divendres, 23 de febrer de 2018

Alfafara (El Comtat)



El municipi està situat a la valleta d’Agres, en plena serra de Mariola. La seua ubicació fa que el terreny estiga poblat de pins, bosc mediterrani i les famoses herbes aromàtiques de la Mariola. Alfafara, a l’igual que la resta de la comarca és un paradís per als senderistes, ple de llocs pintorescs la relació dels quals es fa inesgotable: els Fontanarets, la necròpoli de la Masia del Pou, la Font de Carbonell, les Coves dels Finestres (excavades en una penya de paret vertical), el Molí Rupestre del Pantanet (de l’època medieval), la Font del Tarragó, la Cova de la Font, la Font del Sagristà, la Cava del Portín, la Cava de Don Miquel (antic pou de recollida de neu), la Font de l'Assut, la Cova del Bolumini o el Cabeço de Serrelles (llocs on s’han trobat vestigis prehistòrics).


Hi ha constància que els primers pobladors eren ibers per les deixalles trobades a Cabeç de Mariola o de la Cova, Cabec de Serrelles, Cabeç de les Monserraes, Lloma de Carbonell i la Cova Bolumini. Hi ha també una necròpoli amb tombes excavades en la roca a les proximitats de la masia del Pou. Fou un lloc musulmà com ho demostra el seu nom àrab 'alfawara' que significa font o brollador i que, probablement fa referència a la Penya del Xorro, salt d’aigua que cau amb força en èpoques de pluja. Després de la conquesta de Biar el lloc se li concedí en senyoriu a Ximén Pérez d’Oriz, en 1250, i posteriorment –1292– fou venut a Pere d’Artes. L’any 1370, Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), la incorporà, mitjançant venda, a la Universitat de Bocairent de la qual es va separar el 1632 amb la concessió, per part de Felip IV (1606-1665) del títol d'Universitat d’Alfafara. Fins el 1707 pertanyia a la Governació de Xàtiva i fins 1833 a la de Montesa. ha sofert una baixada demogràfica al llarg del segle XX motivada per la proximitat de Bocairent, Banyeres, Ontinyent o Alcoi, potents centres industrials.


Alfafara, malgrat la recent modernització de la seua indústria tèxtil, d'un marcat tarannà artesanal, viu fonamentalment de l’agricultura: cereals, llegums, vinya i, principalment, olivera.

Els únics monuments a mencionar són l’església romànica de la Transfiguració del Senyor, l'ermita de Sant Antoni i la de Nostra Senyora de la Llum.



La gastronomia també mereix el seu apartat: plats contundents en què s’utilitza la principal producció: l’oli, i que es coneixen com a “mulladors”. La pericana, l’espencat, la borreta, la sang amb ceba, el putxero de pilotes o fassedures, l’arròs en diverses varietats. També bons dolços a base de farina i ametla. I, sobre tot, l’herbero, licor que es fa en tota la comarca a partir de les nombroses varietats de plantes medicinals i aromàtiques i que cadascú barreja al seu gust.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada