreu del País Valencià.

L'arròs és l'ingredient essencial de la gastronomia pegolina i especialment l'arròs amb crosta, però també amb fesols i naps o la paella d'anguila i ànec; hi ha gran varietat de coques, dolces o salades, al forn o escaldades i, com a poble àrab que és, bona rebosteria.

El Certamen Nacional de Pintura de la Vila de Pego, que és la base dels fons del Museu d'Art Contemporani, però no l'única manifestació cultural del poble, també hi ha el concurs de Cartells de Carnestoltes.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada