diumenge, 26 d’agost de 2018

València (L'Horta)



El terme municipal compta amb enormes platges de sorra com la Malva-rosa, Les Arenes El Saler o Pinedo. El Parc Natural de l'Albufera, amb la part del llac que li pertoca i la Devesa, gran pineda a escassos 10 km del casc urbà és altre dels escassos paratges que li van quedant a aquesta ciutat que té com a parcs públics més freqüentats l'emblemàtic Jardí de Vivers, el de Montfort i el Jardí del Túria, popularment “el riu”, que no és altra cosa que l'antic llit del Túria, que travessa tota la ciutat d'oest a est, transformat en el lloc per excel·lència on acudeixen els valencians a practicar els seus esports favorits, l'agradable passejada o, fins i tot, a prendre el sol. Malgrat tot no és aliè a l'especulació urbanística i al seu bell entorn han crescut edificis públics com el Palau de la Música, la Ciutat de les Ciències o el Zoo al parc de Capçalera, que s'han rodejat de barris de luxe de nova, i ràpida, creació. Els habitants es reparteixen entre la ciutat i les pedànies de Benifaraig, Benimàmet, Beniferri, Borbotó, Carpesa, Casas de Barcena, El Castellar de l'Horta, L'Oliveral de l'Horta, Maluella Tauladella Rafalell i Vistabella, Masarrojos, El Palmar, El Perellonet, Pinedo, Poble Nou, El Saler i Forn d'Alcedo.


Al llarg de la seua dilatada història la ciutat ha conegut diverses denominacions, Valentia li deien els romans; Medina al-Turab “ciutat del fang” i Balansiya, els moros; i també Epidràpolis, topònim grec que significa “ciutat sobre les aigües” en referència als més de 10.000 pous que hi havia; València del Cid o València d'Aragó fins arribar a l'actual València. Per no remuntar-nos a èpoques més pretèrites començarem datant la fundació de la ciutat de València en l'any 138 aC en què el cònsol romà Dècim Juni Brut (180-120 aC), va instal·lar a la vora del Túria un grup de veterans –diuen que de les guerres contra Viriat (180-139 aC). El 75 aC els enfrontaments entre Pompeu (106-48 aC)i Sertori (122-72 aC) deixaren el lloc abandonat fins mitjan segle I en què començà un procés de desenvolupament i consolidació que declinaria en el segle III simultàniament amb l'Imperi Romà.


Els segles següents, amb la presència dels visigots, va suposar un decaïment de què no va recuperar-se fins l'arribada, en 711, dels moros; malgrat que els primers segles de dominació musulmana la ciutat no aixecava el cap, tan sols la construcció del Palau de Russafa, de què no queda cap record, donava una idea de la capacitat dels àrabs per fer grans obres. En el segle XI s'inicià la vertadera etapa d'esplendor urbà en una ciutat que ja havia assimilat els costums, la llengua i la religió dels ocupants. A finals del segle XI i fins 1103 València fou ocupada, a sang i foc, pel Cid (ca 1043-1099). En 1171 després d'anys de dures lluites entre els almoràvits que hi manaven i els almohades el lloc caigué en mans d'aquests. Els setges cristians obligaren a tornar a emmurallar a les primeries del XIII, la qual cosa no va impedir que, el 9 d'octubre de 1238, dia de Sant Donís, Jaume I (1208-1276) ocupés València.

L'ocupació cristiana, però, no pogué acabar amb l'herència que els moros hi deixaren: les muralles amb llurs quatre portes principals (Boatella, Xarea, Trinitat i de la Colobra), el nucli central i comercial al voltant dels Medina, i el seu eix politicoinstitucional (Mesquita major, tribunal del Cadí, Alcàsser i Almodí) perdurarien fossilitzats a pesar de la cristianització, retractilació i eixample de la urbs des de l'Edat Mitjana. Tot l'entramat musulmà va conservar la seua pròpia fesomia fins ben entrat el segle XIX (centres de sociabilitat ciutadana, morfologia tancada i compacta de l'entramat de carrers, etc.). El Conqueridor va expulsar els moros i va dotar la ciutat de noves lleis –Els Furs—que marcaven les bases de l'autogovern valencià, que segles després acabaria sent calcigat pel Borbó.


El segle XIV va ser força convuls, d'una banda, des de 1348 successives epidèmies de pesta van delmar la població; d'altra el poble es va avalotar contra els excessos de la monarquia donant lloc a la coneguda com Guerra de la Unió. Des del 1355 els antics ravals musulmans situats extramurs serien englobats en un nou recinte, que utilitzaria algun tram anterior. Els perills sorgits de la guerra dels Dos Peres justificaven l'obra, encara que els Murs i Valls no suposaren l'abandó de les fortificacions precedents, ara incloses en un eixample que hauria triplicat l'espai heretat. En el recinte romangueren englobats nombrosos espais sense edificar, la qual cosa justificaria la inexistència de noves ampliacions urbanístiques pràcticament fins l'esfondrament de les mateixes el 1865. Pere el Cerimoniós (1319-1387), en agraïment per la resistència contra els castellans, va atorgar a la ciutat el títol de “dues vegades lleial” fet que encara conserva l'escut municipal amb les dues eles que l'escorten.

En 1391 els conflictes entre les comunitats religioses que hi convivien acabaren amb l'assalt al call (barri jueu) per part d'una multitud de cristians que va suposar en la pràctica la desaparició de la comunitat jueva, molts dels quals membres acabaren batejant-se a la força. El segle XV hi fou esplendorós en tots els terrenys, en l'econòmic es creà la Taula de Canvis i s'aixecà la Llotja (Patrimoni de la Humanitat), llavors un dels centres de transaccions econòmiques del Mediterrani; en l'urbanisme hi predominaren les construccions públiques de caràcter laic, com ara el palau de la Generalitat, les Drassanes o les Torres de Serrans, així com l'arquitectura civil de l'últim gòtic que evolucionava cap l'humanisme, i que ha perdurat fins a nosaltres a través d'una notable presència de palaus nobiliaris; de l'arquitectura religiosa destaca el Miquelet o la capella dels Reis del Convent de Sant Domènec; les arts floreixen de la mà de pintors com Dalmau, Forment o Peris o escriptors com Ausiàs March (1397-1459), Isabel de Villena (1430-1490), Roig de Corella (1433-1497) o Joanot de Martorell, autor del Tirant Lo Blanc, la més important novel·la de cavalleria escrita en llengua catalana. El centre cívic i comercial seguia ubicat al voltant de l'actual plaça del Mercat, aleshores porticada.


En 1456 va produir-se un fet similar al que el segle passat havia succeït en la jueria, en aquesta vegada contra la moreria però amb conseqüències molt menys importants. Pel contrari, els segles XVI i XVII corresponen a l'edificació de la ciutat conventual i barroca. Així, en 1704 un terç de l'espai intramurs estava ocupat per seixanta-tres edificis religiosos, si tenim en compte els horts i annexes immobiliaris, que comprenien els convents i parròquies ciutadanes. Les Germanies (1519-1520) tingueren al Cap i Casal una repercussió enorme amb enfrontaments entre noblesa i els agremiats i amb atacs a la comunitat musulmana, als quals es batejava per la força. El català com a llengua vehicular dels valencians va sofrir un fort retrocés causat per la virreina Germana de Foix (1488-1538) que va establir-hi una cort paral·lela on la castellanització era la moda preeminent. L'expulsió dels moriscs, en 1609, no va notar-se massa en la demografia però sí en l'economia ja que els oligarques de l'època vivien a la capital però tenien terres arreu de l'Horta, on sí que va haver-hi un important daltabaix demogràfic.

En 1633, els constants abusos de Felip IV (1606-1665) sobre el poble van acabar amb una revolta camperola que posà setge a la ciutat i que obligà el virrei a negociar una eixida que no va ser grata a la cort castellana. Noves epidèmies de pesta (1647 i 1652) i una riuada del Túria (1651) reduïren la població en un terç i provocaren un desgavell econòmic de què la ciutat no es va recuperar en tot el segle. Durant la guerra de Successió València estigué al costat de Felip V el Socarrat (1683-1746) des de 1701 fins 1705 en què l'Arxiduc Carles(1685-1740) va entrar en la ciutat i va ser proclamat rei. A conseqüència de la batalla d'Almansa, el Decret de Nova Planta acabava amb els Furs dels valencians; l'ajuntament s'omplí d'adeptes al Borbó designats per ell mateix amb tota mena de prebendes. El triomf borbònic i el moviment il·lustrat hi produïren en el segle XVIII la construcció de la Ciutadella, de la Duana, del palau del Temple i de les Escoles Pies, mentre que els intents per transformar la insalubre ciutat gòtica quedaren reduïts a tímides alineacions i eixamples. La militarització també hi fou intensa, a l'esmentada construcció de la fortalesa de la Ciutadella s'afegí la conversió d'edificis –La Llotja, per exemple— en casernes. Quant a l'economia la seda, sobretot; la tradicional riquesa de l'horta i la irrupció de la taulelleria s'encarreguen de donar-hi una pujança important; dintre de l'àmbit econòmic cal ressaltar la creació, en 1776, de la Societat Econòmica d'Amics del País, institució que també va influir en el camp cultural.

El XIX començà amb la invasió francesa davant la qual el poble s'avalotà i, fins i tot, va prendre la Ciutadella i va ajusticiar els francesos que hi havia. El setge francès, que va culminar-se amb l'ocupació de la ciutat pel general Suchet (1770-1826) el 9 de gener de 1812, va obligar els valencians a destruir el Palau Reial, però posteriorment hom replantejaria la urbanització del passeig de l'Albereda i hom construiria la Glorieta. Serà, doncs, en el XIX quan la ciutat patisca les majors mutacions. Tot i que, el centre administratiu es mantindria immutable, ja que l'Ajuntament i l'Audiència continuaven ubicats en la plaça de la Seu. Tanmateix, les vies arterials bàsiques encara n'eren les medievals, i la plaça del mercat concentrava el comerç. La desamortització i la venda dels béns immobles eclesiàstics, especialment els conventuals, va donar lloc a carrers nous i a espais públics. Però seria José Campo Pèrez, el Marqués de Campo (1814-1889) qui propulsaria les grans reformes, començant per l'empedrat dels carrers i la urbanització de nombrosos espais interiors en la dècada dels quaranta, així com la connexió de la ciutat amb el Grau-Xàtiva-Madrid a través del ferrocarril en la dècada dels cinquanta; la remodelació del port i dels voltants al Portal de la Mar, el carrer Colom i la Plaça de Tetuà, l'enderrocament de les muralles, l'obertura de les grans vies, l'annexió de la Vilanova del Grau i el Poble Nou de la Mar, així com la concepció ortogonal i racionalista del primer projecte de planificació i eixample ciutadà es va realitzar entre 1865 i 1897. En aquesta línia d'actuacions durant la Restauració s'annexionaren els antics quatre quarters en què estava dividida l'Horta (Patraix en 1870, Benimaclet en 1871, Russafa en 1877 i Campanar-Benimàmet en 1897) i es projectaren avingudes que només s'encetarien els anys quaranta del segle passat.


El 19 de juliol de 1873 es proclamava el Cantó de València que fou ràpidament i expeditiva ofegat pel general Martínez Campos (1831-1900) que va entrar a la ciutat després d'haver-la bombardejat intensament. A partir de la dècada dels setanta un grup d'intel·lectuals, entre els quals destaquen Teodor Llorente (1836-1911) i Constantí Llombart (1848-1893) encapçalaren un moviment cultural que vingué a denominar-se Renaixença i que buscava recuperar els arrels valencians, especialment la llengua, tan castigada per tots els borbons. A començaments del XX s'hi instal·laren les primeres conduccions d'aigua potable (1907), l'Exposició Regional (1909), els tramvies elèctrics (1910) que romandrien fins el 1969, l'Estació del Nord (1921), etc. El Pla d'Ordenació del 1946 va bastir la primera idea de la Gran València. Les primeres dècades de la centúria passada hi van ser molt convulses: la primera Guerra Mundial provocà vagues generals en 1917, 1919 i 1920; la Dictadura de Primo de Rivera (1870-1930), la República, de què València fou capital des del 7 de novembre de 1936 al 31 d'octubre de 1937, i al remat la insurrecció franquista a la qual València va resistir-se, malgrat els intensos bombardeigs per aire, mar i terra que hagué de sofrir, fins el 30 de març de 1939, només un dia abans de la desfeta definitiva de la República, en què va retre's als feixistes, la qual cosa li va costar durant la Dictadura una forta i continua repressió.

Després de la riuada del 1957 hom encetarien actuacions com la desviació del Túria, rectificació de camins, sèquies i ferrocarrils, trasllat d'estacions i construcció de noves rondes. L'intervencionisme estatal i la creixent activitat industrial generaren els barris perifèrics en les immediacions de les vies d'accés a la ciutat. Simultàniament, l'ininterromput creixement urbà entre 1960 i 1975 hi incorporaria les poblacions més properes i dotaria de contingut el fenomen metropolità. Els intents de l'últim desenvolupisme franquista per crear ciutats satèl·lits fracassaren, i amb la democràcia s'abandonaren definitivament. Nogensmenys, el creixement concèntric i radial seguit pels imperatius constructors dels anys seixanta obligaren a les successives ampliacions dels cinturons de ronda tal com les coneixem. Des d'aleshores l'urbanisme com a disciplina no hi ha existit, València ha crescut sense planificació efectiva, els constructors han estat, i són, els únics urbanitzadors, especialment en les darreres dècades en què les obres faraòniques (Ciutat de les Ciències, Palau de l'Òpera, pont de les Flors i, sobre tot, tot allò relacionat amb la Copa de l'Amèrica) han marcat una desastrosa política municipal que ha transformat la fesomia de la ciutat.

S'ha calculat la població de la València musulmana en el moment de la conquesta al voltant dels 15.000 habitants. La problemàtica quantificació dels focs fa difícil, si no impossible, l'apreciació exacta del còmput poblacional fins l'època estadística. No obstant, s'han estipulat algunes fites especials en virtut dels registres fiscals conservats. En 1335 la ciutat posseiria uns 30.000 habitants; en 1418 la xifra giraria en torn als 35.000 i en 1483 oscil·laria sobre 65.000, quantitat que no tornaria a abastir-se fins finals del segle XVIII. En aquells moments València es constituiria en la ciutat peninsular més populosa, excepte Granada. El segle XVI, marcat per les Germanies, la paralització econòmica i el retrocés demogràfic, iniciaria una tendència a la baixa (50.000 habitants per a 1565 més 4.500 ubicats en els ravals, i al voltant dels 55.000 en 1594) que encara es faria més palesa en el segle XVII amb l'expulsió dels moriscs i els diferents embats de la pesta (48.500 habitants en 1646). La recuperació demogràfica vindria amb el rellançament econòmic del segle XVIII. 

València, empori agrícola, comercial i manufacturer, abastava els 65.000 en 1768 i, si atenem Cavanilles (1745-1804), la xifra ascendiria fins els 160.000 en 1787, hi incloent tots els parroquians del terme. Mentre que l'última aproximació quantitativa ens mostra per al 1831 els 65.000 habitants intramurs, la primera data censal estableix 103.550 en la ciutat i 130.550 en tot el terme per a 1857. Entre 1871 i 1890, degut a les pandèmies de còlera s'observa un clar descens, sols remuntat amb la fort immigració del segle XX. En 1900 es calculen 213.550 habitants i per a 1930, 320.195. Excepte la recessió demogràfica provocada per la Guerra Civil (així com els moviments de la població generats pels moviments de la població generats per la mateixa) es va mantenir una tònica de creixement sostingut per la immigració. Mentre que en 1960 s'assolien els 502.213 (dels quals 466.000 corresponien al nucli); en 1994 s'arribaria als 764.293.


Les bases materials de la seua riquesa corresponen en la primera Edat Mitjana a les condicions geogràfiques del territori: la fertilitat de l'Horta i la seua localització estratègica per al desenvolupament del comerç marítim. Des de mitjan segle XV la producció va superar l'àmbit local, moment en què la capital política del Regne es convertia en l'autèntic empori comercial del País i en un dels més importants de tot el Mediterrani occidental. La seda, el cuiro i la llana hi constituïren la primera especialització productiva a finals de l'Edat Mitjana. Activitat i vitalitat manufacturera recolzada per les instàncies institucionals ciutadanes, i cimentades en les forts bases agràries en les quals se sostenia tot el creixement. El proteccionisme i el corporativisme hi subministraren les primeres fórmules per a aquesta expansió. Fins i tot, les seues limitacions i els forts contrasts socials que en generaren pogueren evidenciar-se en el protagonisme exercit pels oficis en les bandositats, en les Germanies, en les revoltes, en els motins i els furors patits durant l'Antic Règim.


Com centre portuari i escala obligada en les rutes comercials del Mediterrani posseeix antecedents medievals encara més antics, actuant fins i tot com a centre distribuïdor peninsular, i tot açò a pesar d'una deficient infraestructura tan sols millorada en el segle XIX. La recessió econòmica generalitzada a Occident durant els segles XVI i XVII va tenir la seua plasmació local: el col·lapse agrícola generat en 1609 amb l'expulsió dels moriscs i la crisi del sectors tèxtil i seder amb importants caigudes en el ritme de producció en constitueixen bons exemples. La recuperació tan sols arribaria en el segle XVIII de la mà d'un nou creixement agrari, amb una nova potenciació de les activitats comercials, i amb la reconstrucció de la sederia. La simbiosi ciutat-horta seguia presidint la trajectòria econòmica i l'evolució urbana. Bona prova d'aquesta vitalitat és la creació de la Junta de Comerç en la dècada dels seixanta. El capital comercial seguí sustentant una densa xarxa de petites cèl·lules productives i artesanals.


Des de les primeres dècades del segle XIX la ciutat s'ha convertit en un autèntic nucli consumidor, agrícola i industrial, en virtut d'un sustentat creixement demogràfic. Però encara hi predominava la xicoteta empresa, a pesar de la progressiva introducció de la nova i revolucionària tecnologia. La primera màquina de vapor instal·lada data del 1837, en una sederia de Patraix en crisi. La seda abastaria la seua màxima plenitud a mitjan XIX i sols des d'aleshores s'iniciaria indústria paral·lela: el moble, la metal·lúrgia pesada i el tèxtil. A les acaballes del segle la fusta s'havia constituït en la primera activitat manufacturera, que dóna treball a uns 10.000 obrers. Aquest sector punter només seria desplaçat progressivament per la metal·lúrgia des de 1930-1940, si atenem al nombre d'obrers que emprava (1.400 empreses el 1940). En un tercer lloc quedava situada la construcció, que el 1930 ocupava a 53.500 obrers i el 1940 a 80.000.


Respecte a la localització industrial s'observa un clar fenomen d'ubicació extramunicipal de forma progressiva, tendència recollida en els últims temps amb la creació de polígons. El desenvolupisme dels anys seixanta acabaria per culminar el perfil econòmic valencià: a pesar de l'expansió sostinguda de les manufactureres, la producció agrària especialitzada i d'exportació com ara la de taronja o l'arròs, va seguir fonamentant la projecció econòmica. No és estrany que els principals centres financers sustentaren per igual ambdós sectors des de mitjan segle XIX, encara que tingueren una tardana implantació local (el Banc de València es va fundar el 1900, el Banc d'Espanya s'hi va establir en 1958, el Bolsín de Comercio data de 1970 i ja en els vuitanta la Bolsa). De la mateixa manera, la construcció de la xarxa de comunicacions, sobre tot el ferrocarril ––des de 1852 en el trajecte València-Xàtiva–– tingueren com a fonaments l'organització i desenvolupament del tràfic portuari, vinculat a la projecció exterior de l'agricultura local.


Desapareguda l'horta sota l'avanç imparable del formigó, València esdevé, a hores d'ara, una ciutat eminentment dedicada al sector serveis i a la construcció, la decidida aposta tant de l'ajuntament com dels diferents governs de la Generalitat a favor del turisme així ho certifiquen. Malgrat tot la seua enormitat com a urbs fa que allotge tota mena d'activitats industrials: paper i arts gràfiques, fusta, moble, metall, calcer, tèxtil, etc. El port ha crescut, a costa la ciutat, fins a límits insostenibles per a la ciutat i ,malgrat això, discutibles en el terreny econòmic. Hi ha dues universitats públiques: la Universitat de València Estudi General, fundada en 1499, per tant una de les més antigues de l'Estat, i la Universitat Politècnica de València.

Al llarg del recorregut del riu hi ha 19 ponts dels que destaquen els antics, uns gòtics, d'altres barrocs: Sant Josep, Serrans, Trinitat, Real i Mar i, dels moderns, el del 9 d'octubre, el de l'Exposició, popularment de Calatrava, tot i que d'aquest arquitecte valencià hi ha quatre, i el de Montolivet. L'inventari patrimonial és immens i no és lloc aquest per fer-ho exhaustiu, per tant després de citar l'Eixample i, sobre tot, el carrer de la Pau com a aparador d'un bon nombre d'edificis modernistes i el barri del Cabanyal-Canyamelar, antic poble de pescadors, com exemple de l'urbanisme del segle XIX i també amb una bona mostra de modernisme, al qual, sorprenentment, l'ajuntament pretenia dividir en dues parts amb la prolongació d'una avinguda, que significaria en la pràctica la desaparició del barri –projecte, afortunadament, avortat a hores d'ara--, contra l'oposició ferma i decidida dels seus veïns i de la majoria dels valencians; passarem tot seguit a relacionar, sense cap ordre ni criteri i sense estendre'ns en explicacions particulars, els edificis més interessants de la ciutat, amb la seguretat que molts d'ells se'ns oblidaran:
  • Llotja de la Seda. Patrimoni de la Humanitat.
  • Antic Hospital. Actual Biblioteca Pública.
  • Hospital i Convent de Jesús
  • Jardí Botànic
  • Església i torre de Santa Caterina
  • Esglésies de Sant Agustí, Sant Valero, El Salvador, Sant Joan de l'Hospital, Sant Andreu, Sant Tomeu, de la Companyia, de la santa Creu, Sant Martí, Sant Llorenç, San Joan del Mercat, Sant Esteban, del Pilar, Escolàpies, Santa Maria del Mar, Nostra Senyora de la Misericòrdia (en Campanar), Sant Nicolau, Sant Domènec, del Patriarca, de Sant Vicent de la Roqueta, etc
  • Palaus del Marqués de Penalba (Banc Urquijo), dels Boïls d'Arenós, de l'Almirall, dels Escrivà (casa natalícia de sant Lluís Beltran), de Montfort (amb bells jardins), d'Aiora (amb jardí públic), de Cervelló, de Berbedel, Català de Valeriola, de l'Scala, del Temple, del Marquès de Campo, de Benicarló (seu de les Corts Valencianes), d'Alpont, de Pescara del Marqués de Dos Aigües (seu del Museu de Ceràmica), amb la seua incomparable façana xorigueresca, etc
  • Almodí
  • Alqueries del Moro, de Julià, del Pi, etc
  • Col·legi de l'Art Major de la Seda
  • Convent del Carme
  • Drassanes
  • Arxiu del Regne de València
  • Ajuntament
  • Correus
  • Banys de l'Almirall
  • Institut Lluís Vives
  • Presó de Sant Vicent Màrtir
  • Casa del Punt de Ganxo
  • Palau Arquebisbal
  • Pouet de Sant Vicent (casa natalícia de sant Vicent Ferrer)
  • Casa Vestuari
  • Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats
  • Catedral Metropolitana de Santa Maria i Torre del Miquelet (popularment Micalet)
  • Estació del Nord
  • Plaça de Bous
  • Mercat Central
  • Mercat de Colom
  • Monestir de Sant Miquel dels Reis. Actualment Biblioteca Valenciana. 
  • Convent de la Trinitat
  • Duana. Actual Palau de Justícia
  • Palau de la Generalitat
  • Conjunt Monumental de la Plaça de Manises
  • Carrer Cavallers
  • Carrer de la Pau
  • Plaça Redona
  • Universitat de València: Edifici històric del carrer La Nau; al carrer Blasco Ibáñez: Serveis Centrals, Facultat de Medicina, Facultat de Psicologia, Col·legi Major Lluís Vives (en estat de abandonament, a l'espera de solucions, des de fa anys), etc.; Jardí Botánic.
  • Casa de les Roques
  • Edificis Alonso, Ordeig, Finca Roja, dels Dracs, Cinema Rialto (seu de la Filmoteca Valenciana) , etc.
  • Estació del Pont de Fusta
  • Palau de la Música
  • Palau de Congressos
  • Palau de les Arts
  • Oceanogràfic
  • Planetari
  • Casa del Rellotge, Estació Marítima i Tinglados del Port
  • La Tabaquera. Actualment mutilada també per la piqueta.
  • Palau de l'Exposició Regional
  • Casa de la Lactància
  • La Llanera
  • Restes de la Muralla: Torre de l'Àngel, Portal de Valldigna, Portal dels Jueus, Torres de Quart, Torres de Serrans
  • La Farinera. Al Grau
  • Asil dels Ancians Desemparats


La museística a València està àmpliament representada: Institut Valencià d'Art Modern, Museu de Belles Arts de Sant Pius V, pinacoteca tan sols superada a l'Estat espanyol pel Prado; de les Ciències, Ceràmica González Martí; Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, de la Ciutat, de Ciències Naturals, d'Informàtica, de la Catedral, de Prehistòria, de l'Arròs, del Joguet, de l'Art Major de la Seda, del Patriarca, del Segle XIX, Faller, d'Història de la Medicina, d'Història de la Ciutat, del Gremi d'Artistes Fallers, de les Roques del Corpus, de Conxita Piquer, de José Benlliure, de la Setmana Santa Marinera , del Trenet, Taurí, Centre Cultural de la Beneficiència, etc.

L'oferta cultural també és àmplia i no entrarem a esmentar la gran quantitat d'activitats culturals que s'hi desenvolupen a la llarg de l'any. Hem de lamentar, en aquest apartat, la desaparició de la totalitat de sales de cinema de barri, i “del centre”, que s'han perdut al llarg de les darreres dècades, moltes d'elles allotjades en edificis ad hoc de valor arquitectònic que en la seua majoria s'han enrunat. L'oferta teatral no es correspon amb la magnitud de la ciutat però no per això deixàrem de citar el Teatre Principal, el Rialto, L'Olympia, Moratín, Escalante, Talia, a més d'un munt de xicotetes companyies, amb poques oportunitats, que munten els seus dignes espectacles: Off Teatre, Teatre El Carme, etc.

No parlarem de les Falles, festa valenciana per excel·lència, coneguda arreu del món, però si esmentarem altres celebracions festives que paga la pena citar com ara el Corpus, festivitat que es remunta a 1355 i que, en els seus diversos actes mostra un ampli catàleg de personatges com els Gegants i Cabuts o la Moma; s'hi representen els “misteris”, autos sacramentals en llengua valenciana que es remunten al segle XV, a l'igual que alguna de les “roques”, carros triomfals que permetien la representació dels misteris arreu del recorregut de la processó; també abasten gran importància etnològica les dansetes que s'hi executen en diferents moments i punts del cap de setmana del Corpus. Altra festa de gran interès és la Setmana Santa Marinera que té lloc als Poblats Marítims amb gran luxe de vestiments, música i imatgeria. Altres esdeveniments que convoquen gran nombre de valencians al carrer són el trasllat de la Mare de Déu, els Miracles de Sant Vicent Ferrer, la Fira de Juliol i els actes (no sempre) cívics del 9 d'octubre i les manifestacions del 25 d'abril.

L'arròs és el rei de la gastronomia valenciana paella, arròs al forn, amb fesols i naps, amb bledes, caldós, etc; all i pebre, bullit de bajoqueta i ceba, fideuà i dolços tan estimats com la mona de pasqua, el panquemao, els pastissos de moniato, etc. El dia de sant Donís és el día dels enamorats valencians, amb aqueix motiu els homes regalen a la seua dona la típica mocadorà: un mocador on s'emboliquen xicotets dolços, en forma de fruites, fets amb massapà, acompanyats d'uns més grans anomenats la piula i el tronador.




Cap comentari:

Publica un comentari