Municipi
integrat antigament per Alcalá de la Jovada, Beniaya, Criola, Benialí,
Benixarco, La Roca i L'Atzúbia i actualmente per Alcalà de la Jovada i Benaia.
El territori és molt esquerp: serres i barrancs, ombries i solanes, recons,
sots i valletes com ara el Pla de les Vinyes, la Serra Foradada, el Condoig o
la Capaimona constitueixen paratges diferents típics del territori , on la
vegetació dóna quantitat d'herbes aromàtiques i medicinals: camamil·la, timó,
fenoll, romaní, etc.
Algun
autor ha assenyalat ‘tenim el convenciment que les arrels ètniques de les
terres valencianes estan a la Vall d’Alcalà, singularment en l’àrea compresa
entre el Barranquet de Beniaia, el Barranc de les Ronches, la Solana de la
Cairola i el Planet del Condoig‘. El ben cert és que els primers indicis de
població es remunten a 35.000 anys i els trobem en forma de pintures rupestres
de l'abric del Condoig, la Cova del Pelegrí i el de la Gleda, i els poblats del
Xarpolar i la Penya de la Retura; més recents són les de l'abric de la Roca --amb
la troballa d’un conjunt de peces d’art moble amb representacions
animalístiques gravades sobre blocs i plaquetes. Dominen les figures de
cérvoles i cápridos generalment asilades, encara que existeixen algunes
superposicions-.
El cabdill àrab Al-Azraq, fill del poble –de qui parlarem més
avall--, va construir en aquesta població el seu palau. Fou el nucli de
resistència contra les tropes de Jaume I
(1208-1276) acabada de concloure la conquesta del Regne de València i,
especialment, després de la desfeta soferta pel cabdill musulmà a Benicadell,
que va costar-li un exili de 17 anys. La seua església fou annexa de la de
Gallinera fins que, Joan de Ribera
(1532-1611) el 1574, va erigir-la en parròquia independent. L'ordre d'expulsió
de 1609 va esvalotar els moriscs que juntament amb els d'altres pobles es feren
forts en aquestes serres fins que finalment foren vençuts i expulsats des del
port de Dénia, deixant gran quantiat de pobles deserts i arruïnats.
Posteriorment el senyoriu va pertànyer al duc de Villahermosa. A principis del
segle passat es detecta una forta emigració cap a ciutats com Nova York o
París, tot i que posteriorment molts emigrants hi tornarien, però en general el
XX ha estat un segle de despoblació degut a l'escassesa de mitjans econòmics.
Quant
al patrimoni:
- Església de Nostra senyora de l'Assumpció. Erigida en 1636 sobre la mesquita.
- Castell Palau d'Al-Azraq. Segle XIII. Molt modificat i parcialment derruït per a la construcció d'habitatges.
- Esfinxs d'Al-Azraq. D'interés arquitectònic. Hi ha dues: la primera és una font situada a la plaça del poble amb el rostre del cabdill. L'altra es troba a la Sala Al-Azraq, una sala cultural polivalent, abans estava situada a un petit jardí dins del poble.
- Castell de la Vall d'Alcalà. O de Benissili.
- Despoblats moriscos. Sèrie de despoblats on habitaven els moriscos abans de la seua expulsió definitiva. Hi ha també altres restes morisques, com ara la Nevera de Dalt, la Nevera de Baix o el Forn de Calç, Queirola, entre altres.
Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn
Hudhayl as-Saghir, més conegut com Al Azraq
("el dels ulls blaus"), va nàixer a la Vall d'Alcalà (La Marina Alta)
en 1208 - més conegut com al-Àzraq («el d'ulls blaus»), va ser un cabdill
andalusí autor de les tres revoltes mudèjars del sud del Regne de València.
Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del segle XIII i molts
autors han trobat, en la rememoració de les revoltes d'Al-Àzraq, l'origen de
les festes de Moros i Cristians d'Alcoi (L'Alcoià), ciutat on va morir en 1276.
Fill de musulmà i cristiana, va educar-se en diferents corts reials i va gaudir
de la confiança i amistat de Jaume I el Conqueridor i d'Alfons X el Savi (1221-1284).
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada