dijous, 22 de febrer de 2018

Barxeta (La Costera)



La vall de Barxeta està constituïda per un fons rodejat de monticles i llomes, que s'obren des de l'oest a l'horta de Xàtiva. La delimiten, pel nord, la "serreta" de Manuel (la Barcella, 300m; la Penya Vermella, 344 m); per l'est, el massís muntanyenc de Mondúver i el Pla de Corrals, i pel sud, la serra de Requena, prolongació de la Serra Grossa (l'alt del Vedat de Requena, 433 m; l'alt de la Malladeta, 458 m). Drena i recorre la vall, de llevant a ponent, el riu de Barxeta. El Paratge Natural Municipal 'Riu de Barxeta', que va ser declarat l'any 2008, alberga valors natural, paisatgístics i de patrimoni cultural; hi destaca l'existència de gran quantitat d'espècies de fauna en el riu, la qual cosa converteix a l'espai en l'escenari adequat per a infinitat d'activitats. També hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta.


Les restes del passat que s’hi conserven es redueixen a un poblat ibèric en Casa Perot, en el qual es trobaren ceràmiques i joies, i un monument funerari romà al Barranc del Llop. El seu origen és un alqueria musulmana dintre del terme de Xàtiva, conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada a Pere Zapata, cavaller català que conservà la població àrab. En 1488 era propietat dels senyors de Tallada, d’ascendència italiana. El 1574 va assolir la independència de Xàtiva. El 19 de març de 1644, Felip V (1683-1746) l’eleva a la categoria de baronia en la persona de Francesc Martínez Morcilla, que aleshores era el senyor del poble, el qual va rebre tota la jurisdicció fins 1647. Des de mitjan segles passat l’emigració, deguda al poc sol conreat, ha delmat la població.


Barxeta és un municipi fonamentalment agrícola, i a aquest sector es dedica la major part de la població. A més, existeixen tres magatzems hortofrutícoles. En la ramaderia assenyalar l'existència de granges destinades a la cria i engreix d'aus i porcs. Destaquen també a Barxeta l'existència de pedreres d'extracció de marbre i granit d'àrids.

L’església dels Sants Esposoris és l'única referència arquitectònica que ens consta. Fou bastida en 1958 prop del lloc on s’aixecava l’original, de 1733, destruïda en la Guerra Civil.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada