València (L'Horta)

El terme municipal compta amb enormes platges de sorra com la Malva-rosa, Les Arenes El Saler o Pinedo. El Parc Natural de l'Albufera, amb la part del llac que li pertoca i la Devesa, gran pineda a escassos 10 km del casc urbà és altre dels escassos paratges que li van quedant a aquesta ciutat que té com a parcs públics més freqüentats l'emblemàtic Jardí de Vivers, el de Montfort i el Jardí del Túria, popularment “el riu”, que no és altra cosa que l'antic llit del Túria, que travessa tota la ciutat d'oest a est, transformat en el lloc per excel·lència on acudeixen els valencians a practicar els seus esports favorits, l'agradable passejada o, fins i tot, a prendre el sol. Malgrat tot no és aliè a l'especulació urbanística i al seu bell entorn han crescut edificis públics com el Palau de la Música, la Ciutat de les Ciències o el Zoo al parc de Capçalera, que s'han rodejat de barris de luxe de nova, i ràpida, creació. Els habitants es reparteixen entre la ciutat i les pedànies de Benifaraig, Benimàmet, Beniferri, Borbotó, Carpesa, Casas de Barcena, El Castellar de l'Horta, L'Oliveral de l'Horta, Maluella Tauladella Rafalell i Vistabella, Masarrojos, El Palmar, El Perellonet, Pinedo, Poble Nou, El Saler i Forn d'Alcedo.

Alboraia (L'Horta)

Alboraia és una de les poblacions més destacades de l'Horta Nord, la qual, malgrat el seu creixement i la proximitat a València, conserva el sabor típic dels pobles de l'horta valenciana, de fet se li defineix com 'El portal de l'Horta Nord'. El terme municipal encara manté àmplies zones d'horta, amb cultius intensius que constitueixen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de la pressió urbanística i de diverses polítiques econòmiques de caràcter estatal. No obstant això, atès que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es divideix en huit partides: Calvet, Desemparats, Mar, Massamarda, Masquefa, Miracle, Savoia i Vera. Compta també amb aproximadament quatre kilòmetres de platges, des de l'anomenada Platja Nord, que van des de les platges de Meliana fins a La Patacona, ja tocant amb la veïna Malva-rosa. Al terme hi ha el despoblat de Rafelterres i els nuclis de població costaners de la Patacona i Port Saplaya.

La Torre d'En Domènec (La Plana Alta)

També és coneguda com La Torres dels Domenges, que és la denominació amb que se la coneixia en textos medievals, possiblement per ser l'antic domini o reserva senyorial de la batlia de Coves de Vinromà, posteriorment convertit en població. A la Lloma Forner i als Racons hi ha un poblat iber anterior al segle V aC. Fou ocupada pels cristians en 1233, i en 1235 era propietat de Balasc d'Alagó (1190-1239), a la mort del qual fou donada a l'orde de Calatrava. En 1275, mitjançant permuta amb l'orde, passà a senyoriu d'Artal d'Alagó (¿?-1295). En 1293 pertanyia a la Corona i en 1294 al Temple. No coneixem la seua carta pobla, que apareix en 1300. A partir del 1319 pertanyia a l'orde de Montesa. En aquell segle s'arribà a un acord per al pagament del monopoli de forns. Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Vilanova d'Alcolea fins el segle XIX.

L'economia és bàsicament agrícola: ametla, oliva i garrofa; i ramadera, recolzada per la construcció i els serveis.

L' església de Santa Quitèria i l' ermita de la Mare de Déu de la Font són els seus edificis més característics.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Senyera (La Ribera Alta)

El topònim del lloc podria provenir d'una antiga sènia que hi havia i que per deformació per l'ús del mot hauria derivat en Senyera. En qualsevol cas, l'origen està en una alqueria islàmica que amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) passà a dependre del castell de Benimeixís, el qual marquesat fou concedit el 1762 a Maria Ana de Tàrrega-Sanç de la Llosa, i posteriorment passà als Pere i als Iturralde. Lloc de moriscs (30 cases el 1609), després de l'expulsió li fou concedida nova carta pobla el 1611, però el 1646 només tenia 18 cases. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, oli i forment.