dilluns, 26 de febrer de 2018

Almoradí (El Baix Segura)



Situada al centre geomètric del Baix Segura compta amb paratges com ara les serres de Callosa i Oriola, esquerpes i ideals per a la pràctica del senderisme; el pantà del Hondo, i el Hoyo del Serrano, xicotet enclavament de bosc mediterrani verge.


Almoradí és una paraula àrab que significa “la meua voluntat i el meu Desig”. S'hi coneixen antecedents de grecs; cartaginesos, romans i visigots, però l’origen d’Almoradí és àrab i són ells els que hi introduïren el regadiu, com hom prova l’assut d’Alfaitami, que encara canalitza les aigües del Segura per al reg. Hi arribaren, l’any 713, de la mà d’Abd-al-Azis, que va derrotar Tudmir (¿-743), que al seu torn havia expulsat els romans. Malgrat això els cristians mantingueren els privilegis sobre la zona i pervivien en una mena de xicotet estat anomenada Tudmir, fins que a principis del s IX, Abderramà III (891-961) imposà ja la dominació musulmana, que durà fins 1256 en què Jaume I (1208-1276) conquestà el terreny i va convertir la població al cristianisme. 


Anys més tard, Alfons X el Savi (1221-1284) va concedir l’alqueria de Daia i el lloc d’Almoradí, al cavaller castellà Fernando Pérez de Guzmán. Trenta-dos anys després, Jaume II d’Aragó (1267-1327) va recuperar i va agregar-ho a la Corona. En la seua nova condició de moriscs continuaren realitzant llurs activitats econòmiques fins l'expulsió del 1609 que tan greus conseqüències carrejaria tant des del punt de vista econòmic com demogràfic. Fins 1583 depengué a tots els efectes d’Oriola, aleshores Felip II (1527-1598) va concedir el títol de Vila Il·lustre i tres anys després (1586) el d’Universitat, la qual cosa comportà la segregació de la municipalitat d’Oriola. En 1609 s’hi fundà el monestir dels Pares Mínims. En el segle XVIII, durant la guerra de Successió es va mantenir fidel al Borbó Felip V (1683-1746). En 1829 un impressionant terratrèmol acabà amb la prosperitat de la vila en destruir-la totalment. Sobre les seues deixalles l’enginyer Larramendi (1769-1848) aixecà la ciutat pròspera i moderna que coneixem.

Econòmicament la seua economia és diversifica en: agricultura de secà (cereals, oliveres i raïm) i regadiu (cànem, taronges, llimes, hortalisses, cotó…), ramaderia (vacuna, llaner, porquina i cabria) i indústria, sobre tot, de conserves vegetals i molins de pebre roig.

El terratrèmol acabà amb el seu passat arquitectònic i totes les edificacions són molt recents, citarem l’Hospital, de 1930; el Casino, el més antic de tots els edificis de la vila; l’església de Sant Andreu (segle XIX) i el Teatre Cortès. Hi ha el Museo Etnológico y de la Huerta amb les típiques recreacions dels costums del passat d’aquest tipus de museus.


La Sociedad Unión Musical i la seua banda de música són un important referent cultural gràcies als seus més de cent anys de vida.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada