Castellfort (Els Ports)

El terme compta amb una complicada orografia farcida de bells paratges com ara la font d'en Serra i la font de sant Roc. La major altura és el Tossal de Folch (1301 m).

Malgrat que el seu origen és un fort romà, van ser els àrabs els que la fortificaren i l'anomenaren Galintort. Fou l'últim baluard dels moros en el Maestrat, ja que fins l'1 d'agost de 1237 no va ser conquistada per Balasc d'Alagó (1190-1239), el qual donà carta pobla aqueix mateix any a Ferrer Segarra. En 1361 Pere II de València i IV d'Aragó (1177-1213) va ordenar l'emmurallament i fortificació del castell; durant l'edat mitjana va pertànyer al terme general de Morella la qual cosa va propiciar molts conflictes entre ambdues poblacions; en 1406, a la mort de Martí l'Humà (1356-1410), es va desencadenar una guerra civil al Maestrat en què Castellfort, a l'estar molt fortificada, va sofrir greus enfrontaments; el 9 de febrer 1691 Carles II (1661-1700) li concedeix autonomia municipal; també en 1708 en el marc de la guerra de Successió hi hagué una important batalla.

Rafelbunyol (L'Horta)

El terme municipal, totalment pla, és solcat pel barranc de Cabes Brot i compta amb les xicotetes elevacions dels Germanells com a únics accidents geogràfics, es dedica quasi exclusivament al taronger. La població es distribueix entre el poble i la Urbanització Lladró.El topònim està composat per dos mots àrabs: rahal que significa raval i bonyol, que seria “corrent d'aigua” segurament en al·lusió a la sèquia de Montcada.

Navaixes (L'Alt Palància)

Municipi de parla castellana privilegiat per l'existència de nombroses fonts: Curso, Gilda, Baños, 13 caños, Mossen Miguel, la Bañola, Virgen de la Luz i moltes més; i d'altres paratges com ara el Mirador del Paraíso, brollador de l' Esperanza ––que subministra l’aigua potable a la població––, el Salt de la Novia o la cova del Rellotge.

Les deixalles trobades testimonien presència humana des del Calcolític. Tanmateix, l’origen és una aljama musulmana propietat d' Abu Zayd, últim governador almohade de València, ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276) i donada a Eximeno, bisbe de Sogorb, el 1238. Posteriorment va quedar com a patrimoni del mateix bisbat, independentment de la superior jurisdicció, en poder del ducat de Sogorb.

Dénia (La Marina Alta)

El Montgó, amb la seua majestuositat (753 m), domina els 66,2 km² del terme municipal i presenta, en el seu Parc Natural, una variada mostra de plantes autòctones, animals, coves i senders. L'altre atractiu paisatgístic són les platges de Les Marines i de Les Rotes i la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni.

Foto: Maria González

Encara que amb indicis arqueològics del Diniu iber i evidències de l'Hemeroskopeion grec el seu origen com a poble és el Duanium romà; l'escriptor clàssic Estrabón (63 aC-21 aC) ja indica que en el segle I aC les tropes de Sertòrio (122 aC-72 aC) establiren a Dianium una base naval; durant l'Alt Imperi s'hi viu un període d'esplendor que li proporciona l'oportunitat de passar de “població estipendiària” a municipi. Amb els visigots ––636 a 693 dC–– Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo. Un moment important en l'expansió i puixança va portar-lo la Dàniyya musulmana, cap de la taifa creada en 1010 per l'amiri Alí Ibn Muyahid , el qual va annexionar-se les Balears i va convertir la taifa en un important centre marítim i comercial que, fins i tot, va encunyar moneda pròpia; en 1076, en ser destronat Muyahid pels Banu Hud de Saragossa, la taifa va perdre la seua independència; en 1091 s’hi va produir la Invasió almoràvit. La conquesta cristiana, culminada per Eiximén d'En Carrós en 1244, va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana. Repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda aleshores a l'albacar del castell, es va convertir en el centre del poder cristià d’un terme general poblat majoritàriament per musulmans. Jaume II (1267-1327) inicia l'etapa del domini senyorial al cedir la vila el 1298 a Ponç d’Empúries; posteriorment, baix la casa de Gandia, es convertí en comtat (1356).