diumenge, 10 de desembre de 2017

Gata de Gorgos (La Marina Alta)

El terme municipal descansa en una vall on podem trobar paratges com el de La Granota, la font de la Mata, la d’Aixa, les Coves Roges i un bon catàleg d’arbres centenaris, com ara l'olivereta del Moro, les oliveres dels Cauvells, el garrofer de l’Era de Cirera o l’olivera mil·lenària de les Valls.


Els romans anomenaven aquests paratges "Conxa Hermosa", no obstant l’origen de l'actual vila és musulmà; de fet, en 1030 apareix com a cap musulmà de Gata un tal Al-Beyanadir. En 1075 una epidèmia va obligar a emigrar gran part de la població, que passà de vora 300 veïns a només 60, cap a Alcoi; en aquestes condicions romangué fins 1110 en què el rei de Dénia va instaurar-hi dos escoles, una de ceràmica i una altra de filosofia islàmica, el resultat fou que en 1180 ja assolia els 600 habitants. En 1248 Al Azraq (1208-1276) va derrotar en Gata les tropes del cristià Arnau Fernández de Tarazona. Amb la fugida d’Al Azraq el rei Jaume I (1208-1276) va donar el poble a Gaspar d’Híjar, el qual llinatge va continuar durant 400 anys. Constituí un important nucli de moriscos englobat, juntament amb altres poblacions, en el d'Ondara, en el qual es comptabilitzen un total de 160 famílies de moriscos l'any 1609; amb l’expulsió dels quals, aqueix mateix any, va restar gairebé desert i es va perdre l’artesania de la seda i el cultiu i exportació de la pansa. Aquest elevat nombre de moriscos explica la revolta que protagonitzaren, juntament amb els de Pedreguer i Xaló, davant l'ordre de Carles I (1500-1558) el 1526 per la qual se'ls obligava al baptisme forçós. L'església fou erigida en parròquia el 1535, en independitzar-se de la de Dénia. L'any 1645, Jeroni d'Híjar, atorgà terres als habitants del poble mitjançant el pagament de diversos tributs. A finals del segle XVII el senyoriu passà a ser propietat del comte d'Almodóvar ––la qual família va bastir l'església–– i, per últim, pertanyerà als dominis del marqués de Cerdanyola. L’últim senyor va ser el nové Duc d’Híjar, Alcantara Fadrique Fernandez de Hijar i Abarca de Bolea.


La població s'ha incrementat al llarg del temps degut tant a la seua tradicional indústria artesana dedicada a la manufactura del margalló i el vímet, la qual ha derivat actualment en la gestació de tallers dedicats a la confecció de mobles fabricats amb aquests materials, com al veïnatge de centres turístics propers, que han motivat el desenvolupament del sector serveis. L’agricultura, de secà, dóna olivera, ametlers i raïm moscatell. És molt estimada la qualitat dels seus embotits. També s'hi conserva la tradició de l’elaboració de pansa.

Com a monuments més cridaners n’hi ha:
  • Església de sant Miquel Arcàngel. Segles XVII-XX
  • La Rana. Antic llavador. Avui en desús, però rehabilitat i adaptat com a centre d’esplai sota el centenari arbre que ho acull.
  • Ermita del Calvari.
  • Típic riu-rau de la Marina, a la partida dels Trossets.
  • Olivereta del Moro. Rep aquest nom per la llegenda que diu que fou plantada en època musulmana. Al seu voltant hi ha una caseta mig en ruïnes, també d'aqueixa època.



La gastronomia es basa en els productes de la terra: coques, embotits, arrossos: al forn, amb crosta, amb mongetes i nap, amb bajoques i conill, o el característic putxero del diumenge. També destaquen els pèsols com a berenar de Pasqua, les faves, les xones, o els salaons com els anxoves, la melva, el bacallaret, amb els quals es poden cuinar el bullit amb tomaca o la porreta de melva. Com a punt final a un bon àpat hi ha una selecta gamma de dolços casolans com les coques d’ametlla, els bunyols de carabassa, coques de pansa i ametlla o l’arrop i tallaetes. 



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada