dijous, 13 de juliol de 2017

Sant Vicent del Raspeig (L'Alacantí)


El terme municipal comença en la serra de Ventos i baixa fins al nucli urbà i està solcat per les rambles de Carranxalet i de Rambujar, presenta altures com el cim de l'Escobelleta (695m), Platet de Toxar (496m), la Coveta Fumada (471 m), el Bec de l'Àguila (477 m) o la Serra Pelada (469m), i paratges com la vall del Sabinar. Hi ha els nuclis de població i urbanitzacions d' Haygón, Sol y Luz, Los Girasoles, Plà-Olivera, Villamontes, Los Tubos, Les Escoles-Lo Ramos, Laborinquen, El Gantxo, Casa Groga, Coves del Boronat, Plà-Conxeta, Ras-Pas y L'Advocat.

Tot i haver-se trobat indicis de poblament tant de l'època romana com de la musulmana no es coneixen amb exactitud els orígens de Sant Vicent ja que, malgrat saber-se que en 1560 Pere Maltés va erigir una ermita en honor a sant Vicent Ferrer (1350-1419), que hi havia predicat, sembla que ja en 1411 hi havia una altra, d'ermita, dedicada a sant Ponce, que seria el lloc on hauria predicat el dominic; en qualsevol cas aquesta ermita potser l'embrió de l'actual població, la qual cosa fa pensar que aquells primers pobladors serien cristians vells que es convertirien en amos directes de les terres que conreaven. Entre 1733 i 1803 l'ermita primitiva seria substituïda per una nova església amb motiu de l'obtenció de parròquia independent, la qual cosa donà una empenta definitiva a aquest aleshores carrer d'Alacant. Cavanilles (1745-1804) s'admira del creixement hagut durant el segle XVIII, i com els seus veïns "han fet un verger d'una terra eixuta, voltada de muntanyes", que descriu embadalit. El segle XIX fou força atzarós, ja que fou testimoni de diversos enfrontaments entre 1811 (ocupació francesa) i 1826 (liberals contra realistes) i, sobre tot, per que va assolir la independència municipal d'Alacant, després d'un llarg procés, que s'inicia el 9 de juliol de 1806 i acaba el 16 de juny de 1848.


Una forta industrialització, que començà en el segle XX, basada en la ceràmica, gràcies a la presència de calcàries en el seu territori, ha derivat en fàbriques de cement, materials de construcció, cartró, mobles, derivats de la goma, etc. i suposa la base fonamental, però no l'única de l'economia local. El comerç és potent, la construcció ha conegut una època d’esplendor, el sector serveis, lògicament, creix... tot això, però, en detriment de la tradicional economia agrícola que ha passat a segon terme, tot i que encara es conreen ametlers, cítrics, bresquillers, tomates i raïm de taula. De la tradició artesana es conserven els brodats, la forja, l’ebenisteria i el moble. El creixement demogràfic que ha comportat el fet industrial i també la proximitat amb Alacant han donat lloc a una conurbació formada per ambdues poblacions. La Universitat d'Alacant hi té la seua seu.


Parlem tot seguit del patrimoni santvicenter:
Església de Sant Vicent Ferrer. Com ja hem comentat s'acabà d'aixecar, en estil neoclàssic, en 1803 sobre l'ermita origen del poble.

  • Ajuntament. Modernista, de 1887. Ha sofert diverses transformacions. 
  • Jardí Vertical. Amb una alçària de sis pisos, és el jardí vertical més alt de l'Estat i u dels edificis més representatius del poble.
  • Estació del Ferrocarril. Estil modernista. Inaugurada per Isabel II en la segona meitat del XIX, actualment el seu estat és manifestament millorable.
  • Església de Santa Isabel. De 1998.
  • Museu Didàctic de l'Oli. Ubicat en una antiga almàssera rehabilitada per a convertir-la en un espai on es dóna a conèixer l'elaboració de l'oli d'oliva.
  • Diverses cases tradicionals disseminades per l'horta: la del Tio Manolo, el Canter; la de l'Altet, la Roja o la de Serafina Toledo, la Tia Cueta en són les més representatives.
  • Museu de la Universitat d'Alacant.
  • Conservatori Professional de Música ‘'Vicente Lillo Cánovas''
  • Conservatori Municipal de Dansa.
  • Viviendas Tuteladas. Projecte de 2006 consistent en 39 apartaments ideats per a allotjar persones grans que no disposen d'habitatge propi.
  • Haygon, Villa Josefina i Casa d'Evaristo el Lleig. Casalots modernistes de finals del XIX.
  • Casa dels Molins. Finals del XIX. Compta amb un jardí il·lustrat.
  • Dona Lluna. Escultura homenatge a la dona.
  • Monument a la Música. Conjunt escultòric.

De la vida cultural cal destacar la Setmana Musical i la Setmana del Teatre. Hi ha, com en tantes poblacions valencianes, festes de Moros i Cristians.

I acabarem parlant d'una gastronomia eminentment hortolana on els productes de la terra en són imprescindibles: arròs amb conill, caragols i coloms; olleta de porc, “putxero” amb tarongetes o “bollitori” per a dinar i, per a “picar”, un munt d'aperitius casolans com ara la sang amb ceba, els pichis, les faves bullides, etc; bona rebosteria i les begudes típiques de les comarques del sud com la paloma, el cantaueso o el gallo donen el contrapunt dolç als menjars santvicenters.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada