dimecres, 15 d’abril del 2015

Cocentaina (El Comtat)


Cocentaina és la capital de la comarca del Comtat i, encara que fonamentalment la població es concentra al casc antic, hi ha els següents nuclis de població: Alcúdia, Algars, de Benifloret, Estació Nord, Gormaig, Penella i Poble Nou de Sant Rafel. Els seus veïns també són coneguts amb el malnom de socarrats com a record de la conquesta cristiana i els successius aixecaments mudèjars.
Situada a la vora del Serpis, en els vessants de la Mariola, la seua principal altura és l'emblemàtic Montcabrer (1390 m). Amb aquesta presentació es pot suposar que el terme és ric en llocs d'esbarjo, senderisme, muntanyisme, etc.

És un dels municipis del País Valencià amb més troballes prehistòriques. S'hi han trobat deixalles del Musteriense, del Neolític, del Bronze, dels romans i dels àrabs, que van ser els fundadors de l'actual Cocentaina. Després de ser conquistada el 1248 per Jaume I (1208-1276), la vila i la seua comarca es van veure atacades pel cabdill Al-Azraq (1208-1276) el 1252 i el 1258 per la qual cosa s'hagué de fortificar en diferents ocasions; el domini efectiu sobre la vila no es produí, nogensmenys, fins la rendició d'un nou focus de resistència capitanejat per Al-Azraq el 1276.

Fins 1291, en què és cedida a l'almirall
Roger de Llúria (1250-1305), roman en mans de la Corona, sota la família Llúria resta fins 1442; aqueix any Alfons el Magnànim (1396-1458) va fer donació de la vila, de la seua extensa comarca i de la seua abundant població mudèjar a Ximén Pérez de Corella qui, a més a més, rebé el títol de comte.

Des d’aleshores la ciutat va ser coneguda com a Ciutat Comtal. Una equilibrada economia agrària, combinació de regadiu i secà, i la imponent força de treball de la seua població morisca fonamentaren l'auge de Cocentaina durant el segle XVI; en vespres de l'expulsió dels moriscs la vila comptaria, si fa no fa,  amb una població composta per prop de 2.000 cristians vells i poc més de 1.000 moriscs residents a la seua aljama.

Resulta fàcil, doncs, comprendre el fort impacte que l'estranyament dels moriscs, decretat el 1609, tingué per a Cocentaina i per a la comarca. El segle XVIII és de recuperació econòmica. En 1805 el senyoriu passa als ducs de Medinaceli; durant el XIX continua augmentant-se la superfície conreada i comença a sorgir una tímida indústria tèxtil, influïda per la proximitat d'Alcoi, i amb ella una xicoteta xarxa de indústries menudes i comerços; en la dècada dels seixantes del segle passat hi arribà un important contingent d'immigrants castellans.

dimecres, 1 d’abril del 2015

El Vinalopó Mitjà

La comarca del Vinalopò Mitjà la composen dos municipis: Asp i Montfort, la ressenya dels quals podeu veure tot seguit.

ASP

El municipi està travessat pel Vinalopó, el Tarafa i la rambla de Les Monges. Les principals altures són els cims de Matamoros (598 m), Ofra (582) i Ors (516).


Hi ha referències de població en els diferents jaciments que passen pel Paleolític (Penyal de l’Ofra; Cova del Rollo); el Neolític (Tabayà, Murón de la Horna); els ibers, que l’anomenaren Aspis ––jasp— i s’assentaren en el Castell del Riu; els romans hi potenciaren l’agricultura i li canviaren el nom pel de Laspis, i la ubicació, traslladant-la a l’actual, en la Via Augusta on crearen els dos nuclis que pervivien fins la definitiva fusió del XVIII, Asp el Vell i Asp el Nou o els visigots (necròpoli de Vistalegre). Els àrabs, que ocuparen pacíficament el Vinalopó i romangueren 800 anys integrats en la taifa de Múrcia, l’anomenaven Asf ––ciutat fortalesa–– i deixaren la seua empremta en la xarxa de sèquies per al regadiu i en diferents construccions.
Des de principis del XIII les disputes amb els cristians foren contínues fins que en 1243 caigué en mans cristianes i en 1244, amb la signatura del tractat d’Almizra, s’integra en el regne de Múrcia. El 29 d'agost de 1252, Alfons X, el Savi (1221-1284), signà carta delimitant el territori d’Alacant en què dóna entitat de població a Asp. Durant un breu període de temps pertanyé a’ l’infant Joan Manel, fins que, el 1296 i durant la guerra amb Castella, els aragonesos ocuparen i confiaren el poble al rais de Crevillent. Per la sentència arbitral de Torrellas del 1304, Asp resta definitivament incorporada al Regne de València. Després de passar per mans de diferents senyors, a finals del segle XV quedà en poder dels comtes de Cocentaina. Després de l’expulsió dels 570 moriscs que hi havia en 1609 restà deserta fins el 22 de maig de 1611 en què el senyor del lloc (segons unes fonts el marquès d’Elx, segons altres el duc de Maqueda) va donar carta pobla a 156 cristians de Torrijos (Castella-La Manxa), la qual cosa explica que la parla d’Asp siga castellana.

divendres, 27 de febrer del 2015

Xodos (L'Alcalatén)



S’hi arriba pel port del Vidre i per la seua ubicació és un bon pont de sortida per fer senderisme arreu de la comarca. Al seu terme pertany el Tossal de Marinet (1.467 m) i la Penyagolosa (1.813 m) "gegant de pedra, la teua testa plena de neu, Penyagolosa, fita senyera del poble meu" en paraules del mestre Rozalén. Encara que al Racó d’Ademús s’hi troba el Calderón que és una mica més alt, la Penyagolosa és la més emblemàtica de les nostres muntanyes. Hi ha abundància de paratges com ara la Font d’Arxivello, la Vega, la Canaleta o la cova de les Roques Lises.


El poble és d’origen àrab. Formava part de la tinença de l’Alcalatén. Des del segle XIII pertanyé, cedit en feu per Jaume I (1248-1276), al senyoriu dels Urrea. Eximén Urrea donà carta pobla a dos veïns cristians el 17 de juny de 1254 amb delme i primícia, establint l'ús del Fur d'Aragó. Posteriorment passà als comtes d'Aranda i als ducs d'Híjar.

L’economia, bàsicament agrícola, incorpora des de fa uns anys el turisme rural.



La població degué d’estar totalment emmurallada però no s’hi conserven més que la torre de l’homenatge i la del Callís, inserida en una zona de vivendes. Altres monuments són:
  • Església de Sant Pere. Segle XVII
  • La Torre portal. Entrada porticada al casc antic.
  • Ermita de Sant Cristòfol
  • Font d'Arxivello

El dia de sant Cristòfor la gent del poble convida els visitants a mistela i rotllets mentre el tabal i la dolçaina amenitzen la dansà del típic ball redó.



dimarts, 3 de febrer del 2015

Carrícola (La Vall d'Albaida)


Té el seu origen en una alqueria islàmica que Jaume I (1208-1276) va cedir, juntament amb la torre del Castellet ––a hores d’ara, en terme del Palomar–– a Berenguela Alonso en 1270; en 1273 passa, també per donació del rei conqueridor al bisbe de València; la baronia de Carrícola fou vinculada, el 1477, pel cardenal Lluís Joan del Milà i de Borja i va recalar posteriorment en els Orense i els Tamarit. Fou lloc de moriscs i comptava el 1609 amb 56 cases.





L’economia carricolina és totalment agrícola i n’hi explotacions familiars pioneres en el conreu biològic.



Cal conèixer el projecte Biodivers que ha convertit el poble en referent de l’art valencià contemporani. Al llarg de quatre rutes perfectament senyalitzades el caminant visita els llocs més emblemàtics (font de Melero, font del Gatell, les arcades, el castell i l'església de sant Miquel Arcàngel) mentre observa l’obra de diferents artistes de la terra.