El terme, força
muntanyós, es troba regat pels barrancs de Benifarquell, Palau, Coma i Piques
que vessen els seus cabdals a la rambla Cervera. Paga la pena conèixer la Cova
dels Ermitans.
De l’existència de
vida prehistòrica ens parlen el poblat iber del Tossal de Carruana i altres
deixalles de l'Edat del Bronze. De l’època romana poca cosa hi ha, malgrat que
alguna hipòtesi vol identificar Sant Mateu amb la Intybilys citada pels
clàssics; Alfons d'Aragó fa referència a Sancto Mateo en 1195. Ocupada
per Jaume I (1208-1276) en 1233, de seguida (17 de juny de 1237) fou
donada a poblar, a furs de Lleida, per Huc de Folraquer (com a
representant de l'orde de l'Hospital, que era qui exercia el senyoriu) i a Guillem
Forner, Guillem Colom i Pere Clarigues; el 4
de juliol de 1255 el rei conqueridor concedí fira al poble; el 1257 s'atorgà el
dret a celebrar mercat fent acomplir el privilegi que en aquest sentit havia
concedit, en 1244, Jaume I; en 1274 fra Berenguer d'Almenara atorgà nova
carta pobla, aquesta vegada a Fur de València; en 1315 s’hi va establir la
darrera comunitat càtara al País Valencià fins que, sis anys desprès, el seu
cap, Guillem Belibasta, va ser capturat i entregat a la Inquisició. Tota
aquesta època fou de creixement continuat fins que en 1317 passà a senyoriu de
l'orde de Montesa.
