dilluns, 12 de febrer de 2018

Castelló de Rugat (La Vall d'Albaida)



Situat als peus del Tossal de l'Ermita, Castelló de Rugat té una carena de muntanyes, que la separen de la comarca del Comtat, entre les que destaca la serra de Benicadell, el Morquí i les Penyes Altes. L'ajuntament ha configurat quatre rutes ben diferenciades per donar a conèixer la riquesa paisatgística i la fauna i flora que es poden trobar arreu del terme.


La primera mostra de poblament radica en uns enterraments del Neolític trobats a la Cova de la Penyeta Tarrasó; del Bronze s'han localitzat quatre assentaments: La Penya Blanca, l'Algebassó, l'Alt de Montaner i, especialment, el de la Buitrera. La cultura ibèrica també hi deixà les seues empremtes: L'Ermita, El Tossal, i La Punta. D'època romana hi ha troballes al Lauro, Marxillent, poblat de l'Ermita, Alt de la Perdiu i Xarxet. Però fou un castell àrab l'origen de l'actual població; el Rafalet, el Lauro, El Vinet, el Tossal, el camí de Llutxent són testimonis del pas dels musulmans per Castelló, fins i tot a la plaça del Palau hi ha restes d'una de les poques mesquites que romanen al nostre País. Alfons II el Lliberal (1265-1291) va donar Castelló, el 30 de gener de 1287, a Bernat de Bellvís, però sense plenitud de drets, ja que la ciutat de Xàtiva també tenia concessions; en aquesta família romangué fins finals del segle XIV ––quan el lloc ja era conegut com baronia de Castelló–– en què Joan Bellvís, que havia reconstruït el castell per concessió de Pere IV (1319-1387), morí sense descendència, aleshores passà als Castella i, posteriorment, als Romeu. El 25 de juny de 1499, la duquessa vídua Maria Enríquez, com a tutora de Joan de Borja, Duc de Gandia, comprà el senyoriu. El 26 de novembre de 1534 la parròquia de Castelló es desmembrà de la de la Pobla i adquirí entitat pròpia. En 1543 va morir el duc Joan i el va succeir el seu primogènit Francesc de Borja i Aragó, IV duc de Gandia (1510-1572), canonitzat pel papa Clement XI (1649-1721) el 12 d'abril de 1671, el qual renuncià a tots el seus béns en benefici del seu fill Carles de Borja. A finals d'aqueix segle Castelló passà a denominar-se Castelló del Duc. En 1598 i 1599, dins d'un cicle de davallada econòmica, va sofrir forts terratrèmols. L'expulsió dels moriscs (1609) agreujà el problema econòmic i demogràfic ja que només romangueren 30 cases. El segle XVIII tot i començar amb un increment de les càrregues econòmiques sobre els castellonencs imposades pel govern del Borbó Felip V (1683-1746), va ser un segle de creixement. El 23 de març de 1748 hi hagué un altre terratrèmol que es repetiria amb major intensitat el 2 d'abril, quan deixà desperfectes en les cases, l'església i el palau. En 1916, com a conseqüència de l'abolició dels senyorius, obtingué l'actual denominació: Castelló de Rugat.


Ha segut conegut com Castelló de les Gerres per la tradicional fabricació de grans tenalles, que actualment ha esdevingut en la de rajoles. Aquesta indústria i l'agricultura han estat el motor de l'economia castellonenca, però actualment és el sector serveis el que la dinamitza juntament amb algunes indústries de transformació i comercialització de fruites i la construcció.

Farcit de carrers que recorden el passat islàmic, Castelló invita a visitar llocs i edificis força interessants:
  • Ermita de sant Antoni. Segle XVII, restaurada en la dècada dels vuitanta del passat segle. Situada en un paratge que domina el municipi, és un lloc emblemàtic per als veïns, en el qual se celebra la festa de les Cassoletes.
  • Església de l'Assumpció. De 1536.
  • Palau Ducal. Segles XIV-XV. Sols es conserva la façana i alguns elements integrats en edificis posteriors.
  • Font pública, llavador -- construït el segle XIX dins un edifici del XVI magníficament restaurat-- i bassa de la font –anterior a 1700 i encara en funcionament per a usos agrícoles. Elements convertits en lloc d'esbarjo i figura icònica del poble.
  • Forn de la Gerreria. Aquest forn, del XVIII, és el més antic de Castelló i ha estat restaurat en 1988.
  • Mesquita musulmana. Actualment de propietat municipal.
  • Cisterna medieval.
  • Museu Prehistòric.
  • Neveres i caves dels segles XVI al XIX arreu del terme. Cal destacar la de Racons o Porrinxons.


Quan parlem de menjars haurem d'esmentar: els arrossos: caldós, al forn, amb fesols i naps; les coques de dacsa, el blat picat, el putxero, les cassoles, el guisat de cigrons, el suquet de rap, les faves sacsades, el guisat de conill, les coquetes del foradet al mig, els pastissets de verdura i els embotits. Si la referència són els dolços: codonyat, arrop i talladetes, la melmelada de tomaca o els torrons; quant a la pastisseria destaquem els bunyols de carabassa, les barretes de nous, les fogasses, els mantecats i la coca celestial.


Cal parar esment en els vins, elaborats amb raïm de la terra, i la mistela. També hi ha bona mel gràcies a la gran quantitat d'herbes aromàtiques que s’hi troben.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada