Olocau (El Camp de Túria)

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” se sol utilitzar per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al-Uqab, “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià Calixte III (1378-1458); dels ibers s'hi ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops que constitueix un assentament arqueològic datat entre el segle V i el segle II aC, es tracta d’una mena de fortalesa que formà part del sistema defensiu i de vigilància del territori de la ciutat ibèrica d’Edeta. Està considerat un dels millors exemples de talaia defensiva de l’època, integrada per un conjunt de 17 habitacions que s’obrin a una via central que recorre longitudinalment l’assentament, amb muralla i coronat amb una torre que la defineixen com a fortalesa;
romans són l'Arquet (resta d'un aqüeducte), les romanalles de vil·les a les partides de Pitxiri, El Caçó, Darrere la Sella i els forns de ceràmica de la Pedra Grossa. Els musulmans, però, foren els fundadors d'un castell en què el rei moro Al Qadir guardava el seu tresor i que fou ocupat pel Cid (aprox.1043-1099) en 1092. Apareix citat en 1237 en el Llibre de Repartiment, que donava les alqueries àrabs a cavallers cristians. El 1286 el rei Alfons el Liberal (1265-1291) va donar-lo al seu secretari Raimon Escorna.

 En 1355 el senyoriu passa a l'almirall Mateu Mercer, i d’aquest, en 1368, per compra, a Antoni de Vilaragut Visconti. Pere el Cerimoniós (1319-1387) l'elevaria a baronia d'Olocau el 1369 i va confirmar-lo Joan I (1358-1390) el 1388. Lloc de moriscs, de la fillola de Sogorb, comptava el 1602 amb 30 focs; l'expulsió de 1609 delmà la població obligant al baró vigent, Alons de Vilaragut i Pardo de la Casta, a donar, en 1611, nova carta pobla a vint-i-sis famílies de cristians vells. Felip IV (1606-1665), el 18 de febrer de 1628, elevà la baronia a comtat i nomenà com a primer comte a Alons de Vilaragut i Sanz. En 1649 el comtat passà a mans de Miquel Alons de Fenollet i Sanç de Vilaragut. Una epidèmia va delmar la població, en el segle XVIII, de la qual circumstància es va reposar gràcies a l'ajuda dels monjos de Portaceli. En 1865 Pasqual de Fenollet, Crespí de Valldaura i el municipi de la vila pactaren la redempció del senyoriu amb la qual cosa acabà el domini feudal. El segle XX es caracteritza per una forta emigració, principalment cap al Principat, que pareix aturar-se des de fa dues dècades a causa de l'influx del turisme rural i de temporada empentat per la proximitat a València ciutat.

L'economia descansa sobre el cultiu del taronger i l'explotació turística dels recursos naturals que són força atractius.

Patrimoni:

• Castell d'Ali Maimo o del Reial. Musulmà, malgrat l'estat de ruïna general es pot observar part de les seues estructures.
• Casa de la Senyoria o El Castell. Mots amb què es coneix el conjunt que formen el palau dels comtes d'Olocau i la Torre de Pardines, del segle XIII, encara que alguns l'atribueixen orígens romans i que es troba en estat de ruïna. Després d’innumerables viccisituds és propietat municipal des de 1998.
• Font del Frare. Recentment s'ha celebrat els seu bicentenari.

L'arròs amb fesols i bledes, l'olla de col i una excel·lent i variada rebosteria componen els trets més característics de la gastronomia olocauïna.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook