dijous, 16 de març de 2017

Alzira (La Ribera Alta)


La ciutat, capital comarcal de la Ribera Alta, s’ubica a la vora esquerra del Xúquer i el terme s’estén cap a les serres de Murta, Corbera, el Cavall Bernat i Agulles al llarg de les valls de Murta, Barraca d’Aigües Vives i Casella. Hi ha el Paratge Natural (així declarat en 5/11/2004) de les Valls de la Murta i la Casella. A banda del nucli urbà hi ha els següents nuclis de població: Alzira, La Barraca d’Aigües Vives, La Garrofera, El Pla de Corbera, El Respirall, San Bernardo i Vilella.


Viquipèdia. Treball propi de Pablo Enzo
Malgrat la quantitat de jaciments prehistòrics que s’hi conserven —del Paleolític les cases de Xixerà i la cova d’Alfons; del Neolític la cova de les Aranyes i la cova dels Gats; del Bronze la muntanya Assolada i les cases de Montcada; de l’època romana el sequer de Sant Bernat i la necròpoli del camí d’Albalat— els orígens no estan clars. Els historiadors i els estudiosos han manifestat opinions dispars. Per a alguns la ciutat es la successora de la Sucro ibera, altres busquen els precedents en les viles romanes (Materna, Vilella, Casella, etc) i assenyalen una concentració de la població en el nucli de la vila, i per últim estan els que, de la mateixa forma assenyalen aqueixa concentració però a partir de les alqueries musulmanes escampades pel terme. El nom de la ciutat: Al-Getzira Xúcar, assenyala la característica geogràfica de la població, una illa vorejada per les aigües dels rius Xúquer i Barxeta. Durant el domini musulmà, Alzira fou població molt important, que arribà, fins i tot, a tenir governació pròpia. Amb els almoràvits fou focus destacat de diverses rebel·lions contra els cristians i amb l’intent d'unificació almohade passà a declarar-se partidària d'aquests. La vila, baluard completament emmurallat, comptava amb unes quantes mesquites, cases de bany, molins, etc. El tractat geogràfic d’Al-Zuhví, escrit cap el 1147, apunta l'existència a Alzira d'un gran pont de tres arcs, obra antiga i d'excel·lent factura, així com que els seus habitants eren gent benestant. D'entre els alzirenys de l'època hi destaquen els escriptors: Ben Jafacha, Al-Zaqaq, Ben Amira i Ben Thalmus, els jurisconsults: Ben Abil Kasal i Abu Baker, l'historiador Algapheker abu Abdalla i el matemàtic Ben Rian. El 30 de desembre del 1242 conquistà la vila Jaume I (1208-1276), qui va concedir-li infinitat de privilegis, entre els quals destaca el de mer i mixt imperi amb jurisdicció en causes civils i criminals sobre 42 pobles. El monarca aragonès renuncià a la corona en favor dels seus fills a Alzira, on segons la tradició, va morir. 
Alfons I (1265-1291), en 1286, li concedí la facultat de celebrar fires. La vila prengué part activa en la guerra de La Unió, participà en les Corts del Regne i va exercir un paper destacat en el compromís de Casp. Els segles XVI i XVII suposaren una recessió en l'ordre polític i econòmic: se segregaren de la vila Carcaixent, Guadassuar i Algemesí, i, a més, va patir els efectes de l'expulsió dels moriscs. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i en 1811, en la conflagració contra els francesos, es traslladà a Alzira la Junta de Defensa de la província. En 1820 es creà el partit judicial d’Alzira. En 1853 el ferrocarril arribà a la localitat. El 8 d'agost del 1876, Alfons XII (1857-1885), en consideració a la importància que per l'augment de la població i desenvolupament de la seua indústria i el seu comerç havia assolit la vila, li concedí el títol de ciutat. El 1885, Alzira es prestà a l'insigne doctor Jaume Ferran Clua (1851-1929) per que experimentara la vacuna anticòlera. El Xúquer, assot de la població, ha provocat danys a la ciutat al llarg de la història; les riuades de 1320, 1473, 1779, 1864, 1982 i 1987, entre d'altres, en són bon exemple, però el 20 d’octubre de 1982 es va produir una de les més tràgiques pàgines de la història d’Alzira: la presa de Tous va rebentar i tota la comarca romangué inundada sota les aigües del riu.

L’economia s’ha sustentat en l’agricultura, especialment en la taronja, del conreu de la qual hi ha notícies des del segle XVI. El segle passat l'Alzira agrícola ha donat pas a una ciutat eminentment comercial, industrial i de serveis.

Tot seguit fem esment del seu patrimoni:
  • Casa Consistorial. És el monument més important d’Alzira. Es va edificar entre 1547 i 1603 en estil gòtic renaixentista. Compta amb importants obres d’art i un interessant arxiu històric.
  • Església de santa Caterina. Edificada a finals del XIII sobre la mesquita. Façana barroca.
  • Església de l’Encarnació. Segle XVIII. Antic convent de Caputxins. Interessant decoració ceràmica del XVIII.
  • Monestir de la Murta. Des del s VII hi hagué una colònia de ermitans, fins i tot durant la dominació àrab. L’edifici del convent s’hi començà en 1401 amb llicència de 1376 del papa Gregori XI (1336-1378). Fins 1623 va sofrir diverses modificacions, fins que amb la desamortització de Mendizábal (1790-1853) quedà buit, i espoliat pels particulars que s’hi feren amb la propietat. Només es conserva la torre anomenada dels Coloms. Actualment és propietat municipal.
  • Escoles Pies. Finals del XIX. A hores d’ara és la Casa de la Cultura.
  • Creu Coberta. Medieval, d’estil gòtic mudèjar. Restaurada en 1962.
  • Casalicis del pont sant Bernat. De 1717, restaurats en 1940. Inicialment estaven sobre el desaparegut pont de sant Bernat (abans sant Agustí).
  • Santuari del Lluch. Primer terç del s XX. Situat al cim de la Muntanyeta del Salvador, la seua privilegiada situació fa que siga un temple molt conegut a la Ribera.
  • Museu Municipal
  • Museu Faller.
  • Teatre Municipal. Modernista.
  • Edificis modernistes dels voltants de la plaça de la Constitució.
  • Hi ha mostres de l’arquitectura rural de la Ribera en les partides de Vilella i Materna.
  • En el nucli antic de la ciutat –La Vila, declarat BIC— es troben rastres de la muralla.

Viquipèdia. Treball propi de Pablo Enzo
L’activitat festera més arrelada són les falles. Alzira és, desprès de València, la ciutat que més monuments crema per sant Josep. En les festes del Lluch es representa la troballa de la verge amb les típiques danses del Jardí, del Negrito, de la Farina, dels Mariners; de la Carxofa, del Pal, del Palustre, dels Pastorets i dels Arquets totes elles vinculades als diferents gremis. També té importància la Setmana Santa.
Viquipèdia. Treball propi de CRESPO-AZORIN

La gastronomia es basa, com no podia ser d’altra manera, en els arrossos; també són interessants el suquet de peix i les mandonguilles de bacallà. Entre els dolços l’arnadí, dolç de moniato, carabassa i ametles, i la tradicional mona de pasqua.


Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada