divendres, 18 de maig de 2018

Pedreguer (La Marina Alta)



Al terme municipal, travessat pel riu Girona, es pot practicar el senderisme gràcies a una bona xarxa de senders de xicottet recorregut que ens conduiran al castellet de L'Olcaive, a les fonts d'Aixa, Coberta o Poets, o als paratges del riu entre altres llocs de d'interès. També gaudeix Pedreguer d'un munt de coves: del Randero, del Comte, de l'Ocaive, de les Miqueles i l’Ombrereta, del Tambor, de les Mamelles, de la Penya del Cingle, del Barranc del Càfer, de la Penya Calentai del Barranc de les Fonts; i l'avenc de Pedreguer, o clot del Lliri, obert en 1982 a causa d'un col·lapse càrstic.


Malgrat que hi ha testimonis de població des del Bronze, el primer poblament que es pot documentar és el castellet de L'Olocaive, d'origen romà. L'actual població és d'origen musulmà i d'aquella època es conserven les alqueries de Benimarmut, Carraca-Matoses, Montroi i el rafal Abenaxoch. Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1249, va donar-la a Albert Flix; després passà successivament a Joan Roiç de Corella (1433-1497), als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló. La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1544 en què es va independitzar. El 1609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscs, a causa de la qual cosa fou repoblada amb catalans i mallorquins, en 1611, mitjançant carta pobla atorgada per la comtessa d'Anna. 

Les pretensions dels síndics de Pedreguer i altres pobles de la Marina d'acabar amb el feudalisme constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1693; moviment dirigit pel procurador del Ràfol d'Almúnia, Francesc García.

En la Guerra de Successió la participació dels pedreguers en diverses accions austriacistes suposaren el saqueig i la crema del lloc per part de les forces borbòniques el 1705; malgrat això, sota el regnat de Felip V (1683-1746) va atorgar-se-li el títol de vila. Al segle XIX, l'exportació de la pansa cap als mercats del nord d'Europa i Amèrica esdevingué el veritable motor econòmic de Pedreguer i del conjunt de la comarca, i es traduí en el monocultiu de la vinya de la varietat moscatell. A les acaballes de la centúria, quan la conjuntura climatològica i les plagues del míldiu o la fil·loxera provocaren la crisi de la pansa, calgué buscar alternatives en l'emigració a l'Alger o, fins i tot, Amèrica, o en la reconversió cap a la manufactura de  la llata. La progressiva industrialització del sector manufacturer anà de la mà de l'ampliació de l'espectre de la producció, que va abastar també els joguets, les conserves, els barrets i, finalment, la marroquineria.


Tot i que s'hi conserven les artesanies tradicionals de la marroquineria, la barreteria i la peita de palma, altres indústries, que incideixen en la seua economia són les fàbriques de mobles, embalatges i materials de construcció; però a hores d'ara Pedreguer és un municipi destinat sobretot al sector serveis.


Són típiques les façanes pintades de vius colors i els porxos. Arquitectònicament parlant, esmentarem:
  • Església de la Santa Creu. Segle XVIII, sobre una de 1574. A la tardor hi té lloc el Festival Internacional d'Orgue de Pedreguer, dins del marc de les Nits de Tardor; en 2017 arribaren a la 21ª edició
  • Els Porxens. Es tracta de dos porxos de finals del segle XIX, que constitueixen el punt de trobada i d'activitats culturals del poble.
  • Asil-Hospital.
  • Ermita de Sant Blai. Segona meitat del XVIII.
  • Casa Municipal de Cultura i Glorieta de la Creu. 1882. Ha servit per a múltiples usos al llarg de la seua història. Actualment és Biblioteca Municipal, Conservatori i Sala d'exposicions.
  • Castellet de L'Ocaive, o De L'Olocaive. Abandonat molt prematurament tan sols són visibles deixalles de la muralla i d'una torre.
  • Els Molinets. Dos molins de gra edificats en 1850. Restaurats en 2016, actualment són visitables per dins.
  • Abeurador. 1958.
  • Jardí mediterrani de l'Albarda. Inaugurat en 1990, exhibeix gran quantitat de flora autòctona.
  • Dipòsit d'aigua. 1879.
  • Masia fortificada de l'Albardanera. Segle XIX. Propietat privada.
  • Mostres de l'arquitectura rural de la pedra en sec, a la muntanya Gran.


L’any 1992 es va commemorar el bicentenari de la mort de l’arquitecte natural de Pedreguer Antoni Gilabert i Fornés (1716-1792).Com a cloenda d’aqueixa commemoració van instaurar-se els Premis d’Honor Vila de Pedreguer, en tres modalitats: Premi al Mèrit Urbanístic o Arquitectònic, Premi al Mèrit Cultural i Premi a la Defensa de les Llibertats i la Solidaritat. Des d’aleshores, aquests guardons, dictaminats per un jurat independent, es concedeixen anualment.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada