El
terme, situat a la vall de Travadell, està solcat pels barrancs del Sofre,
Benimarfull i L’Albacar, tots tres afluents del Serpis. A destacar les fonts
del Tossal, de L’Albacar i del Sofre.
El topònim Benimarfull,
evidentment àrab, significaria "fill de la font (o del brollador)
amarga" i ens indica la procedència musulmana del lloc. En aqueixa època
pertanyia al regne de Dénia, sota el regnat d’Al-Azraq (1208-1276). Després de la conquesta passà a ser propietat
de Teresa Gil de Vidaura.
Posteriorment el seu senyor fou l’almirall Roger
de Llúria (1250-1305); a la seua mort pasàa a la seua vídua, Saurina d’Entença i, en 1325, a la seua
filla Margarida Llúria d’Entença.
Durant el regnat de Pere IV el
Cerimoniós (1336-1387) retornà a la Corona. En 1409, amb la resta de la
vall de Travadell, passà a ser propietat de Fadric de Lluna. Alfons V el
Magnànim (1396-1458) ocupà totes les propietats d’aquest senyor, com a
recompensa per haver recolzat els castellans en la guerra de 1429, i les dona a
la família Ruiz de Lihori. Per matrimoni passà a ser propietat del senyoriu de
Guadalest, propietat d’Alfons Folch de
Cardona i Fajardo; senyoriu que el segle XVII, sota Sanxo de Cardona, rep el títol de marquesat. En 1574 el patriarca Joan de Ribera (1532-1611) manà crear
la rectoria de moriscs Benimarfull-Benillup, el document de creació de la qual
és el primer on apareix el topònim Benimarfull. En 1609, com a conseqüència de
l’expulsió morisca, romangué totalment deshabitada. El 13 d’agost de 1611 el
quart marqués de Guadalest, Sanxo Ruiz
de Lihori Folch Borja i Cardona atorgà carta pobla a quatre famílies
cristianes. En 1663 la parròquia se separà de Benillup. En 1709 la desfeta d’Almansa
deixà com senyor al marqués d’ Ariza. En 1847, aprofitant un brollador d’aigües
sulfuroses, s’inaugurà el balneari de la Font de Santa Anna que va funcionar
fins 1936.
L’economia, fonamentalment
agrícola, es basa en el conreu del secà: cirera per a la Denominació d’origen
"Montaña de Alicante" i
oliva per a la Denominació d’origen "Aceite
virgen de oliva Mariola".
L’església de Santa Anna, de
1663, blanca, amb esvelt campanar i Museu Parroquial és el seu únic monument
històric.
El pare Lluís Fullana i Mira (1871-1948) fou un
gramàtic, erudit i religiós nascut a Benimarfull. Els seus primers estudis
lingüístics defensaven la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: ‘La
morfologia valenciana és la mateixa que la catalana’ (1905), ‘Ullada general a
la morfologia catalana’ (1908), o ‘Característiques catalanes usades en lo
Reine de València’, (1907). Però amb el pas del temps va anar canviant la seua
postura fins editar una gramàtica valenciana pròpia diferent a la de Pompeu Fabra (1868-1948). A pesar
d’això fou un dels primers a signar les Normes de Castelló de 1932, en què es
normativitzava la unitat de la llengua, per a un any després tornar a editar la
seua ortografia secessionista. Després de la Guerra Civil tornà a reeditar la
seua gramàtica valenciana, aquesta vegada sota el patrocini de Francesc Ferrer i Pastor (1918-2000) i
adaptada a les Normes de Castelló. En l’àmbit religiós fundà el Convent de
Franciscans de Sant Llorenç i fou confessor de la reina Maria Cristina (1858-1929).
Més informació: PaísValencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina