dilluns, 17 d’abril del 2017

Soneixa (L'Alt Palància)



La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.


Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític.
D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).


Malgrat que el primer document en què es citat el poble és de 1277, se sap que Jaume I va ocupar-la en 1245 i que, en 1260, va cedir-la, amb Assuévar, Mosquera i Pollinos, a Simó Pérez d'Arenós, a la qual família li va ser confirmada el 1330 per Alfons IV (1299-1336), i a la que va pertànyer fins que es va unir per matrimoni als Folch de Cardona a mitjan segle XV, aquests atorgaran carta pobla el 1609 després de la desfeta demogràfica i econòmica que va suposar l’expulsió morisca. En 1599, Soneixa, va obtindré rectoria, amb capellà propi.


El 30 setembre 1811, durant la Guerra de la Independència, el francès  Palombini va atacar el poble, i en 1836, durant les guerres carlistes fou assaltat i incendiat per les tropes del Serrador (1792-1844), la qual cosa obligà els veïns a aixecar una muralla, de què encara queden algunes restes. Durant la Guerra Civil va patir bombardejos i va veure com s’hi habilitava un camp de concentració, en el qual estigué presoner l’escriptor Antonio Buero Vallejo (1916-2000).

La seua economia es reparteix quasi a parts iguals entre l'agricultura, la indústria i el sector serveis, encara que darrerament pot ser hi guanye terreny el sector industrial.



Del patrimoni:
  • Església de Sant Miquel Arcàngel. 1751-1766. En estil corinti. Com tantes altres, assentada sobre els fonaments de la mesquita. Allotja la 'Campana dels Quarts', datada en 1250. Es tracta de la més antiga de la diòcesi, una de les tres més antigues del País (altra és a Torrent (L’Horta)i una de les cinc amb major antiguitat de l'Estat.
  • Ermita de Sant Francesc Xavier. Segle XVII. Utilitzada com escola fins a principis del segle passat.
  • Ermita del Crist de la Providència, o del Calvari.
  • La Cisterna. Segle XVIII. Es nodria de les aigües de la séquia mare.
  • Palau dels Ducs de Montellano i Fernan Núñez. Segles XIV-XV.
  • Ajuntament
  • Museu de l'Algeps. Instal·lat en un antic caserò pairal.
  • Llavaner de la  Merla. Decorat amb murals costumistes.
  • Muralla de la I Guerra Carlista. Catalogada BIC.
  • Font de la Plaça.
  • Font de Sant Joan.
  • Font de Sant Anton.

L'olla de ayuno, la de cap de porc i la de col llombarda, juntament amb l’arròs la forn, fet amb carn i embotit i també amb peix, les coques de tomaca, de ceba o de verdures i una àmplia oferta rebostera són els dinars favorits de Soneixa.



El 30 de juliol de 1860 neixia a Soneixa (L’Alt Palància) Adolfo Gil y Morte. Des que es va llicenciar , en 1880, en la Facultat de Medicina de la Universitat de València, va dedicar la seua carrera mèdica a l'estudi de les malalties intratoràciques, entre elles la tuberculosi, en aquesta universitat on va assolir la càtedra de fisiologia en 1889. A banda de presidir el Col·legi de Metges, la Reial Acadèmia de Medicina de València i l'Institut Mèdic Valencià, va fundar i dirigir el primer dispensari antituberculós del País Valencià. Malgrat això, també dedicà gran part del seu temps a la política, camp en què fou membre del Congrés dels Diputats en diverses legislatures i formacions polítiques, sempre properes al republicanisme. En 1920 l’Ajuntament de València reconeixia la seua tasca docent, investigadora i política, nomenant-lo Fill Predilecte. Va morir a València el 7 de gener de 1929.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada