dimecres, 14 de setembre de 2016

Sueca (La Ribera Baixa)



El terreny és totalment pla i dedicat en el seu 90% a l'agricultura, però en la zona litoral compta amb 15 km de platges molt concorregudes pels valencians del cap i casal que hi tenen en molts casos la segona residència. Altres paratges: la Muntanyeta dels Sants, els Ullals, Canos, el més cridaner dels molts que depara la ribera del Xúquer, i, sobre tot, l'Albufera que troba en Sueca el municipi que més superfície li dedica. Els suecans ocupen els nuclis de població de Sueca, Bega de Mar, El Mareny, Mareny Blau, Mareny de Vilxes, Muntanyeta dels Sants, Les Palmeres i El Perelló.


Malgrat que alguns historiadors locals han intentat identificar-la amb la Sicana ibera i la romana Sucro, l'origen del seu nom és àrab: de Suaqya, diminutiu de Suq (mercat). A la Muntanyeta dels Sants visqueren els primers pobladors en temps del Paleolític Superior; d'èpoques posteriors, no massa ben estudiades, també se citen troballes romanes al Mareny.a Abans de la conquesta cristiana del segle XIII, Sueca era una alqueria musulmana de la jurisdicció del castell de Cullera, i probablement constituïa, com pareix deduir-se del topònim, un xicotet centre d'intercanvi de la producció agrícola de la zona. Raimon Berenguer IV el Sant (1114-1162), en 1157, i Pere II el Catòlic (1177-1213), en 1208, van concedir el terme i castell de Cullera a l'orde de l'Hospital, per que prengués possessió en el moment de la seua conquesta, que al parèixer es produí en 1239 o 1240; però el rei Jaume I (1208-1276) sols respectà en part la donació, ja que dividí el domini entre l'Hospital (Sueca) i la Corona (Cullera) i atorgà carta pobla, el 24 de febrer de 1245, a Pere de Queralt, qui establí setze catalans del Camp de Tarragona; l'Albufera restava incorporada al Patrimoni Reial i, sota Martí I l'Humà (1356-1410). s'hi va permetre la caça d'aus aquàtiques. Quan el 1317 els béns de l'Hospital passaren a la nova orde de Montesa, els veïns de Sueca tractaren d'emancipar-se del domini senyorial, però el 1319 Jaume II el Just (1267-1327) va confirmar el senyoriu de Sueca a Martí Pérez d'Haros, castellà d'Amposta, mestre de Montesa. En 1337 Pere IV (1356-1410) autoritzà el mercat. El seu territori comprenia en el segle XIV les alqueries de Junçana, Lombos, Candien, Vilella, Alcúdia, Alcorcox, Aiello, Ribalmarx, La Punta, Sauselles, Alborx, Colaibin i Vistabella, que durant aqueix segle i el XV anirien despoblant-se progressivament (només Aiello es va mantenir poblada fins a principis del XVI), potser per les reiterades avingudes del Xúquer. Durant la guerra de la Unió, Sueca, com a vassalla de Montesa, recolzà el bàndol reial, i l'agost del 1348 els unionistes saquejaren i incendiaren el lloc.



El 19 de juny de 1457 Alfons III el Magnànim (1396-1458), va concedir permís per utilitzar les aigües del Xúquer a través de la Sèquia Major, que s'havia obert en 1453, implantant d'aquesta manera les bases per al conreu de l'arròs i el desenvolupament demogràfic i econòmic de Sueca. En 1521, durant la revolta de les Germanies, tornaria a sofrir un nou saqueig per part dels agermanats d'Alzira i de Xàtiva, que furtaren càrregues d'arròs i blat, armes i cavalleries i provocaren víctimes entre les tropes de l'orde. En 1553 es delimitaren els termes de Sueca i de Cullera. El 31 de desembre de 1566 obtingué la categoria eclesiàstica de parròquia per desmembrament de la de Cullera. En 1607 s'independitzà de Cullera. L'expulsió dels moriscs no va afectar Sueca. La divisió territorial de Felip V (1683-1746) va incloure-la en la Governació de Xàtiva. En 1648 una epidèmia de pesta va encruelir-se amb la localitat. En 1803 és crea el Ducat de Sueca, amb grandesa d'Espanya, que fou concedit a Manel de Godoy i Álvarez de Faria (1767-1851); més endavant recauria en els Rúspoli. El 20 de setembre de 1808 el mariscal francès Suchet (1770-1826), de pas cap a Dénia va saquejar la ciutat que, fins 1833, va pertànyer al corregiment d'Alzira. El 19 de juliol de 1813 un decret permetia els veïns edificar i figurar com a propietaris particulars de forns, molins i altres indústries. Entre 1838 i 1841 fou emmurallada per defensar-se dels atacs carlins. En 1855 i 1864 sengles riuades acabaren amb la vida de molts suecans i amb la morera, cultiu tradicional fins aleshores. El 1870, després del triomf de la revolució burgesa i la supressió dels senyorius jurisdiccionals Sueca aconseguí, després d'innombrables batalles legals, sostraure's al domini senyorial i incorporar-se a la Corona. En 1873, en plena I República, aconseguiren el suecans, després de plets que duraven des de 1814, alliberar-se de pagar taxes a Carlota de Godoy, marquesa de Chinchón. En 1874 el carlista Raimon Domingo va ocupar Sueca, va cremar el Registre Civil, va saquejar i va cobrar impostos per valor de 15.000 duros. El 17 de gener de 1899 la regent Maria Cristina (1806-1878) atorgà el títol de ciutat i el 16 de maig d'aquell mateix any va concedir a l'Ajuntament el tractament d'Excel·lentíssim. En 1903 s'enderrocaren les muralles i naixquè, al voltant de la Cooperativa Unió Cristiana, l'Associació d'Obrers Catòlics, que abastarà importància entre els treballadors del camp. L'evolució demogràfica fou paral·lela al desenvolupament de les estructures productives. 
El procés de substitució de la tradicional trilogia mediterrània, basada en el blat, el cep i l'olivera, pel nou conreu de l'arròs, començà ja des de finals del segle XV, encara que al principi es limités a les terres marginals en la frontera amb l'Albufera; malgrat les reiterades prohibicions del seu conreu, especialment per raons de salubritat, la contínua expansió de l'arrossar, hegemònic ja en el segle XVIII, es va veure afavorida per l'extensió del regadiu, primer amb l’obertura de la sèquia Major i ja en el Set-cents, amb la Sèquia de Muizquiz, que ampliaven el terme conreat a costa de l'Albufera; l'atracció de mà d'obra per a les tasques del conreu i recol·lecció de l'arròs afavorí el creixement demogràfic de la població, especialment en el segle XIX. En 1911 una vaga general decretada per la CNT acaba amb la sentència a mort de sis obrers, que posteriorment seria commutada. En 1913 es va crear l'Estació Arrossera de Sueca, centre d'investigació dirigit a l'obtenció de noves varietats i lluita contra les malalties i plagues. El ritme de creixement es va aturar a principis del segle XX amb les primeres crisis arrosseres, i especialment a partir dels anys cinquanta amb la mecanització de les tasques agrícoles. El regadiu, organitzat al voltant de les sèquies de Campanar, Major de Cullera, Major de Sueca i el Sequial i una extensa xarxa de canals, braçals i filloles, ocupa actualment la totalitat de la superfície conreada.

Pel que fa a l'economia hem de dir que malgrat comptar amb indústries de persianes, plàstics i, sobre tot de manipulació i comercialització de l'arròs, és el conreu d'aquesta gramínia el motor econòmic ancestral suecà; tot això complementat amb el cultiu de taronger, hortalisses i una quasi insignificant ramaderia.



La majoria d'edificis d'interès que s'han conservat procedeixen de l'època de major auge econòmic, encara que hi existeixen també diverses construccions anteriors dignes de menció, com ara la Reial Església de la Mare de Déu de Sales, més coneguda com el Convent, dissenyada per Joan Ximeno en 1753 amb gran cúpula de taulellets, començada en 1615 i terminada en el segle XVIII segons el projecte de Francesc Cabezas; l'església parroquial de Sant Pere (Monument Nacional des de 1992), reconstruïda en 1695, en neoclàssic, sobre una anterior i novament reformada el 1720 per Tosca i Corachán, en barroc; l'ermita dels Benissants de la Pedra, anomenada popularment Muntanyeta dels Sants, fou aixecada en 1613, en estil gòtic valencià, sobre una primitiva ermita de reconquesta, està ricament decorada; els porxets antigues Carnisseries obra de Vicent Gascó (1784-1793); l'Asil d'Ancians Desamparats, espectacular edifici modernista realitzat amb rajola en 1919, i l'Escorxador Municipal, ambdós de l'arquitecte Bonaventura Ferrando. I a més a més:

  • Ajuntament. Neoclàssic, de 1784. Allotja l'Arxiu Històric.
  • Cases de Santa Maria. Antigues escoles públiques, de 1796, actualment integrades en l'edifici consistorial.
  • Casa de Joan Fuster (1922-1992). Edifici modernista reconvertit en Museu, des de gener de 2017, en què es mostra part de l'obra de l'autor, així com l’arxiu sobre la seua vida, les seues relacions epistolars i la col·lecció d'art adquirida per Fuster.
  • Casa de Pascual Fos, també coneguda com casa Meseguer. Edifici modernista que allotjà la Biblioteca Suecana durant algun temps.
  • Ateneu Suecà del Socors. Modernista de 1925. Edificat en el solar de la casa de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864).
  • Casa del Marquès de Múzquiz. Segle XVIII
  • Pont d'Alfons XIII. 1916.
  • Mercat Municipal. De 1952.
  • Capella del Santíssim Crist de la Sang.
  • L'Hospitalet. Barroc, de 1743, restaurada en 1883 i en 1997.
  • Església de Nostra Senyora del Carme. Al Perelló. 1898.
  • Sant Pasqual Baylon. Al Perelló.
  • Església de Nostra Senyora del Rosari. Al Mareny de Barraquetes.
  • Ermita de Sant Roc, Sant Miquel i l'Esperança. Construïda en el segle XVIII i restaurada en 1994.
  • Nostra Senyora de Fàtima
  • Cases modernistes. Arreu del casc antic, hi destaquen el núms, 8,10 i 12 del carrer de Sant Josep.
  • Parc de l'Estació.



A Sueca se celebra anualment el Concurs Internacional de Paelles; però no és la paella l'únic arròs que es prepara a Sueca, encara que sí es l'arròs el producte gairebé monotemàtic quan parlem de gastronomia, això sí, sense oblidar l'all i pebre.

En l’àmbit cultural hem de parlar obligatòriament de la Mostra Internacional de Mim, que és el primer festival a l’estat espanyol que es dedica anualment i íntegrament al teatre gestual, –tant en la seua faceta expositiva, per al gran públic, com en la formativa, enfocada a l'àmbit professional–, i, en la seua especialitat, està considerat com un dels tres més importants d'Europa juntament amb el London Mime Festival en Anglaterra, i el Festival International de Mime Actuel de Périgueux, en França.



Per tancar la panoràmica de Sueca esmentarem alguns dels seus fills més coneguts, encapçalats per l'assagista Joan Fuster (1922-1992) i acompanyat del músic Josep Serrano (1873-1941), l'escultor Vicent Beltran (1896-1963), el matemàtic Marzal, l'escriptor Josep Bernat i Baldoví o el futbolista del València C:F. Antoni Puchades (1925-2013).



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada