dimecres, 17 de gener de 2018

Benifairó de la Valldigna (La Safor)


El terme, situat entre la serra de les Agulles i el massís del Mondúver, es reparteix entre el pla i la muntanya. L’eix vertebrador és el riu Vaca d’Alfàndec d’on es pot iniciar l’excursió als principals paratges de la zona com ara el monestir, el castell o la font del Barber. En la serra de les Agulles es pot practicar l’escalada a l’Agulla Fonda o l’Agulla Foradada; també cal destacar els barrancs de Cardona i de Castells. Al peu del castell hi ha el despoblat d’Alfulell amb jaciments històrics.


En les ruïnes del castell s’han trobat deixalles de l’Edat del Bronze i romanes. Antiga alqueria àrab donada per Jaume I (1208-1276) a Domenec de Teylla l'11 de maig del 1249, i a Ferrer Matoses el 19 de juliol del mateix any. El Llibre de Repartiment, on apareix com a Beniayroy, Beniayro, Beniargon i Benihayron, l’ubica en l’Alfondec de Marigne. Amb l’emperadriu Constança passà a la Corona fins 1298 en què Jaume II (1267-1327) atorgà el senyoriu al monestir de la Valldigna; situació que es perllongà fins el segle XIX. En 1336 s’atorgà carta pobla que cedia les terres en emfiteusi. En la Guerra de la Unió els moriscs s’uniren als castellans contra el rei Pere IV (1319-1387) i els monjos, que hagueren de fugir; en acabar la guerra amb el triomf del susdit monarca aquest va condemnar a mort tots els sollevats, però era tal la quantitat que el senyor del lloc, l’abat del monestir, va aconseguir del rei un indult i el dret a vendre’ls com a esclaus seus. El 1411 va sofrir les conseqüències d'un terratrèmol. El 1519 com a conseqüència de les Germanies els moros van ser obligats al bateig, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L’expulsió morisca de 1609 va permetre els monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d’aqueix mateix any que repartia la terra en lots d’unes 3 hectàrees concedides en emfiteusi. Durant el període XVIII-XIX l’estructura social era la d’una comunitat camperola empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s’hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. En la Guerra Civil s’hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.


Des del segle XV la riquesa de Benifairó residia en el canyamel i la seda, que s’exportava a Castella, Granada i Berbèria, però la crisi de la sericultura en el XIX va deixar la taronja com a únic motor de l’economia local.



Del seu patrimoni:
  • Església de Sant Joan Evangelista. Xorigueresca dels segles XVII-XVIII.
  • Castell d’Alfàndec. Conegut a la Valldigna com de la Reina Mora per una llegenda que diu que des d’ell es va tirar al precipici una reina musulmana. De construcció àrab, la seua situació en el cim d’un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys en què l’ajuntament, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes (CETV) ha habilitat un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat. El seu estat és de ruïna absoluta, només romanen alguns llenços i una capella gòtica del segle XIV-XV.
  • Ermita de Sant Miquel.

Menjars, com és de rigor, els arrossos; les coques, de mestall, d’ametlló, i de postres, taronges.



Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari