dimecres, 5 de juliol de 2017

Vila-real (La Plana Baixa)

A banda del nucli urbà hi ha els nuclis de Carinyena, Pinella, Solades i Verge de Gràcia. Al terme, regat pel Millars i dedicat quasi en la seua integritat a l’agricultura, hi trobem les goles del Millars i el Termet de la Mare de Déu de Gràcia, inserits en el Paisatge protegit de la desembocadura del Millars, paratge de referència a l'hora de l'oci dels vila-realencs.

Les restes més antigues es remunten a l'Eneolític i s'han trobat a la Vila Filomena; també hi ha troballes iberes i romanes. L’ origen de Vila-real es deu a la fundació de Jaume I (1208-1279) que començà a bastir-la el 1269 en el terme de Borriana. El 20 de febrer del 1274 s’hi atorga carta pobla i se segregà de Borriana amb dret a l’ús i gaudiment d'aigües del Millars, i els seus mateixos furs i privilegis; aquestes condicions eren tan dures que els catalans que van fer la primera repoblació renunciaren aviat i foren morellans, aragonesos i més tard catalans de nou quins la repoblaren finalment. L'origen de la fundació es deu al canvi de política que es produí després de la conquesta; canvi que no és un altre que el de la posada en conreu de la zona costanera, per a la qual cosa es fundaren una sèrie de localitats al llarg de tot el país: Vinaròs, Benicarló, Benicàssim, Castelló, Nules i Almenara entre d'altres, aquesta zona es trobava abandonada pels musulmans, que vivien en poblats de l'interior per por a la marina cristiana. El sistema de regadiu del Millars, de clar origen romà, compta amb una sèquia coetània a la fundació de la localitat, construïda per Jaume I amb les rendes que rebia de Borriana i que va permetre dur el reg a la nova població. Com a vila reial, des dels seus orígens va figurar en les Corts i Diputació del Regne i amb categoria principal per la qual cosa els seus delegats ostentaven càrrecs al Parlament. En el govern municipal comptava amb un justícia, quatre jurats i uns vuitanta consellers; el batle era l'únic càrrec anomenat pel rei. En 1240 el rei va concedir al poblador Pere Dahera permís per a la construcció d'un pont i d'un hospital, el qual va arribar en funcionament ininterromput fins a mitjan segle passat. El 1279 Pere III (1240-1285) demanà els musulmans de Castalla i Biar que vingueren a poblar-la i se'ls concediria terra i casa amb corral, invitació que no va arribar a port, ja que la vila va estar poblada per cristians i amb algun jueu, ja que els musulmans sols habitaren algunes alqueries del terme. En 1298 s'emmurallà la vila. En 1329 canvià els furs d'Aragó pels de València.
El 1346, per virtut d'una sentència, s'hi establiren els drets que sobre les aigües del Millars tenen Castelló, Almassora, Borriana, Vila-real i Nules, no només en el nombre de files ––60 en total, de les quals 14 li corresponen a Vila-real––, sinó a la manera d'efectuar l'amidament, sentència aquesta, que convertida en llei, segueix vigent. En la guerra de la Unió (1347) estigué de part del monarca. En 1373 se celebraren, en l'església de sant Jaume, sessions de les Corts Valencianes. Durant el segle XIV, passaren per ací diverses personalitats: sant Vicent Ferrer (1350-1419), Benet XIII (1328-1424) i Alfons el Magnànim (1396-1458). En 1468 es regularen les aigües del Millars amb el primer assut de pedra. En les Germanies, Vila-real protagonitzà un actiu rebuig al nou rei. El segle XVI es reforçaren les defenses reblint-se els valls i construint-se uns baluards semicirculars que impedien els atacs directes; s'hi ampliaren les terres d'horta i s’hi romperen moltes zones de secà. Com que no hi residien musulmans l'expulsió dels moriscos no va afectar-li més que en una reducció de mà d'obra agrària –tasca que realitzaven els pocs moros que hi havia. Durant el XVII continuà el floriment de l'agricultura amb l'aparició de nous conreus, com el de la morera que, curiosament, no va generar indústria sedera com a altres llocs. El 12 de gener de 1706 l'exèrcit borbònic del comte de lesTorres, en el marc de la Guerra de Successió, saquejà i incendià Vila-real, però superat aquest entrebanc, que influí tant en l'economia com en la demografia, ja que hi hagué molts morts i presoners, el segle XVIII fou d'espectacular creixement; servisca com exemple que dels vora mil habitants que hi havia en 1733 s’hi passà a quatre mil cinc-cents en 1757 i quasi vuit mil a finals de la centúria. Començà l'activitat industrial amb la producció i distribució, per part de nouvinguts francesos, de productes tèxtils. El creixement urbà també fou espectacular: s’hi bastiren l'església i d'altres edificis religiosos, un pont sobre el riu i una caserna de cavalleria.
El XIX començà convuls: la guerra d'Independència, epidèmies de pesta i els consegüents problemes econòmics marcaren una primera meitat molt negativa que es veuria compensada a partir de la segona amb la consolidació de les activitats industrials basades en la manipulació i comerç dels productes agraris, especialment els cítrics, que, a partir de 1856 sorgiren amb molta força. En 1899 arribà l'aigua potable a les cases com a anunci de l'arribada de la modernitat que en el XX seria ja imparable i que atrauria un allau d'immigrants, sobretot aragonesos. En 1904 Vila-Real obtingué el títol de ciutat. La guerra i la postguerra, com en tot l'estat, foren temps dramàtics agreujats per les gelades dels cítrics que en 1946 i 1956 acabaren no sols amb les collites, també amb molts arbres fruiters. Tot plegat en la dècada dels cinquanta s'hi detecta una forta emigració de mà d'obra especialitzada cap a Alemanya i una altra estacional a França. Aquesta sagnia va compensar-la una forta immigració procedent de la Manxa, Aragó i Andalusia atreta per les noves activitats que van començar a crear una de les zones més importants avui en dia de la indústria estatal. Hi destaquen els magatzems de taronja i centrals hortofrutícoles i la potentíssima indústria dels taulells i la de ceràmica, que s'exporta a tot el món; la del metall, amb fàbriques, motocultors i cavadores, bombes d'elevació i captació d'aigües, fabricació de cartonatges i prefabricats de formigó.


La indústria taulellera és l'eix vertebral de l'economia vilarealenca però sense deixar en l'oblit l'agricultura que, centrada en la producció citrícola, ha estat des de sempre el motor fonamental del desenvolupament de la ciutat, una de les més poblades del País  i atrau serveis públics com ara l'Hospital Comarcal de La Plana i inversions foranes que la converteixen en referent industrial no tan sols comarcal o autonòmic sinó estatal.

Els seus monuments més importants són:
  • Plaça de la Vila o de Jaume I El Conquistador. Porxada, del segle XIII.
  • Església arxiprestal de Sant Jaume. Construïda entre 1752 i 1779. La més gran de les comarques del nord, amb dimensions pròpies de catedral. Conté importants obres pictòriques (Joan de Joanes (1507-1579), Vergara (1726-1799), Paolo di Sant Leocadio.(1447-1520)) i orfebreria sacra, en el seu Museu Arxiprestal.
  • Església de la Sang. Segle XVI.
  • Basílica de Sant Pasqual Baylón. Edificada en 1681 per a allotjar les restes del sant. Conté diverses obres escultòriques de diferents èpoques.
  • Convent del Carme. Segle XVII. El més important de l'edifici és el claustre manierista.
  • Capella del Crist de l'Hospital. Segle XVIII.
  • Torre Motxa. Un dels escassos records de la muralla medieval. Aixecada en la remodelació de 1424, se situa en la Plaça de la Vila i té afegit un tros de llenç. Altre vestigi de la muralla forma part de la coneguda com Casa de l'Oli, gòtica.
  • Hostal del Rei. Edifici medieval, a la plaça porxada, on s'allotjava la família reial en les seues estades a la vila.
  • Auditori Municipal. Eclèctic, de 1923.
  • Casa de la Música. Edifici utilitzat des de 1750 per a diversos menesters.
  • Gran Casino. De 1910. Alberga la Universitat Popular.
  • Ajuntament. Amb interessants obres d'art.
  • Les Argamasses. Conjunt de sèquies romanes que conduïen les seues aigües al xicotet aqüeducte, també del segle III, conegut com els Arquets.
  • Pont Nou. Declarat BIC.
  • Pont de Santa Quitaria. Segle XIII. Declarat BIC.
  • Casa Polo. Alqueria del XIX, pertanyent a la família Polo Bernabé, que allotja el Museu de la Ciutat, dedicat a vilarealencs tan il·lustres com el guitarrista Francesc Tàrrega (1852-1909), l'escultor Josep Ortells (1887-1961), l’ historiador Carles Sarthou (1876-1961) o els pintors Gimeno Baron (1912-1978) i Gumbau.
  • Museu Etnològic. Ubicat en l'ermitori de Nostra senyora de Gràcia, edifici del XVI, restaurat en 1986, ricament ornamentat i amb un interessant relleu barroc de 1739. 


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada