dimecres, 21 de setembre de 2016

Llucena (L'Alcalatén)


Dissortadament, Llucena no ha segut el topònim cooficial d'aquest poble l'any 2016, fins aleshores només es feia servir el castellanitzat Lucena del Cid. Donat que no hi ha evidències històriques que vinculen el cavaller castellà medieval amb la localitat seria preferible obviar l'afegitó, impost en 1863 i consolidat en època franquista, i esmentar el poble amb el seu topònim valencià.


Coneguda com "La Perla de la Muntanya, compta Llucena amb un extens terme, molt esquerp i amb grans diferències d’altitud: el mont Figueres està a 370 m i 12 km més enllà, en els vessants de la Penyagolosa, s’arriba als 1.300; altres altures dignes d’esment són el Salt de Cavall, la Picosa, les Fleixes, la Roca del Castellar, el Cabeço Guardamar i les Bateries. Quant a la hidrografia, citarem el riu de Llucena, la rambla de la Viuda, els barrancs del Batlle, de Gorgas, de Casotes, tributaris del riu, i el Salt del Cavall. Tot plegat dóna lloc a espais on gaudir de la natura i del temps lliure: fonts del Prat, dels Covarxos, del Gatell i del Mosquerí, cova de l’Ocre, naixement del Llucena, la Fonteta de Godó, La Badina, i algú més.


Ruïnes i restes de les èpoques del bronze i ibera testimonien l’antiguitat de la població, l’etimologia del topònim, però, indica que la fundació seria romana. Després de la conquesta cristiana formà part de la Tinença de l’Alcalatén, donada per Jaume I (1208-1276), el 1233, a l’aragonès Joan Ximén d'Urrea. El 6 de maig de 1335 rebé carta pobla i concessió de fur, la qual cosa va convertir-la en important centre comercial. En 1798 al morir l'últim dels Urrea, famós ministre il·lustrat de Carles III (1716-1788) i Carles IV (1748-1819) i desè comte d'Aranda, el senyoriu passà a la casa d' Híjar on romangué fins l’abolició dels senyorius. Durant les guerres carlines la seua resistència front els atacs dels carlistes li valgué el títol d' Heroica Villa, que figura al seu escut.

Quant a l’economia, s'hi conreen ametles, creïlles i olives. La cabanya ramadera hi és important. També té algun pes la indústria ceràmica.


La població se situa en un tossal no massa alt entre el Barranc de la Pedronyera i el riu de Llucena; presenta la típica estampa muntanyenca amb carrers torts i rosts, amb el riu als peus. Passejar per la Plaça Major, porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes, per arribar a la dels Polos, impressionant mirador, sobre el municipi ens farà conèixer casalots pairals d’èpoques pretèrites que hi ha arreu de localitat. Els seus monuments més significatius són:

  • El Castell, d’origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea, primer, i dels Híjar, després. Fou parcialment destruït durant les guerres carlines i reformat en 1876 per fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic.
  • L'església de l'Assumpció de la Verge, construïda entre 1715 i 1739 en estil neoclàssic amb reminiscències barroques; a destacar el retaule, la façana, la cripta i el magnífic Museu d’Orfebreria amb valuoses peces d’art sacre i pintures de diferents èpoques.
  • L’ermita-castell de Sant Miquel de les Torrecelles. L’edifici, d’origen àrab, fou utilitzat pels cristians amb fins defensius. Actualment l’ermita i un antic castell s’han fos i formen un sol conjunt. Hi fan estació els pelegrins de Les Useres i s'hi celebren, pel maig, les festes de Sant Miquel. L’ultima intervenció, que incloïa vivendes, data de 1993.
  • La torre de l’Oró, musulmana, coneguda com el Fort, per haver estat utilitzada i reformada pels carlins. Actualment mesura uns 15 metres però la seua altura era tres vegades major. El seu estat és penós.
  • La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d’una torre ibera, dels segles VII a III aC que constitueix un dels elements d’arquitectura militar ibera que ens han arribat. Es troba en prou bon estat de conservació.
  • El Graner del Pòsit. Del segle XVIII. Edificat per a servir de graner i utilitzat posteriorment com a hospital.
  • Ermita de Sant Antoni abat. Aixecada en 1785 sobre una anterior, del segle XIII.
  • Ermita de Sant Vicent. Segle XVIII.
  • Ermita del Calvari.

Els menjars lluceners més típics són l’olla de cardets, el conill, amb caragols o tombet a l’oli; les farinetes, l’olla d’abstinència, els embotits i, per endolcir la gola, cocs de mel i figues albardades. 




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada