dilluns, 16 de gener de 2017

Canals (La Costera)


El terme de Canals, que compta amb els nuclis de població de Canals, La Torreta, La Torre dels Frares i Aiacor, està regat pel riu Cànyoles i el seu afluent Sants de la Pedra, que travessa la vila. A l’abric de la serra Grossa, hi ha els Picatxos i la Llometa dels Lladres.


Una làpida funerària que es conserva en el museu Sant Pius V de València, trobada en l'antiga església gòtica de Canals, indica la possible existència d'una vila romana en el municipi. Durant l’època musulmana fou una important alqueria que pertanyia a Xàtiva. Ja en època cristiana, el 24 de març de 1241, el rei en Jaume (1208-1276) va donar a Dionís d'Hongria la torre i llogaret de Canals a canvi del castell, i la vall de Veo i la d'Aín a canvi d’altres territoris. El 30 de juliol de 1350 Pere IV (1319-1387) donà el lloc a Raimon de Riusech desprès de confiscar-li-ho a Joan Eximenis d'Urrea, amb la condició que si l’esmentat Raimon no tingués descendència per via llegítima masculina seria reincorporada a la Corona, però acabà sent venuda amb la categoria de baronia, amb l’aprovació del rei, a la ciutat de Xàtiva, el 19 de febrer de 1353. Durant el temps que Xàtiva hi exercí la jurisdicció els plets per afers tributaris van ser constants; malgrat això, l’any 1506 Xàtiva compra La Torreta. En 1552 durant la revolta de les Germanies serví de caserna al virrei que s’hi establí (i va fer-hi força presoners) per atacar L’Encobert (1478-1522) a Xàtiva. En 1639 Felip IV (1606-1665), prèvia indemnització a Xàtiva de 20.000 lliures, concedí la independència a Canals amb el títol de vila. En el segle XIX, a banda l’activitat agrària, ja s’hi enregistra d’industrial: 24 fàbriques de vidriat i terrissa ordinària, un molí de paper d'estrassa, un martinet per a fabricar coure, 4 molins fariners i 4 telers de llenç donen fe d’ella. En el XX aqueixa activitat va créixer amb l’oli, mobles, materials de construcció i, sobre tot, la implantació del tèxtil.



L’economia es reparteix entre l’agricultura, taronja fonamentalment però també productes de l’horta, i la indústria, famosa per tot arreu la seua producció tèxtil, el calcer, el marbre i la cantereria, ara en decadència, que abastà tal importància que als canalers se’ls coneixia amb el malnom de perolers.

Pel que toca a la part monumental hi ha:

  • La Torre de Canals, del segle XIII, a finals del període islàmic. En el segle XV se li afegí un palau gòtic, amb l’oratori dels Borja, en el qual va nàixer Alfons de Borja i Cavanilles (1378-1458), el qual, passant el temps es convertiria en el papa Calixte III (1378-1458). Després d’un llarg temps en ruïna en 1975 va ser restaurat.
  • Església de sant Antoni Abat. Barroca, començada a construir en 1623 i reformada en 1696.
  • Església de sant Jaume d’Aiacor.
  • Ermita del Santíssim Crist de la Salut

Viquipèdia. Treball propi de mikalpa

La gastronomia canalera presenta l’olla i l’arròs al forn com a plats forts; també hi ha el costum, molt arrelat, de les torrades de carn i embotit.

Cada 16 de gener, dins de les festes de Sant Antoni Abat, s’hi crema la Foguera, que assoleix el 18 m d’alçària i unes 150 tones de pes i és, pot ser, la més gran del món. Però el procés ha començat molt abans: el 8 de desembre, a mitjanit els festers muntats a cavall arrosseguen fins a la Plaça Major el que serà primer tronc de la foguera. Aquest acte és l’Entrà de la Primera Soca i tanca una jornada en què els canalins han passat el dia portant  llenya dels boscos. Aquesta llenya s’anirà apilant al llarg del mes fins formar l’impressionant estructura cònica que s’adorna amb pinassa verd i es remata amb un taronger.





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada