dilluns, 26 de desembre de 2016

Ibi (L'Alcoià)

Wikipedia. Treball propi de Javiertrad
El topònim, d’origen iber, significaria quelcom així com “lloc entre rius” i prové del xicotet poblat que hi hagué entre el riu de Les Caixes i la rambla Gavarnera, avui eixuts.

Enclavat en la subcomarca natural de la Foia de Castalla, el terme es troba voltat per les serres d’Onil, Biscoi, Maigmó, Cuartel, Penyaroia, Alguenya i Reconco. Els paratges més coneguts són el barranc dels Molins, Sant Pasqual, Torretes, Más del Cantó i, per a senderistes, el Camí dels Pous de Neu, el camí del Carrascal o el de Xixona; també paga la pena conèixer el Menetjador, poblat d’alzines, sureres, pins i sotabosc mediterrani.

Treball propi de Francisco González.
En temps de la conquesta fou una, o més, alqueries que pertanyien a Zeid Abu Zeit (¿-1269) —convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís––, senyor de Castalla i antic rei almohade de València, qui va cedir-les a sa filla Alda, casada amb Ximén Pérez d'Arenós, el qual, per desig de Jaume I (1208-1276) li canvià el senyoriu per altres possessions reials. En l’any 1286 es va realitzar la donació per part d' Alfons I de València (1265-1291), del "lugar y castillo con sus pertenencias", a favor de Pere Montagut. A finals del segle XIII pertany als senyors de Cocentaina i, ja en el XIV, quan era una alqueria feudatària de na Beatriu de Sòria, passà a poder d’en Bernat Domènec. Posteriorment tornà de bell nou a la Corona. Més tard recaigué en mans de mossèn Francesc Pertusa, el qual vengué els seus drets sobre Ibi a la Universitat de Xixona, que el 1537 confirmà tals drets mitjançant privilegi donat en Monçó per l’emperador Carles (1500-1558). En 1578 assolí la segregació en ser-li concedit el títol d'Universitat pel rei Felip II (1527-1598); nogensmenys, la seua independència no es consolidà fins que, l'any 1629, Felip IV (1606-1665) atorgà a Ibi el privilegi de constituir-se en vila reial. 
Abans d’això, en 1582, va obtenir la segregació eclesiàstica de Castalla. Durant la guerra de Successió estigué amb el Borbó, la qual cosa li va reportar els títols de Noble, Fiel y Leal i el privilegi d’afegir el gos, com a senyal de fidelitat, al seu escut. En 1812 en el decurs de la guerra d’Independència les forces del general Roche aconseguiren detenir els francesos, si bé, degut als reforços de les tropes enemigues, prompte hagueren de retirar-se vers Alacant. L'any 1869 fou afusellat Froilà Carvajal i Rueda, cap del moviment cantonal. Fins al segle XIX la principal font d'ingressos havia estat l'agricultura, a la qual es va unir la indústria de tipus artesanal els filats, per exemple, i el comerç del gel; d'aquesta última activitat derivaria la indústria gelatera que va tenir un ràpid creixement per tota la geografia nacional i gran part de l'estranger, a partir de finals del segle XIX. Per al manteniment d’aquesta indústria s’obriren pous de neu arreu de la serra d’Ibi, dels quals encara es conserven alguns exemplars.

Wikipedia. Treball propi de Javiertrad
Des de les dècades dels 40-50 del segle passat la indústria del joguet, de què Ibi és el més important productor de tot l'estat, (malgrat les diferents crisis que obligaren a tancar les seues portes a marques tan senyeres com Payà o Rico), ha tirat del carro de l’economia i de la demografia ibiera. Precisament a causa d’aquestes crisis, Ibi es va veure obligat a reinventar-se, així, a hores d’ara l’important polígon industrial s’obri a la siderúrgia, el tractament de plàstic i metall o l’envasat, sense renunciar a la gelateria, que hi continua viva.

La població s'enclava al redós del mont de la Teixereta, entre dos pujols sobre els quals s'ubiquen les ermites de santa Llúcia, construïda sobre les enrunes d'un castell moro, i de sant Miquel. La passejada, al llarg de carrers estrets i costeruts, ens mostra agradables llocs com ara la plaça de la Palla, o dels Geladors, el barri de les Costeretes i diversos casalots pairals dels segles XVII i XVIII com el dels Pérez o els dels barons de Purroi. I a més a més:
  • Església de la Transfiguració del Senyor. Construïda en el XVII sobre un edifici anterior. Té una gran façana renaixentista amb dues torres bessones i una gran cúpula de ceràmica vidriada de color blau i conserva frescs de Joaquim Oliet (1775-1849).
  • Llotja. Del segle XVII. Formava part d'un conjunt de cinc edificis de l'època de Carles IV (1748-1819). Fins 1974 fou ajuntament i a hores d'ara allotja l'Arxiu Municipal.
  • Ermita de sant Vicent. Amb interessants obres d'art del segle XVI.
  • Museu de la Festa. Ubicat en l'antic edifici de Correus.
  • Museu Valencià del Joguet. Actualment està ubicat en les instal·lacions de la mítica fàbrica dels "Germans Payá", on encara es conserva maquinària, útils i ferramentes amb què es van fabricar els primers joguets des de 1902.
  • Museu de la Biodiversitat. També situat a l’antiga fàbrica de joguets Payà.
  • Castell Roig, o Bermejo. Romanen escasses deixalles al costat de l'ermita de santa Llúcia
  • Castell Vell. D'origen àrab i molt difícil de trobar. Les restes que hi ha no són gaire importants.
  • Jardí Botànic. Instal·lat a Torretes.
  • Monument als Reis Mags.
  • Pous de neu.



Són interessants les festes de Moros i Cristians i les denominades Festes d'Hivern, estació molt important en la història local, ja que en ella s'arreplegava la neu per als gelats i en ella arriben els Reis Mags a encarregar les joguines que repartiran arreu. Especial esment mereix la festa dels Enfarinats, que es celebra el dia dels Sants Innocents i que consisteix en la presa del poder municipal per un grup de persones que porten la cara empastifada de farina. Tot comença la nit del dia 27 (Nit dels Amamantats) en què el casc antic del poble s'omple de "bans", cartells plens d'ironia i crítica cap a esdeveniments que han ocorregut a la vida local o als polítics que governen el municipi. Es tracta de textos elaborats i ben estudiats prèviament, farcits d'expressions col·loquials i populars. Al matí del 28, els amamantats es canvien de roba (la remuda) i comença una batalla en la qual els enfarinats assalten l'ajuntament i són rebutjats pels assaltats --l'alcalde i els regidors-- amb el llançament de tomaques, verdures i coets; quan els rebels prenen el “poder” actuen amb gran rigor, austeritat i bon humor; “tanquen” a la presó als regidors municipals i els fan pagar una multa per tornar-los la llibertat.





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada