dijous, 5 de gener de 2017

Ondara (La Marina Alta)


El territori és pràcticament pla, a excepció de la part de la serra de Segària (370 m), i es troba quasi en la seua totalitat conreat. Hi ha, com a paratges a visitar, el parc públic de la serra de Segària perfectament habilitat per a l'esbarjo; la Font dels Tres Brolls, l'Assut, xicoteta presa de pedra d'origen musulmà que s'aprofita per al reg. El terme inclou la pedania de Pamís. Sanchis Guarner (1911-1981) opina que el topònim Ondara prové d'Ondar, vocable ibèric que significa “arenal”.

Viquipèdia. Treball propi d’ Espencat
Ja en el Paleolític Mitjà hi havia activitat humana com ho demostra la troballa feta en les coves del Colom i del Corb; la cova Fosca acredita població en l'Eneolític i el pas dels ibers queda demostrat en un poblat a la serra de Segària. Els romans deixaren en les partides de Vinyals, de Pujades i del Pla de la Font una necròpoli, algunes vil·les, làpides funeràries i mostres ceràmiques Foren els musulmans, que la conegueren com Ondia, els que hi edificaren el castell i donaren empenta a l'agricultura mitjançant l'aprofitament de les aigües del barranc de l'Alberca. Al-Udri (1003-1085) indica que en el segle XI pertanyia al cadiat de Musa ben Ahnad, però d'altres assenyalen la pertinença, des del 755, a la Taifa de Dénia. En 1092 s’hi produí la invasió almoràvit. El Cid (aprox.1043-1099) va ocupar i fortificar el castell en el seu assalt a Dénia. Jaume I (1208-1276) va entrar-hi el 6 de juny de 1244 i la va donar a poblar a Berenguer de Palao, arquebisbe de Barcelona, qui ho va fer amb cavallers catalans. L'any 1323 Jaume II el Just (1267-1327) donà població i terme al seu fill Pere, Infant d'Aragó. En 1472 la població morisca encara abastava vora el 80% i es dedicava al cultiu de la pansa. 
Viquipèdia. Treball propi d’ Espencat
Durant les Germanies va estar del costat dels agermanats i fou testimoni d’importants enfrontaments, un dels quals compta amb la presència de Vicent Peris (1478-1522), cap dels agermanats i, enfront, Roderic Vivar de Mendoza(1480-1536), marquès de Zenete i germà de Didac Hurtado de Mendoza (1468-1536), virrei de València. Des de mitjans del segle XVI va pertànyer a la família Cardona, marquesos de Guadalest. en 1574 obtingué parròquia pròpia. L'expulsió dels moriscs va suposar l'esfondrament demogràfic i econòmic de la població, que va passar de 1.000 a 200 habitants; la repoblació s'hi encetà a partir de 1611 amb l'arribada de gents d'arreu de la comarca i de les Illes; aquest segle fou de recuperació econòmica i demogràfica malgrat la negativa influència de la pesta bubònica; així s'arriba a la guerra de Successió, en què Ondara es decantà pel bàndol maulet, la qual cosa li va costar, com a tantes altres de les nostres poblacions, ser cremada i saquejada per les tropes del Socarrat. En aquell temps abastà el títol de vila i passà el senyoriu als Mendoza i finalment als marquesos d'Ariza. El conreu de la pansa fou el motor del creixement urbanístic del segle XIX que es veié trencat amb l'epidèmia de fil·loxera que a principis del XX acabà amb l'economia local i condemnà els ondarencs a l'emigració, sobre tot cap a l'Argentina i Algèria. Significativa és en aquesta època, la presencia del doctor català Jaume Ferran i Clua, descobridor de la vacuna anticòlera, que aplicà a Ondara amb notable èxit.

Quant a l'economia és bàsicament agrícola (cítrics) però la proximitat a nuclis turístics importants fan també important el sector serveis. La fabricació d'articles de vímet, canya i palma és a Ondara una vertadera indústria.

Els àrabs fundaren el poble i la seua flaire continua viva en els carrers estrets i torts en què trobem els següents edificis:
  • Torre del Rellotge. Únic vestigi del castell moro. Rehabilitada en 2000. Declarada BIC.
  • Casa del Mayorazgo. Sòlid palau fortificat que en l'actualitat es troba abandonat però en bon estat.
  • Palau d'Ondara. Pràcticament desaparegut, només s'endevinen alguns vestigis i tampoc no hi ha referències de la seua història.
  • Ajuntament. Antic convent de franciscans del segle XVII molt bé restaurat entre 1991-1995.
  • Convent. En realitat és l'església del convent que a hores d'ara allotja l'Ajuntament.
  • Mercat del Prado.
  • Font de la Carxofa. Construïda a finals del XIX, enterrada en la dècada dels setanta del segle passat i tornada a aixecar en 1983. Subministra l'aigua potable al poble.
  • Església de Santa Anna. Segle XVI. Recentment rehabilitat.
  • Plaça de Bous. Inaugurada el 28 d'octubre de 1901, destruïda en 1936 i rehabilitada en 1957.
  • Capella dels sants Abdó i Senent. Segles XVIII-XIX.
  • La Soledat.
  • Llavador Municipal. Segle XIX.

L'arròs, com no, forma part important de la gastronomia ondarenca en forma de paella, al forn o amb fesols, naps i penques; els embotits, el cabrit al forn i el "putxero" complementen una oferta gastronòmica que es pot rematar amb el pastís d'albercoc, el torrat o el "mullaor" i l'herba, els vins o les bones misteles de La Marina.

Viquipedia. Treball propi de Joanbanjo



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada