El
terme municipal, solcat pels rius Verd i Xúquer, es troba en quasi la seua
totalitat dedicat al conreu de la taronja.
El
topònim d'Alberic pot ser derive de l'àrab 'a al barid' que significa 'la posta'
i que podria estar relacionat amb l’existència d’una guarnició de soldats que
devien controlar el pas del riu Xúquer. La població conserva restes de l’Edat
de Bronze valencià i elements romans del segle II. Jaume I
(1208-1276) donà el 1238 l'alqueria d'Alberic, amb el seu forn i molí, a Llop Ferranch de Lucernich. Aleshores
confrontava amb els llocs d'Albocàsser, Alàsquer, Gavarda, Benifaraig, La Foia
i Passarel·la, que al llarg del període feudal es despoblarien, a excepció de
Gavarda, i passaren a formar part del terme d'Alberic.
Jaume II (1267-1327) va comprar a Eximen Çapata la torre i l'alqueria d'Alberic, i aquest la va
vendre el 22 de novembre, per 80.000 sous, amb la jurisdicció i certs drets
fiscals (sopar, host, cavalcada, peita...), a Jaume de Romaní, el qual prengué part molt activa en la insurrecció
contra Pere IV El Cerimoniós
(1319-1387) qui en guanyar el decapità, i condemnà als plebeus que prengueren
part en la revolta a beure el líquid resultant de fondre les campanes amb què
eren convocats. Després de la guerra de la Unió Pere IV expropià a Jaume de
Romaní, fill de l'anterior, el lloc d'Alberic i ho va vendre, el 17 de febrer
de 1348, a dona Airona, esposa de Raimon de Riusec, per 200.000 sous, amb
tots els drets fiscals, però sols amb la jurisdicció civil.
El 1387 Joan I (1350-1396) vengué a Eximén Pére d'Arenós, la jurisdicció
criminal i mer imperi. El 1439 Alfons V
(1396-1458) ven a Boila d'Arenós i
al seu fill Eximén Pere d'Arenós el
terç delme que es recollia als llocs d'Alberic, La Foia i Benifaraig. Finalment,
el 1441, Alfons V ven la suprema jurisdicció d'aquests llocs a Lluís Cornell, gran amic de Joanot de Martorell (1413-1468), per
300 ducats.
El 1484 el senyor d'Alberic, era Pere de Liçana i a principis del segle XVI passà al duc de
l'Infantat, família que tingué aquest lloc fins 1836 amb una relació tumultuosa
amb els vassalls. De població musulmana, va ser saquejada pels agermanats el
1522; els moros s’alçaren en armes per evitar el baptisme, però el marqués de
Zenete, aleshores senyor feudal i membre, per matrimoni del ducat de l'Infantat,
va intervindre i per temor a les represàlies dels agermanats demanà als
musulmans que es batejaren.
El 1609 Alberic, Alàsquer i Alcòsser tenien 650
famílies; amb l'expulsió el lloc quedà despoblat fins que el 1612 el duc de
l'Infantat atorgà carta pobla a nous pobladors, 232 famílies en total. El
senyor entregava als nous vassalls cases i terres amb unes condicions fiscals
elevades, puix pagaven una cinquena del collit en blat, ordi, dacsa i d'altres
cereals, excepte de l'arròs, de què donaven una sisena, i de les terres de
secà, una vuitena, prompte sorgiren les queixes del poble que sumades a les
males collites i les constants avingudes del Xúquer feren que la gent
s’empobrira, perdera les propietats i abandonara el poble, la qual cosa va
obligar el duc a rebaixar les seues pretensions.
Al segle XVIII, la principal
riquesa es derivava de la població agrària (un 90 %) seguida de la ramadera
(9,2 %) i la manufacturera (0,8 %). De la producció agrària sobresortia la
collita de l'arròs, que suposa més de la meitat de la riquesa agrícola (prop
del 70%), seguida de la producció de seda, blat, dacsa, alfals i altres
productes hortícoles. Quant a la producció ramadera cal destacar el bestiar
porquí i l'oví. De manufactura s'elaborava llenç ordinari, teixes, quincalleria
i sobre tot sabó. De tota la producció s'exportava: arròs, seda, llana, espart
i sabó. El 1701 es va acabar de construir l'església de Sant Llorenç que es va
bastir sobre la mesquita i es reformà el 1803. El 1740 el comerciant francès Jaume Lagrava fundà un hospital, a
banda del municipal que ja existia. En aquest segle, naix una important
burgesia que lluitarà contra el sistema senyorial i els drets feudals, de la
qual sobreïx Antoni Lloret, diputat
a les Corts de Cadis del 1812.
Actualment,
l'activitat econòmica més important és l'agricultura (els tarongers han
desplaçat l’arròs), però la indústria és cada vegada més potent.
Els
monuments més importants són:
- Església de Sant Llorenç. De què ja hem parlat.
- Ajuntament. 1784
- Ermita de Santa Bàrbara. 1740.
- La Llotja. Segle XVI. Actualment només es conserven tres arcs encegats i integrats en al caseriu.
- Convent de Nostra senyora dels Àngels. 1689. Fou desamortitzat en el segle XIX i després de fer-lo servir en diverses aplicacions, a hores d'ara només resta una capella en període de restauració per a dedicar-la a activitats culturals.
- Llavador municipal.
Conta
una llegenda que en trobar-se malalta la filla del xeic morisc que manava en
Alberic, aquest va encarregar a una pastissera del poble dolços que alleujaren
els mals de la filla. La pastissera va fer-li unes pastes que han arribat als
nostres dies amb el nom de "panquemaos", amb els que la jove va
sanar. En agraïment, el xeic va nomenar la creadora pastissera reial. Llegendes
a banda, el "panquemao" s'ha convertit en senyal d'identitat
d'Alberic i dolç preferit pels valencians per a celebrar la Pasqua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada