Daia Nova i Daia Vella (El Baix Segura)

DAIA NOVA

El topònim del lloc, de parla castellana, procedeix de l’àrab i significa “petita depressió tancada”. Va formar amb Deia Vella un sol municipi, del qual es va separar la primera meitat del segle XIX. Els seus senyors jurisdiccionals foren els marquesos de Dos Aigües i posteriorment, els Roca de Togores. El 1892 es va concedir el títol de comte de Daia Nova a l’enginyer forestal Vicent Dasí Puigmoltó, fill del sisè marqués de Dos Aigües. En febrer de 1974 va annexionar-se la partida de la Pobla de Rocamora, distant un quilòmetre del poble i unida a ell per un camí amb edificacions a ambdós costats.

La principal activitat econòmica és la producció de llegums i cítrics. El terreny del terme es va fer conreable amb la dessecació dels aiguamolls que a mitjans segle XVIII va ordenar el cardenal Belluga (1662-1743).

El patrimoni de Daia Nova es concreta en l’església de sant Miquel, on es conserva una remarcable talla barroca, i l’ermita de Nostra Senyora del Rosari de la Bodega.

La gastronomia popular ens ofereix olla amb pilotes, corder a la brasa i arròs amb conill.

Culla (L'Alt Maestrat)

Les altures del terme oscil·len entre els 395 m de la masia de Torre Matella i els 1.121 del poble; els 1.090 del Tossal de la Serrà o els 1.082 de l'Esparreguera, la qual cosa unida a l'acció dels dos rius que el travessen, el Montlleó i el Molinell, dóna lloc a gran nombre de paratges dignes d'esment com ara les coves del Moro, de les Lledoneres, Blanca, de les Cabres, del Marqués, Redona, del Suseno, del Bovalar, del Molinell o la Covarxa l'Albenc de Penyacalva; les fonts del Molinell, de la Llosa, de la Carrasca, del Gargolé, la Fontassa, de les Vinyes, de Santa Maria, el Bassiolet, la de Ferrerola, la de l´Oli o la Fonteta del Molinà, i altres com la roca de Penyacalva, el Frontó, el Morral de la Maciana, el Morral del Castellalbo, la Roca de la Picossa, el Cingle Verd, el Morral Roig, els Cingles Fondos, el Singal de Salusitano, el Racó de Ten, la Roca de la Clapissa, el barranc de Ferrerola, el Cingle la Canal etc. També hi ha com a atractiu per als vianants els camins que uneixen les diferents masies i nuclis de població d’aquest enorme terme. La fauna està representada pels rapaços, els voltors, els senglars, la cabra salvatge, i la flora té com representant emblemàtic la Carrasca de Culla, arbre centenari inclòs en el catàleg d'arbres monumentals del País Valencià.

Eslida (La Plana Baixa)

El terme s'estén al llarg de la serra d'Eslida ––ramificació de la d'Espadà––, amb altures que freguen els 800 m (La Costera, La Plana) i amb el Puntal de l'Aljub com a cim més prominent, amb 948 m d'altitud. La passejada ens portarà per barrancs, que vessen al riu d’Anna; fonts com la de Fonillet ––únic brollador d'aigua potable del País Valencià––, Fosques o Matilde, entre d’altres; les neveres de l'Oret i de Castro, les coves de L'Oret, La Ferrera, Fonillet i Matilde; el molí de l'aire; els Corrals ––antigues alqueries situades vora riu–– i els boscs de pins i sureres.

Massanassa (L'Horta)

El fet que la Via Augusta passe pel municipi podria indicar un origen romà, però no n’hi ha cap evidència i per tant convindrem en que l'origen de Massanassa és àrab i la primera menció escrita que trobem és del poeta Ibn-al-Abbar, que l'esmenta com Manzil Nasr (alqueria de Nasr); tot i que Jaume I (1208-1276), abans de la conquesta, ja començà a repartir terres massanasseres entre els seus fidels, fou després de la mateixa quan va donar Massanassa a l'orde de Calatrava. S’hi conserva una carta de població, que segurament no fou la primera, concedida a fur de València l'any 1278, en la qual es fa donació de les terres que fins el moment havien estat ocupades per musulmans als nous habitants, els quals reben les terres en usdefruit perpetu amb la possibilitat de vendre-les, empenyorar-les i llogar-les, sempre que respecten els drets del senyoriu: el pagament de la quarta part de la collita i un cens fix en espècie de quaranta cafices d'ordi anuals, el pagament del lluïsme i el reconeixement de la fadiga; a més, resten obligats a moldre el blat al molí del senyor i a cuir el pa al seu forn; demés, devien pagar la dècima part de la collita al bisbe de València i la primícia al rector de la parròquia.