diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Joan d'Alacant (L'Alacantí)


Situada al cor de l'anomenada Horta d'Alacant --un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola--, a la qual sort va unida la seua història. Els paratges peculiars no sovintegen entre d'altres raons per la feroç depredació de l'especulació immobiliària, que està acabant amb el paisatge de les terres del sud i, dissortadament, de la resta del País.

La seua proximitat al Tossal de Manises fa que les terres de Sant Joan hagen estat petjades per grecs, fenicis, cartaginesos i romans; però la fundació és clarament obra dels moros que s'hi establiren donant lloc als llogarets de Benimagrell i Benalí, les quals s'integraven en el regne cristià de Tudmir; mitjançant el pacte de Tudmir els àrabs es comprometien a respectar costums i religió als cristians a canvi de vassallatge i pagament d'imposts; en 1244 passa a formar part de la corona de Castella i la mesquita fou convertida en església sota l'advocació de sant Joan Baptista la qual cosa donà nou nom al poble musulmà de Benalí. El 8 d'agost de 1304 mitjançant el tractat arbitral de Torrellas la guerra entre Castella i Aragó finalitzà amb el repartiment de terres, que deixava Sant Joan integrat en la banda d'Aragó. En 1490 Ferran d'Aragó (1452-1516) atorgà a Alacant la condició de ciutat i incorporà al seu terme Sant Joan i Benimagrell. Les costes alacantines foren molt castigades pels atacs dels pirates barbarescs en el XVI per la qual cosa s'hi bastiren moltes torres de guaita i defensa. En 1593 arribà la primera segregació d'Alacant i quedà constituïda la Regia Universidad de San Juan y Benimagrell; però en 1614, per veure d'amortitzar les despeses de construcció del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) se signa el Tractat d'Agregació i Concòrdia pel qual torna a ser integrada al terme d'Alacant.
La guerra de Successió posà els santjoaners del bàndol maulet: donà ajuda al capitost García d'Àvila, per la qual cosa va sofrir la repressió de l'exèrcit borbó mitjançant el bisbe de Cartagena, Lluís Belluga (1662-1743). En 1779, ja superats els problemes que la despoblació produïda per Felip III (1578-1621) en 1609 amb l'expulsió morisca hi havia causat, es va produir la definitiva segregació d'Alacant en el qual traçat primigeni la parròquia de la Santa Faç romania en terme santjoaner, però posteriorment es van modificar els marges i Sant Joan renuncià a la Santa Faç i a l'eixida al mar. El 1812 va sofrir l'acció de les tropes franceses, que assassinaren 29 veïns. El 1885 el rei Alfons XII el Pacificador (1857-1885) atorgà el títol de vila. Durant el segle XIX, les dificultats de l'agricultura obligaren la població a emigrar, sobre tot al nord d'Àfrica, la qual cosa, junt a les contínues epidèmies, va provocar un descens en el nombre d'habitants, que no recuperaria el nivell del 1704 fins la dècada de 1950 en què degut a l 'alta taxa d'immigració la població es multiplicà ràpidament.


Poble tradicionalment de pescadors i llauradors, el segle XX ha sigut testimoni del creixement urbanístic de la població i de ladràstica reculada de l’activitat agrícola, que ha donat pas a nous sectors econòmics vinculats als serveis, a l’oci i la cultura.


La proximitat a la ciutat d’Alacant va determinar el caràcter residencial de Sant Joan, on moltes famílies acabalades hi van establir la seua segona residència, especialment durant el segle XIX. Nombroses personalitats de l’alta societat alacantina van viure en les finques i cases situades a Sant Joan, com per exemple Emilio Castelar (1832-1899), Benito Pérez Galdós (1843-1920), Isaac Peral (1851-1895) o el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901). Al terme i especialment a la partida de la Condomina hi ha gran quantitat de torres de diferents èpoques i en diversos estats de conservació, unes eren torres guaita (ja hem parlat d'elles amunt), d'altres formavan part d'alqueries i vil·les; aquestes en són una mostra: Ansaldo, Bosch, Boter, Cotella, Don Garcia, Ciprés, Fabián o de les Tres Oliveres, Joana, Cadena, Les Àguiles, Les Paulines, L'Ermita, Media Libra, Nicolau o Albereda, Picó, Placia, Salafranca, Santa Faç, Sarrió, Soto, Vall-longa, Vila Garcia, La Torre, Vilafranca, Comte, Gacholí i Santiago.


La resta del patrimoni es concreta en :
  • Església de sant Joan Baptista. Aixecada en 1338 sobre la mesquita fou demolida en 1601 i tornada a bastir. En 1862 va sofrir una important remodelació.
  • Monestir de la Santa Faç. On, des del segle XVI, se celebra la romeria homònima.
  • Finca El Rellonge. Seu del Museu "Fernando Soria"
  • Ruta de les Ermites:
  • Santa Anna. Any 1697.
  • Verge del Rosari, de Fabraquer. La més moderna, inaugurada el 10 d'agost de 1991, bastida sobre l'original de 1703
  • Sant Roc, de Benimagrell. Gòtica, segle XVI.
  • Verge de Loreto. Segle XVI.
  • Ermita del Sanxo o Vila Flora. Segles XVII i XVIII.
  • Ermita de Fabraquer.
  • Ermita del Calvari. Segle XVIII.
  • Cementeri. Segle XIX. Encara s'hi poden contemplar interessants panteons de final del segle XIX i principi del XX
  • Residència de Ferroviaris. 1955.
  • La pròpia horta, amb el seu sistema de sèquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.


De les seues arrels llauradores manté una cuina en què abunden els productes de l'horta: paella, arròs a l'alacantina, arròs amb ceba, “putxero” amb tarongetes, olleta, “bollitori”, coca amb sardines, tomaques i pimentons; coca amb tonyina, etc. En l'apartat dels dolços, basats en l'ametla i l'oli d'oliva, tenim rotllos, cuatro iguales, tonyes, coca de Sant Joan, etc. El calorós clima obliga a la recerca de begudes refrescants: orxata d'ametles, cafè gelat, aigua llimó o la llet merengada són les més populars.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada