Alboraia
és una de les poblacions més destacades de l'Horta Nord, la qual, malgrat el
seu creixement i la proximitat a València, conserva el sabor típic dels pobles
de l'horta valenciana, de fet se li defineix com 'El portal de l'Horta Nord'.
El terme municipal encara manté àmplies zones d'horta, amb cultius intensius
que constitueixen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A
mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de
la pressió urbanística i de diverses polítiques econòmiques de caràcter estatal.
No obstant això, atès que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es
divideix en huit partides: Calvet, Desemparats, Mar, Massamarda, Masquefa,
Miracle, Savoia i Vera. Compta també amb aproximadament quatre kilòmetres de
platges, des de l'anomenada Platja Nord, que van des de les platges de Meliana
fins a La Patacona, ja tocant amb la veïna Malva-rosa. Al terme hi ha el
despoblat de Rafelterres i els nuclis de població costaners de la Patacona i
Port Saplaya.
La
primera notícia escrita d'Alboraia ens la dóna el Llibre del Repartiment de Jaume I (1208-1276), en el qual
s'estipulen les concessions fetes per este rei en la conquesta de València. En
la pàgina 376 del tercer tom diu així: "Episcopus Osce, Alqueriam de Alborayet justa almazaram ".
Opina Sanchis Sivera (1867-1937) en
la seua obra 'Nomenclator' que es tractava d'una alqueria mora anomenada
Alborayada, compost àrab equivalent a "la torre xicoteta" o
"torreta", perquè des d'allí es veia eixir el sol. Esta paraula no
vol dir que tal alqueria fora una simple edificació tal com significa ara este
terme. Alqueria en àrab al-qarya (o Al-garhia) significa lloc poblat, distint
de la plaça forta. El sufix qarya (o garhia) equival a "vila". En les
frases que solen acompanyar al nom d'Alboraia en les concessions del rei (per
exemple "alqueria, finis et molendinis") es demostra que no es
tractava d'una alqueria vulgar, sinó que era una mansió senyorial voltada per
algunes cases i barraques edificades a la seu empara, amb un forn, un molí i
altres dependències. L'historiador Gaspar
Escolano (1560-1619) afirma que el
nom antic d'Alboraia era Alborag i l'interpreta com "torre" dient que
era així en temps passats. El senyor Francisco
Carreres Candí, Madoz
(1806-1870) i altres historiadors com ara Martínez
Aloy (1855-1924) diuen el mateix.
Com ja s'ha dit, en l'any 1238 el
conqueridor donà l'alqueria o torre d'Alboraia al Bisbe d'Osca, senyor Vidal de Canelles, baró molt erudit i
savi al que el rei va encarregar la recopilació dels furs d'Aragó i València.
Després el territori va passar a les mans de na Teresa Gil de Vidaure (a la qual Jaume II (1267-1327) va estimar i va considerar la seua tercera
dona) per a engrossir el patrimoni de Jaume
de Xèrica que el rei havia obtingut d'ella. Esta senyora, que va regalar a
l'església d'Alboraia el calze i l'arca del "Miracle dels Peixets",
fou també la fundadora del Monestir de la Zaidia, on es va retirar fins la seua
mort. El poble va passar a propietat d'en Raimon Volta en 1272 i per fi a Gilabert de Sanoguera, qui va fundar el
senyoriu, en 1331. Durant el segle XV, passà a poder de la Corona. En el segle
XIX es va construir la via pedrera per dur els materials amb què es construïa
el port de València. El 17 de març de 1893 va entrar en funcionament el tram
València-Alboraia de la via de l’actual trenet, i durant eixe any va arribar ja
fins a la població de Rafelbunyol.
La
principal activitat es l'agrícola, i el conreu més important és el de la xufa,
que ha fet famosa l'orxata d'Alboraia. El sector serveis cada vegada abasta
major importància.
Encara
queden al terme municipal moltes masies i alqueries testimoni de l'arquitectura
rural de l'Horta; també hi ha un bon grapat de cases modernistes al llarg del
casc antic. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:
- Església de l'Assumpció. Construïda en el segle XV i reformada al seu aspecte barroc actual en el XVIII.
- Ermita del Miracle dels peixets . Neogòtica. En el costat dret es pot observar un panell ceràmic amb l'al·lusió al Miracle dels Peixets ocorregut, segons la llegenda, en l'any 1348 en este mateix lloc: el rector d'Alboraia es dirigia o tornava de donar el Viàtic a Masamardà, un jueu convers d'Almàssera, quan va caure al Carraixet i va perdre les hòsties consagrades, les quals recuperà per què uns peixets les tragueren del fons del barranc i li les restituïren al rector. La controvèrsia entre ambdues poblacions radica en que si anava cap a Almàssera portava tres hòsties, però si tornava en portava dues, per això l'escut d'Alboraia té tres peixos i el d'Almàssera dos.
- Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. El seu primer edifici data de l'any 1414 i va ser ordenada construir pel Consell General de València l'any 1400, per tal de consagrar els cementiris on eren soterrats els ajusticiats i els desemparats. L'edifici actual és de nova planta.
- Ermita del Santíssim Crist de les Ànimes , en la masia de Vilanova.
- Ermita de la Mare de Déu del Pilar , abandonada.
- Ermita del Sagrat Cor de Jesús , (Retoret), en la masia del Rector.
- Ermita de la Masia del Soc.
- Ermita de Santa Bàrbara , (recentment restaurada).
- Ermita de la Mare de Déu dels Dolors .
- Ermita de Sant Cristòfol.
- Pont del Moro. Alqueria que salvava la sèquia de Vera, i que en l'actualitat es pot contemplar en els jardins del passeig d'Aragó.
- Teatre L'Agrícola. Segle XX
- Museu de l'Orxata i de la Xufa
- Casa Comte de Zanoguera, més coneguda com Casa de Vicenteta la de Garra. Actualment 'Casa d'Oficis Comte de Zanoguera'
- Escorxador Municipal. 1932
- Sénia de la Campaneta.
- Museu de l'Orxata i de la Xufa. Ubicat en l'alqueria del Magistre, del segle XI.
De
la gastronomia destaca l'orxata de xufa, producte que fa famós el poble arreu,
i al voltant del qual s'ha creat una vertadera indústria amb un munt de
productes que se'n deriven com ara torrons, xocolates, olis, sabons, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada