divendres, 13 de gener de 2017

Xelva (Els Serrans)


Treball pròpi de Falconaumanni Viquipèdia
Xelva és la capital de la comarca dels Serrans i distribueix la seua població entre el nucli urbà i els llogarets d'Ahillas i Villar de Tejas. Compta amb un extens terme, molt accidentat excepte en la part de la vall del riu de Xelva, principal afluent del Túria que també travessa el terme, a l'igual que les rambles d'Alcotas i d'Archela. Orogràficament cal destacar el port de Las Granzas (1.000 m.), el Pico del Remedio (1.052), el Cerro de la Nevera (1.259 m), l'Atalaya (1.157 m), l’Aguilar (996 m), el Puntal de Tiero (980 m) i el Puntal del Rompido (925 m). Alguns del paratges més concorreguts són: els Chorros de Barchel, Molino Puerto, Puente de Barraquena, i l'Ermita del Remedio. Xelva també és rica en fonts: Berra, Brugente, La Gitana, Gorgol, Gotera, Cortina i Sabina. La "Ruta de l'Aigua" és un itinerari turístic de traçat circular, que combina naturalesa i cultura en un agradable passeig d'aproximadament dues hores de durada. S'inicia a la Plaça Major, guiat per senyals i panells informatius que faciliten el seu recorregut. L'itinerari, que discorre pels quatre barris històrics de la localitat i per paratges singulars del riu Xelva, és una ruta de fàcil recorregut pel que és ideal per a les excursions familiars.


Treball pròpi de Falconaumanni Viquipèdia
Identificada amb la selva de pins dammacitana citada per Plini, té el seu origen en època àrab (Benacacira). Malgrat tot, conserva restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes a la zona de Nieva del Medio; més d'iberes a Torrecilla i Castillejo de Alcotas i, també romanes, la vilae rústica de Mas de Sanxo i l'aqüeducte de Peña Cortada. Pertanyé a la taifa d'Alpont durant el segle XI, sota el domini dels Banu Qasi. Va ser presa pel Cid (aprox.1043-1099) l’any 1093, retornà a mans dels moros i de nou caigué en mans cristianes el 1194. Per acord de 1229 entre Jaume I (1208-1276) i Zeit abu Zeit (¿-1269), quedà en mans del segon, però després de la seua conversió al cristianisme, passà al bisbe d’Albarrasí-Sogorb. En 1261, després de la revolta mudèjar d'Al-Azraq (1208-1276) restà en mans musulmanes fins el 1293, en què, de nou cristiana, va ser donada a Pere Fernández d'Azagra, senyor d’Albarrasí, el qual poc després entroncaria amb la casa dels senyors de Xèrica per via matrimonial. El 1369 Joan Alonso de Xèrica va expulsar els mudèjars de la vall del Toixa que es despoblà totalment, per la qual cosa el 1370 Ventura d'Alborea, vídua de Pere de Xèrica, atorgà nova carta de població. El senyoriu fou venut per 26.000 lliures a Pere Ladrón de Vilanova, què a partir del 1390 seria el primer vescomte de Xelva, per designació de Joan I (1350-1396). El 1479 era a les mans de Giner d'Urrea, vescomte de Viota, i el 1483 mitjançant sentència de Ferran el Catòlic quedà en poder de Jaume de Payas. El 1644 el vescomtat passà, per matrimoni, a la casa ducal de Villahermosa, que la mantindria fins el 1815. Durant les Germanies va ser ocupada per una columna agermanada. El plet de reincorporació a la Corona s'inicià el 1754, però sols revertiria a aquesta el 1763, encara que el seu senyor es va reservar determinats drets, comprats pels veïns el 1865 per 112.000 quinzets. En les guerres carlistes estigué diverses vegades en poder del Pretendent i fou fortificada i convertida en hospital per Cabrera (1806-1877) en 1839. Durant la Guerra Civil, entre abril i agost de 1938, Xelva fou centre de reclutament i reorganització de tropes, la qual cosa la convertí en enllaç, des de la reraguarda, entre la capital i el front, per la carretera d'Ademús.

Econòmicament Xelva ha sobreviscut gràcies a l'agricultura de secà, a hores d'ara en franc retrocés; industrialment tampoc hi ha molta activitat: alguna almàssera, alguna fàbrica de tèxtil i una pirotècnia. Els sector comercial i serveis manté cert dinamisme gràcies a l'estatus de capital comarcal.

Treball pròpi de Falconaumanni Viquipèdia
Conserva Xelva un interessant casc urbà amb el barri àrab de Benacacira, el jueu de l'Azoque i la moreria del Raval, així doncs la passejada resulta força agradable ja que també podem trobar-nos arreu amb taulells dels segles XVIII i XIX que ornen el poble. Patrimonialment podem parlar de:
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. Aixecada entre 1626 i 1671 amb gran cúpula, torre campanar i portalada herreriana. Un dels millors edificis del barroc valencià. Conserva interessants obres d'art sacre i un original rellotge en el campanar que, demés de les hores, marca el dia de la setmana i del mes.
  • Consell de la Villa. Antic ajuntament instal·lat en un casalot del XVI
  • Ermita del Remedio. Del segle XVIII, en un deliciós paratge sobre el pic homònim.
  • Ermita de la Santa Creu. Aixecada sobre una mesquita del XIV. En procés de restauració.
  • Convent de Franciscans. De 1388. Hi ha encara les coves on començaren a viure els monjos.
  • Ermites de Loreto, Sant Cristòfol, Desemparats, Soledat de Benacacira, Montserrate, Mas de Cavallero. Dels segles XV, XVI i XVII
  • Església de Sant Joan d'Ahillas.
  • Església de la Verge de la Misericòrdia de Villar de Tejas
  • Torrecilla. Torre àrab que es conserva en bon estat gràcies a les intervencions que hi han fet grups de voluntaris. Va tenir prou importància en les guerres carlistes.
  • Torre del Pico del Remedio. Probablement musulmana, refortificada en les guerres carlistes. Manté, després d'una bona restauració, un immillorable aspecte.
  • Palau vescomtal. Avui ocultat per construccions posteriors. Encara poden observar traces del castell moro i la muralla que el voltava, sobre el que fou aixecat.
  • Aqüeducte romà Peña Cortada. D'origen romà però amb elements medievals i, fins i tot, més moderns.
  • Plaça de bous. De 1909.
  • Font de la Gitana. Adornada amb un mural de taulell ceràmic molt cridaner. Té un pont romà que enllaçaria amb l'aqüeducte.
  • Aldees d'Ahillas, Vercuta i Villar de Tejas. Autèntics museus etnològics on podem observar l'arquitectura rural serrana i molts dels costums dels antics pobladors.
  • Museu Forestal. Amb animals dissecats, herbari i eines dels forestals.
  • S'hi han localitzat al menys deu refugis antiaeris de la Guerra Civil. Uns s'edificaren durant la contesa, mentre que els altres eren llocs anteriors al segle XVII que es feren servir per a tal fi. En 2016 s'ha posat en valor el refugi trobat en l'església dels Àngels, excavat en la roca, s'hi arriba després de baixar 49 esglaons i les seues dimensions són: 49 metres de llarg per 1,80 d'alt.
Cuina muntanyenca amb plats com el pucherico espeso, las gachas, las migas, el gazpacho serrano i productes de la matança es fan acompanyar amb els bons vins que sota la denominació d'origen Alto Turia comencen a dir la seua en el panorama vinícola valencià i estatal. La rebosteria també ens obsequia amb exquisits mossos com els rollos de moda o las mariquitas.

Treball pròpi de Falconaumanni Viquipèdia
Cada any, el cap de setmana més proper a Sant Antoni, s'hi celebra el Festival de Narrativa Oral, popularment conegut com “Cuentatón”, esdeveniment cultural de repercussió internacional en què es busca mantenir la tradició fer històries oralment. Després de l'encesa de les fogueres a la Plaça Major centenars de veïns recorren els barris històrics de Xelva, i a la calor de les fogueres, escenifiqueen contes i relats que encisen grans i xicotets. Finalitzat el recorregut del Cuentantón i el sopar popular al calor de les fogueres, s’inicia un nou passeig pel poble, però aquet a “rempujones”, una antiga tradició en què els veïns taponen amb els seus cossos els carrers més estrets de la vila, ocasionant divertides situacions.

Treball pròpi de Praga Viquipèdia

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada